La Comuna de París vista des dels Països Catalans

El 18 de març de 1871, la ciutat de París va quedar en mans de la classe obrera, en els fets coneguts com la Comuna de París. Vuit dies després, s’establia un nou govern a la ciutat a la capital francesa. Una nova Comuna. I durant dos mesos, fins el 28 de maig, la revolució social va deixar de ser només una idea i va passar a ser una realitat. La Comuna de París és considerat un primer intent de construir una alternativa al capitalisme, i la revolució social dels anarquistes catalans de 1936 té en aquest cas un precedent clar. Aquest 2021 de pandèmia també es commemora que la Comuna de París de 1871 fa cent cinquanta anys.

La Comuna de París, de només dos mesos de durada, no va tenir temps d’assentar els canvis que apuntava i que demostraven un canvi radical de concepció de la societat. El govern de la ciutat va establir la legitimació dels fills naturals, la condonació dels deutes d’articles de primera necessitat dipositats a les cases d’empenyorament i la prohibició de desnonar inquilins morosos. Coses que la Revolució Francesa de 1789 s’havia deixat pel camí. En canvi, no van col·lectivitzar res, com sí que farien els anarquistes catalans el 1936. Sobre les similituds, els francesos no van tocar les reserves del Banc de França, de la mateixa manera com els catalans tampoc no van tocar els bancs. Els enemics de totes dues revolucions sovint exageren més del compte els canvis reals que es van aconseguir.

Sigui com sigui, la Comuna va tenir conseqüències a tot el món, i van ser clares als Països Catalans, on alguns obrers, inspirats per París, van intentar fer igual, i on alguns altres homes van avançar-se als esdeveniments. És el cas de Josep Llunas (1852-1905), un dels pioners de l’anarcosindicalisme a Catalunya que dos mesos abans de la Comuna ja proposava que es fes. “En el moment que l’exèrcit francès cau derrotat per l’exèrcit austrohongarès, Llunas proposa en un article que la gent, tornant cap a París, ha de fer fora els governants de la ciutat, que han estat un desastre i han permès la derrota davant Àustria-Hongria. És exactament com va passar. L’article de Llunas es publica al diari Lo Ponton”, explica Jordi Martí Font, professor, periodista i escriptor especialitzat en classe obrera i anarcoindependentisme, i que té en Llunas un dels seus camps d’estudi.

“Als Països Catalans, la conseqüència més clara són els fets d’Alcoi, coneguts com la revolució del Petroli del juliol de 1873. Els obrers il·luminaven el seu pas amb torxes que deixaven anar olor de petroli per tota la ciutat, i reivindicaven millores salarials i reducció de jornada. Durant uns dies, a la ciutat hi va haver un comitè de Salut Pública, que era qui manava. L’alcalde fou assassinat. Hi ha una novel·la d’Isabel Clara-Simó, Júlia, que en parla”, diu Font. Però la revolució durà tot just quatre dies. I com en el cas de la Comuna de París, els marxistes van criticar el lideratge que van portar els anarquistes d’Alcoi, majoritaris a la ciutat, com també ho van ser després, el 1936, a Barcelona.

La Comuna de París va accelerar un moviment de fons als Països Catalans: el pas gradual dels treballadors cap a l’anarcosindicalisme i l’abandonament del republicanisme. “Per molts obrers catalans i espanyols es fa evident que la Primera República no és garantia de cap revolució social i, ben al contrari, sí que ho és, si així ho determina la classe dirigent, de la seva repressió”, diu Martí Font. “El gran referent de moltes esquerres catalanes encara és la Revolució Francesa. Però, de fet, la Revolució Francesa no va donar el govern als obrers. El primer que va fer-ho va ser la Comuna de París. I per tant, per primer cop, es va veure que un govern portat per obrers era possible. Això es va veure a França, i es va veure aquí.”

Però si la revolució va existir, la repressió posterior també. A París la repressió va ser brutal, amb 30.000 executats, 38.000 empresonats i 7.000 deportats, i el retorn a l’ordre establert. Un dels herois de la Comuna va ser Galderic Verdaguer (1841-1872)  soldat nord-català, i sergent de la Guàrdia Nacional francesa que es va negar a complir les ordres de disparar contra els obrers. Verdaguer es va unir als revolucionaris i va acabar comandant un batalló, el 91è, i va fer arrestar el seu general, que va acabar afusellat pels propis soldats. Però un cop derrotada la Comuna, va ser condemnat a mort i afusellat, una víctima més de la derrota i repressió.

A Barcelona, els membres de l’Associació Internacional dels Treballadors, o Primera Internacional, se’n van anar a Lisboa per evitar detencions. Al juny, Sagasta decretà la primera persecució contra els internacionals, amb la llei del ministre de Governació Francisco Candau. En aquestes condicions, el segon congrés de la Federació Regional Espanyola de l’AIT, que havia de tenir lloc a València, es convertí en una conferència secreta feta al setembre i un posterior acte públic a la Universitat.

Al congrés espanyol es va fer un debat al voltant dels fets de la Comuna un any després, i l’única persona que va defensar-hi la Comuna va ser Pi i Margall. Tota la resta, com també l’opinió pública majoritària, deia i creia que el dimoni havia pres la ciutat. I havien de posar fi a una revolució que exageraven.

En canvi, durant molts anys, les classes obreres van recordar el 18 de març de la Comuna de París, i cada any sortien al carrer, en un clar precedent de l’actual Primer de Maig. Precisament un 18 de març de 1886 Josep Llunas va estrenar La Revolució, poema èpic de lluita contra el poder i sobre la Comuna de París, però imaginada a Barcelona, que s’ha reeditat fa poc.

Els anarquistes de tot el món, com Kropotkin, veien en la Comuna de París un referent. Però també Lenin i Marx, tot i veure’n errors, van considerar la Comuna un precursor clar de revolució social. Karl Marx la definia així: “El París dels treballadors, amb la seva Comuna, serà celebrat per sempre com el gloriós precursor d’una nova societat. Els seus màrtirs resten en el gran cor de la classe obrera. Els seus exterminadors ja tenen la història adreçada cap a la picota eterna de la qual les pregàries de tots els llurs sacerdots no els podran redimir”, cita Jordi Martí Font.

De fet, Karl Marx va revisar i editar l’obra que explica de primera mà i en francès els esdeveniments. És L’histoire de la commune de 1871, escrita pel basc Prosper-Olivier Lissagaray, (1838-1901) conegut com a Lissa. L’home, nascut al País Basc sota administració francesa, era a París durant els fets i hi va participar. Diuen que aquest periodista i membre de la Comuna de París va ser el darrer home que va aguantar la darrera barricada, abans d’emprendre un exili a Londres d’anys, on viuria a casa dels Marx. Karl Marx en va revisar l’obra i la seva filla Eleanor, parella de Lissa un temps, la traduí a l’anglès. Fa un mes, l’editorial basca Txalaparta en va treure l’edició en castellà, que explica una revolució social curta però que encara es recorda cent cinquanta anys després.