18.06.2023 - 21:40
En les eleccions espanyoles del 23 de juliol, la coalició Compromís ha acordat de presentar-se amb Sumar, el projecte de Yolanda Díaz. El protocol negociat entre les dues formacions estableix que, si és possible, hi haurà un grup parlamentari valencià i, en cas que no s’aconsegueixi, els diputats de Compromís s’integraran dins el grup de Sumar, amb la promesa de tenir-hi veu pròpia. Però, quines són les possibilitats de la coalició valencianista de tenir grup propi?
Principalment, Compromís es trobarà dos grans entrebancs. El primer és si podrà formar grup després d’haver participat en una coalició amb un partit, Sumar, que també tindrà el seu. El segon és si la coalició valencianista té possibilitats d’obtenir els cinc escons necessaris.
El precedent d’En Comú Podem i el PSC
Els partits que formen un grup parlamentari al congrés espanyol han de complir un seguit de condicions tècniques, que són tenir almenys quinze diputats i, en el cas de no arribar-hi, tenir almenys cinc escons i haver obtingut un 15% dels vots en les circumscripcions on es presenta o un 5% en l’àmbit estatal.
L’any 2015, la coalició catalana En Comú Podem, encapçalada per Xavier Domènech, va complir aquests requisits tècnics, però la mesa no li va permetre de formar grup apel·lant al punt 2 de l’article 23 del reglament del congrés, que indica que no poden formar un grup parlamentari separat diputats “que pertanyin a un mateix partit” o “que no s’hagin enfrontat davant l’electorat”. El primer supòsit és molt clar. Sobre el segon, el doctor en dret José Luis García Guerrero, en el llibre Democracia representativa de partidos y grupos parlamentarios, publicat pel congrés espanyol, explica que aquest punt significa que es prohibeix que “parlamentaris que es van presentar a les eleccions en una mateixa candidatura […] puguin formar grups parlamentaris separats”.
El PP i PSOE, a la mesa, van argumentar que En Comú Podem, una coalició que integrava Podem i Esquerra Unida, eren realment igual que Podem i que, si es formava més d’un grup, aquest espai es beneficiaria de més subvenció, temps de paraula, assessors i capacitat legislativa.
Hi ha precedents històrics, com el grup parlamentari Socialistes de Catalunya, de l’any 1977, però això va ser abans de l’elaboració del reglament de la cambra, del 1982, pensat expressament per a prohibir casos com el dels socialistes catalans, que de llavors ençà es van trobar forçats a integrar-se al grup del PSOE.
Si en el cas d’En Comú Podem, amb la creació d’un partit instrumental, amb nom propi, personalitat jurídica i programa, es podia justificar un grup parlamentari estrictament català amb la voluntat política adequada, és a dir, sense majoria a la mesa de PP i Vox i que el PSOE canviés de parer respecte del 2015, les coses encara semblen més complicades en el cas de la coalició Sumar-Compromís.
El repartiment d’escons el 23-J: quins seients ballen i com poden afectar Sumar?
Com que és directament una coalició amb un partit d’àmbit estatal, que hi hagi uns parlamentaris de Sumar en un grup propi i uns altres en un altre grup –és a dir, en un de valencià– és expressament prohibit pel reglament. I també sembla molt complicat que s’accepti que una part dels diputats elegits en aquesta coalició vagin a un grup, Sumar, i la resta facin un grup tot sol, de Compromís, perquè és indiscutible que són diputats que formen part de la mateixa candidatura, un supòsit que a priori tampoc no permetrien les normes del congrés espanyol.
Compromís pot arribar a cinc escons?
Si bé és indubtable que hi ha un important obstacle tècnic, si Compromís és capaç d’esquivar-lo i la mesa ho permet, quines possibilitats hi ha d’obtenir un resultat que permeti de formar un grup parlamentari?
La primera cosa que caldria és superar el 15% dels vots en les tres circumscripcions valencianes i que Compromís aconseguís cinc diputats o més. L’acord signat entre les dues formacions detalla que Compromís tindrà els llocs número u, dos i quatre per la demarcació de València; el dos i quatre per Alacant, i el 2 per Castelló, amb un candidat de consens com a cap de llista entre tots dos partits en aquesta darrera circumscripció electoral.
Un primer supòsit que pot servir per a mesurar les possibilitats és simular el resultat si hi hagués hagut una sola candidatura, amb el suport que van tenir les dues formacions, segons els resultats tant en les darreres eleccions espanyoles com en les eleccions a les Corts Valencianes d’enguany.
Ara com ara, les expectatives de Sumar no sembla que hagin de ser gaire millors que les de Podem i Compromís l’any 2019, i cal afegir que no tots els que van votar les dues candidatures ara votaran automàticament per una coalició, però ens pot servir com a projecció aproximada.
En les eleccions del 10 de novembre de 2019, Compromís va aconseguir 1 diputat, per València, i Podem 1 a Alacant, 1 a Castelló i 2 a València. En total, 5 diputats entre totes dues llistes. Els resultats agregats de les eleccions espanyoles del 2019 mostren que haurien obtingut 7 escons, és a dir, 2 més que els que van tenir. 2 a Alacant (a costa de Vox), 1 a Castelló i 4 a València (a costa del PP). D’aquests, segons el repartiment acordat, 3 serien per a Compromís. És a dir, lluny dels cinc necessaris.
En el cas del vot a les eleccions a Corts Valencianes, en les quals Compromís acostuma a treure més bons resultats que en les eleccions espanyoles, n’haurien obtingut 2 a Alacant, 1 a Castelló i 3 a València. Això significa que amb aquests resultats, de no fa ni un mes, Compromís n’aconseguiria 2. Es pot concloure, doncs, que si no hi ha un gran revulsiu d’ací al 23 de juliol, que canviï d’una manera important les perspectives electorals, és molt difícil que pugui haver-hi 5 diputats de Compromís.
El resultat d’És el Moment i A la Valenciana
Hi ha un precedent de coalició entre Compromís i el referent de l’esquerra estatal, en aquest cas Podem, els anys 2015 i 2016, en un moment amb expectatives molt millors. L’objectiu era llavors superar els socialistes, un fita que ara sembla irrealitzable. De fet, en aquestes dues eleccions En Comú Podem va ser primera força al Principat i tant al País Valencià com a les Illes, la coalició de Podem amb les forces sobiranistes va permetre de superar els socialistes en totes dues votacions.
Tant en les del 2015 com en les del 2016 Compromís va aconseguir 4 diputats, per sota dels escons necessaris per a tenir grup propi. Llavors, es va decidir de passar al grup mixt i no formar part del de Podem, un supòsit que ara impedeix explícitament la clàusula acordada amb el partit de Yolanda Díaz.
Si bé sembla difícil de repetir el suport del 2015 i el 2016, que va permetre de ser segona força al País Valencià i a totes tres demarcacions, amb el repartiment acordat enguany tampoc no s’arribaria als 5 diputats necessaris. L’any 2015, la coalició És el Moment va aconseguir 3 escons a Alacant, 1 a Castelló i 5 a València. Aquest resultat, amb els seients que pertoquen ara a Compromís, equivaldrien a 4 diputats, 1 a Alacant i 3 a València.
Fins i tot llavors, amb els millors resultats de les dues votacions, la coalició no va arribar ni de lluny a aconseguir un escó més en qualsevol de les tres circumscripcions. En el cas de la coalició A la Valenciana del 2016, els escons assolits van ser els mateixos, és a dir, 3 a Alacant, 1 a Castelló i 5 a València, que –amb l’acord d’ara– serien 4 per a Compromís. Així, doncs, la possibilitat d’un grup parlamentari sembla –llevat de sorpreses o revulsius– inassolible.
