Compromís compleix deu anys amb l’objectiu de renovar el valencianisme

El 25 de gener de 2010 es va crear la coalició Compromís amb l’objectiu de presentar a les eleccions valencianes i municipals del 2011 una opció valencianista, regeneracionista i progressista, que fos alternativa al bipartidisme i que evités una altra majoria absoluta del PP.

D’ençà d’aquell moment, el projecte s’ha consolidat: els tres integrants s’han mantingut units en totes les cites electorals, ha fet possible el canvi de govern a la Generalitat i ocupa la batllia de València. Tanmateix, Compromís també té el desafiament de millorar el funcionament intern, de portar a la pràctica moltes de les propostes que fa i de repensar els fonaments de l’aliança després d’haver assolit importants quotes de poder.

Una coalició valencianista i d’esquerres

Els tres partits que formen la candidatura són el Bloc Nacionalista Valencià, Iniciativa del Poble Valencià i Verds-Equo, juntament amb independents i formacions com ara Estat Valencià, que s’hi van adherir més tard.

El Bloc representa el nacionalisme valencià històric, nascut també de la confluència de diverses formacions (Unitat del Poble Valencià, el Partit Nacionalista Valencià i Nacionalistes d’Alcoi); Iniciativa es forma a partir d’Esquerra i País, un antic corrent valencianista d’EUPV, que se’n va escindir el 2007; els Verds també van sorgir d’una escissió, en aquest cas d’Els Verds del País Valencià, arran de l’oposició a formar un pacte pre-electoral amb els socialistes. Més tard es van fusionar amb Equo.

La coalició electoral ara és estable i permanent, amb estatuts i organigrama propis. Així i tot, formalment, cada vegada que hi ha comicis els integrants es troben obligats a renovar l’aliança. L’executiva, actualment, és representada per quotes: onze membres són del Bloc, el partit amb més pes entre els prop de 5.600 militants i amb una àmplia articulació territorial, cinc són d’Iniciativa, tres dels Verds, dos de les joventuts, sis són càrrecs electes de diverses cambres i dos, dels militants no adscrits, independents que s’han afegit directament a la coalició.

No obstant això, les decisions polítiques més transcendents (designació de càrrecs, coalicions, pressupost…) requereixen una majoria de dos terços, i això fa que cap partit no pugui imposar-se sense consens.

La consolidació dels resultats

El gran precedent de la coalició va ser Compromís pel País Valencià, que incloïa EUPV, i que es va presentar a les eleccions valencianes de 2007 i a diverses localitats a les municipals. L’any següent, els integrants actuals, ja sense EUPV, després de la crisi dins la federació, es van presentar units a les espanyoles, amb uns resultats minsos (29.000 vots i 1,1%) i per sota de les expectatives.

Tanmateix, el 2010 es va formar la Coalició Compromís, que va ser un punt d’inflexió per al valencianisme polític. Va ser tercera força a les eleccions valencianes (176.000 vots i 7,4%) i a les espanyoles fou elegit Joan Baldoví, el primer diputat valencianista a Madrid d’ençà de la Segona República espanyola. A les eleccions europees del 2014 també va obtenir l’acta Jordi Sebastià.

Fins aquell moment, el sobiranisme valencià s’havia trobat greument perjudicat pel llindar electoral del 5% a les Corts Valencianes, malgrat els bons resultats del Bloc l’any 1999 (4,60%) i el 2003 (4,77%), que així i tot van ser insuficients. No ha estat fins a la formació de Compromís que el valencianisme no s’ha pogut consolidar institucionalment.

Després de quatre anys d’una ferma oposició, amb un tarannà valencianista i regeneracionista clar –ja abans del 15-M–, la coalició va fer un salt sense precedents: va obtenir dinou escons (19%) i es va situar a dos punts percentuals del PSPV. L’any passat, va mantenir els bons resultats tot i el desgast que implica haver format part del govern i la millora electoral dels socialistes.

En l’àmbit municipal també s’ha consolidat, ha doblat el nombre de regidors d’ençà del 2011, té una setantena de batlles i el 2019 va obtenir uns resultats semblants als de fa quatre anys. Compromís encapçala la capital del país, València, i més ciutats importants, com ara Alzira, Sueca i Altea.

Un creixement fet des de l’esquerra

Compromís va entrar a l’arena política amb un discurs centrat principalment a combatre les polítiques dels governs del PP. El creixement s’explica en gran part per la capacitat d’atreure un vot no valencianista, posant l’accent en la lluita contra la corrupció i a favor de les polítiques socials, que ha anat més enllà del votant que havien tingut fins llavors les formacions nacionalistes valencianes.

Si bé històricament el votant sobiranista se sentia més valencià que no espanyol o únicament valencià, cosa que era un dels factors principals explicatius del vot, actualment la identitat ha passat a un segon pla. La coalició, tanmateix, ha ajudat a conscienciar més enllà del seu espai habitual, centrant-se en l’agenda valenciana –amb el sistema de finançament just com a reivindicació principal–, que s’ha estès a la resta de formacions.

Després d’aquesta dècada, molts més valencians tenen consciència del tracte injust de l’estat espanyol quant a finançament o inversió en infrastructures (carreteres, ferrocarrils, aeroports, ports, etc.). No obstant això, la majoria de la població encara no creu que hagi de ser un dels objectius prioritaris del govern i aquesta pot ser una fita de la coalició: anar un pas més enllà en la reivindicació.

Una ambigüitat nacional que espera respostes

L’èxit de Compromís és indubtable. Pocs mesos abans de les eleccions valencianes, fins i tot hi havia sondatges que mostraven la possibilitat que fos la primera força política del País Valencià. La polarització entre el PSOE i la dreta (PP, Cs i Vox) i el fet de fer coincidir les eleccions amb les espanyoles van beneficiar els socialistes. Tanmateix, els sobiranistes han mantingut un resultat semblant en unes circumstàncies adverses: un retrocés mínim a les Corts, un augment a les europees i una situació molt semblant a les municipals. A més, el govern del Botànic ha resistit i s’ha consolidat encara més l’alternativa al PP.

Així i tot, si la primera legislatura de govern va ser marcada per la fita d’expulsar el PP, en aquesta molts votants i dirigents demanen concreció i acompliment de les propostes. La demanda del finançament no ha obtingut sinó uns compromisos ambigus, i reivindicacions com la reciprocitat de TV3 o el requisit del català dins l’administració encara esperen resposta.

Més enllà, tampoc no s’ha articulat cap posició nacional clara, tot i que als estatuts, Compromís hi inclou ‘l’exercici del dret a decidir l’autodeterminació com a poble’. Si el Bloc ha defensat un referèndum i l’amnistia dels presos polítics, dirigents com ara Mónica Oltra, d’Iniciativa, han posat l’accent en el discurs federal i s’han desmarcat dels postulats del partit més gran de la coalició.

Principalment, la coalició ha evitat tot debat sobiranista o que involucri el catalanisme. Això, ara com ara, no ha repercutit en el resultat electoral, en gran part perquè és l’única opció valencianista amb possibilitats d’obtenir representació, però sí que ha causat un cert malestar en alguns sectors i ha suscitat crítiques com les de l’ex-president del Consell Pre-autonòmic del País Valencià, Josep Lluís Albinyana, que es defineix com a fusterià i catalanista i que ha qualificat la coalició de ‘regionalista’.

Compromís, a la cruïlla

Finalment, en l’àmbit organitzatiu, la coalició també haurà de prendre decisions. L’any passat va cessar l’activitat Gent de Compromís, el grup que volia representar els adherits que no formen part del cap partit. D’ençà de la constitució de Compromís, el pes en les llistes orgàniques i electorals és d’un 60% per al Bloc, un 35% per a Iniciativa i un 5% per als Verds-Equo. L’equilibri fa que hi hagi un estret marge per a incloure independents i que es puguin expressar, tenint en compte que el consell general de la coalició no es reuneix d’ençà del 2015.

Si les principals decisions les prenen les cúpules dels partits i l’executiva (representada per quotes), el pes dels adherits independents és mínim. Això ha fet també que batlles que no formaven part de cap dels partits, com el d’Alzira (Diego Gómez), Alfarb (Santi Cervera) i Castelló de la Ribera (Óscar Noguera), hagin deixat la militància i hi continuïn només com a simpatitzants.

Hi ha la proposta de deixar de ser simplement una coalició electoral i donar pas a un únic partit o una federació de partits. Els canvis són suggerits principalment pel Bloc, que fa el congrés al juny –obert a Gent de Compromís– i on hi pot haver una refundació que inclogui un canvi de nom. La proposta pot anar en línia amb la del Bloc Jove el 2014, quan va passar a ser Joves PV-Compromís i va obrir l’afiliació a tots els membres, independentment del partit de la coalició del qual formessin part, encara que Iniciativa mantingués el seu moviment juvenil.

El recel dels socis minoritaris prové del fet que actualment hi ha unes quotes de partits, en què cal un consens per a arribar a prendre les decisions més importants; en canvi, si hi ha un sol partit, res no impediria que la majoria imposés l’ideari i els càrrecs per majoria simple. L’opció que sembla tenir més possibilitats és la d’una federació de partits que mantingui el pes de cada formació en els òrgans i les llistes, però amb una estructura més estable.