08.10.2021 - 21:50
Hi ha quelcom d’espectacular en la manera com Oriol Junqueras i Joan Tardà, per posar dos exemples, han canviat de parer, per dir-ho diplomàticament. Es diu sovint que Espanya s’ha carregat tota una generació de polítics perquè tan sols en romanguessin de mediocres i així semblés que no anem enlloc perquè som un país d’estúpids. Però és sobretot un pretext humiliant amb què la classe política que ha romàs justifica sovint la seva pròpia manca de lideratge, la rebaixa de la seva qualitat i la seva inacció. Allò que de fet ha passat és que Espanya va mantenir-los al poder ben decapitats a fi i efecte que tota la plaça veiés com el cap els mancava, i així tothom l’acotés. Per això, hi ha un punt de morbós cada vegada que Junqueras o Tardà fan la feina bruta de Ciutadans amb arguments que deslegitimen el moviment que representen; perquè és molt fàcil de trobar vídeos en què deien tan exactament el contrari, i amb tanta contundència, i amb tanta eficàcia, que és impossible de no prendre-s’ho com un espectacle.
Aquesta rendició tan visible, sovint escenificada fins i tot amb orgull per part seva, ens ha fet dedicar una energia i un ressentiment particular a Esquerra Republicana i a la seva estratègia impracticable. I això ha originat un doble relat estrany en què Junts per Catalunya, que en termes pràctics i concrets difereix ben poc d’Esquerra, ha gosat abanderar-se com la seva oposició estratègica, cosa que ha ofegat les alternatives. Això també ha causat col·lateralment que la CUP fos disculpada i emblanquida com a mal menor, encara que també en termes pràctics i concrets hagi acabat abonant l’estratègia d’Esquerra. Però aquest punt d’espectacularitat, de cruesa en la desfeta independentista, encara ha estat més problemàtic perquè ha servit per a amagar una altra desfeta encara molt més incontestable, molt més dura i molt més definitiva moralment: la dels comuns a Catalunya i la d’Unides Podem a Espanya.
Els comuns i Podem són un espai polític gairebé sense militància, sense una estructura orgànica robusta, amb poc poder i políticament amortitzats, i es quedaran amb una mà al davant i una altra al darrere quan perdin l’Ajuntament de Barcelona i quan hi hagi un canvi de cicle polític a Madrid, cosa que sembla força pròxima. En termes de govern, i per tant de capacitat d’imposar el seu programa social, han estat absolutament esclavitzats pel PSOE, tant a escala espanyola, per una pura qüestió numèrica, amb el menyspreu afegit que Pedro Sánchez va inflar de ministres socialistes el gabinet per aigualir tant com va poder la presència de Podem, com fins i tot a Barcelona, on encara que els comuns tinguin dos regidors més que el PSC, Jaume Collboni fa i desfà mentre Ada Colau s’ho mira. I en termes nacionals, l’estratègia mitjana del diàleg i el pragmatisme que durant l’etapa de Xavier Domènech van mirar d’esprémer, els ha estat del tot arrabassada per Esquerra Republicana, i la seva capacitat d’influència al parlament és ínfima.
La derrota dels comuns i Podem és estrepitosa, i si no se’n parla tant no és perquè no hi hagi hagut el mateix component d’espectacularitat. Perquè, d’acord, Tardà deia: “Quan comencin a imputar batlles, i amenaçar amb judicis a regidors i parlamentaris, caldrà veure qui aguanta i qui no aguanta”, i “Allò que cal és que hi hagi 200.000 o 300.000 persones disposades a tot, i ja m’enteneu”. El cinisme de Tardà i Junqueras, comparant declaracions antigues, és difícil d’obviar fins i tot pels qui són partidaris del canvi de discurs, i és difícil de pair pels qui hi havien confiat. En canvi, no sembla difícil de digerir per als votants dels comuns que el seu portaveu, Joan Mena, digués el 2015: “El procés constituent s’hauria de vincular amb un referèndum sobre l’autodeterminació de Catalunya, un referèndum emparat a la legalitat catalana; i si l’estat no és capaç d’acordar-ho, haurem de fer un gran pacte per veure com i quan ens saltem la legalitat de l’estat espanyol, dissenyada per oprimir el conjunt de la classe treballadora.” No sembla que els sigui difícil de pair que Colau digui que el referèndum és una ximpleria, quan havia dit que desobeiria per fer-ne un i que faria molt més que Convergència per l’autodeterminació de Catalunya; ni sembla que els costi de digerir que els comuns hagin enterrat del tot la proposta del referèndum tot acceptant que no es proposi a la taula de diàleg.
La reculada dels comuns és encara més fonda, encara més completa, i tanmateix ni tan sols origina decepció entre la majoria d’independentistes, sinó poc més que ràbia. Els defensors del canvi d’Esquerra el justifiquen tot dient que el canvi de context ha estat molt dràstic aquests darrers anys, i que quan feien totes aquestes declaracions no sabien que l’estat espanyol ens passaria pel damunt; no sabien que hi hauria porres al referèndum; no sabien que la unilateralitat portaria violència per part de l’estat, i que ara ja ho saben, i que la descoberta és tan radical que és natural que els discursos es capgirin. Els defensors de Mena, en canvi, és probable que diguessin que llavors la correlació de forces era molt diferent, i que és culpa de l’independentisme que tot se n’hagi anat en orris. Per què uns deceben i els altres no? Per què uns reben acusacions de traïdors i els altres no? Per què en la reculada d’Esquerra hi ha raons emocionals, com la por, i els comuns semblen en canvi molt més còmodes amb la qüestió nacional fora de l’equació?
No té res a veure amb la correlació de forces, no té res a veure amb la por, no té res a veure amb el pragmatisme. Té a veure amb una cosa molt més profunda, sota la pell. Són conscients que una Catalunya sobirana no és possible dins Espanya, perquè Espanya no dóna marge a la Catalunya autonòmica, i perquè és capaç de fer allò que calgui per a impedir que s’independitzi; ho saben perquè la història els ho ha demostrat i perquè ells mateixos han topat aquests darrers anys amb el maó de la paret. Això els fa ser una opció política cínica per naturalesa; per això ningú no es dol quan deixen de banda el referèndum, perquè tothom té assumit íntimament que no ho troben una qüestió prioritària, estructural. Però la qüestió nacional és un embaràs: es pot voler una opció o una altra, però no es pot considerar complementari un debat que afecta la forma i la capacitat de govern del país, el seu model econòmic i productiu, la seva riquesa, la seva estructura administrativa, l’estatus de la seva cultura. Un discurs així és impossible de cohesionar en la lògica política.
Per això, a diferència del principi del procés, en què no eren comptats d’una banda ni d’una altra, tothom ha assumit amb el temps que són a la banda del no. Ells mateixos han deixat de demanar que no els posin en cap bloc. Perquè la tragèdia dels comuns és que saben, molt en el fons, que el canvi estructural que volen per a Espanya és impossible d’aconseguir sense un procés d’alliberament a Catalunya. I el problema, simplement, és que no volen la independència. Volen formar part d’Espanya. Perquè se senten espanyols, la majoria de vegades. Per això s’esmercen a buidar de contingut la idea d’Espanya, a tractar-la com una idea neutra; per això Pablo Iglesias parla sempre de pàtria, i per això Íñigo Errejón va estar-se dos anys procurant resignificar la bandera espanyola com un símbol d’esquerres. I per això són un actor polític mort. Perquè si d’una vegada per totes prioritzessin el canvi social que tant presumeixen d’anhelar, es farien independentistes. I destruirien Espanya. Que, al capdavall, si triguen tant a atrevir-s’hi, potser és que la volen preservar. És un complex d’autodestrucció.
