Comparacions felices i infelices

‘Shall I compare thee to a summer’s day?/ Thou art more lovely and more temperate.’ ‘Et compararé a un dia d’estiu?’, pregunta Shakespeare a l’entrada del seu 18è sonet. I tot seguit n’apunta la dificultat: ‘Tu ets més deliciosa i més mesurada.’ El poeta sap que les comparacions són equívoques, però hi ha de recórrer per manca de millors recursos expressius. Sense comparacions, sense metàfores, no hi ha poesia, i sense poesia no es pot dir allò que s’esmuny del llenguatge i escapa al coneixement. El sonet 18 afirma l’eficàcia de comparar allò que és incomparable, i que en aquesta paradoxa rau la virtut poètica, que és eminentment una virtut pràctica (del grec poiein, ‘fer’, ‘fabricar’). Precisament perquè és creativa, la comparació no implica identitat entre la cosa intuïda i la cosa expressada, però aconsegueix de fixar la fugissera i altrament inaprehensible realitat per mitjà del llenguatge, és a dir del pensament. ‘Nor shall death brag thou wander’est in his shade,/ When in eternal lines to Time thou grow’st’. ‘La mort no podrà presumir que t’endinsis en  la seva ombra/ quan creixent en ratlles eternes abastis el Temps.’

No és sols per aconseguir un efecte retòric que comparem; també ho fem per necessitat epistemològica. Els politòlegs, versió actualitzada dels sofistes hel·lènics, no poden dispensar-se de comparar situacions que, considerades empíricament, són irrepetibles. Sense comparar no podrien accedir a conceptes com democràcia, república o societat i haurien de restar muts, car o no hi ha res de nou sota el sol, com predica l’autor de l’Eclesiastès, o tot és flux, com creia Heràclit. Sense exagerar gaire, podríem dir que la democràcia la inventà un poeta capaç de fer comparacions ardides. L’atenès Soló comparà el judici de Zeus amb un vendaval de primavera que agita la mar fins al fons i a terra destrueix els cultius, alhora que al cel escombra els núvols fent que el sol torni a lluir amb tota la força. Poesia gratuïta? No, amb aquesta comparació de la còlera de la divinitat amb una galerna, Soló introduí al pensament polític grec la idea, promoguda pels pensadors pre-socràtics, d’una llei natural, és a dir, d’una regularitat que desmentiria l’arbitrarietat dels déus olímpics i assimilaria la legislació divina a la inexorabilitat dels fenòmens naturals. Allà on abans hi havia desordre passional ara hi hauria imperi del dret, nomos.

Encara que no ens n’adonem, fem comparacions tothora i les fem, com Soló, per descobrir recurrències en la realitat. Altrament, els fenòmens serien obra exclusiva de l’atzar i ens resultarien no únicament incomprensibles sinó imponderables. No sols no entendríem res; restaríem paralitzats davant l’estranyesa d’un caos irreductible. I és que sense regularitat l’aprenentatge és impossible i sense aprenentatge no hi pot haver sociabilitat.

Com més agosarada és la comparació, com més remots el termes comparats, més il·luminadora resulta; a condició, és clar, que la relació es demostri congruent. Ho podem comprovar al sonet 18, on la darrera quarteta justifica la comparació en què recolza el poema. La gosadia comparativa és la marca del geni, tant del poètic com del científic. Penseu en la innovadora idea del temps d’Heràclit, que el comparava amb un riu, o en la no menys revolucionària idea d’Einstein, que el considerava una il·lusió. Encara que no ho sembli, el concepte d’il·lusió és metafòric, especialment en aquest context. El terme prové del teatre, concretament de la comèdia. Illudere, paraula composta de la preposició in i el verb ludere, ‘jugar’, vol dir ‘burlar-se’. Einstein compara el temps amb una broma, pesada segons com. D’acord amb aquesta idea, el temps ens fa il·lusos no pas temporalment sinó per tota la vida. I si preferiu passar per alt l’etimologia i limitar-vos a l’accepció moderna d’il·lusió com una impressió errònia dels sentits, la idea d’Einstein no deixa de ser metafòrica, car el temps, intuïció subjectiva o concepte abstracte, no és ni pot ser cap objecte dels sentits.

Diuen que les comparacions són odioses. Caldria precisar que això depèn del terme de la comparació. Hi ha comparacions de tota mena. N’hi ha d’elogioses, presumptuoses, esbojarrades, malignes, assenyades i genials. A Albert Rivera, per exemple, li agradava de comparar-se amb Macron; algun pres polític s’ha comparat amb Sòcrates; Artur Mas, durant un viatge a Boston, va dir, aneu a saber per què, que Catalunya era o seria la Massachusetts europea; molts anys abans un altre president autonòmic, en aquest cas andalús, havia dit que Andalusia era la Califòrnia d’Europa. Als anys setanta, Josep Pla ja havia ironitzat sobre la pretensió de Jordi Pujol de promoure un socialisme a la sueca, recordant-li que a Catalunya no hi havia suecs sinó catalans. I és cert que les comparacions poden ser abusives. Fa dos anys, en una conferència a la Universitat de Princeton, un periodista català –i dic català a contrapèl, perquè sense que ningú li ho demanés, aquell periodista nascut i resident a Catalunya va definir-se com a ‘ni català ni espanyol’, com una entelèquia, vaja– començà la seva exposició denunciant els règims hongarès i polonès per passar sense transició a comparar-hi el govern de Junts pel Sí. El terme de comparació, ja ho heu endevinat, era el ‘populisme’, ara ampliat i millorat pels portaveus dels partits espanyols en l’aniversari de l’espectacle que van protagonitzar durant la tramitació de les lleis de transitorietat i del referèndum a la cambra catalana.

En aquesta celebració de la victòria, com va definir l’escàndol Eva Granados, del PSC, tots aquests portaveus amb rara unanimitat van emprar el neologisme ‘nacionalpopulisme’ per referir-se a l’independentisme. Ningú no els podrà negar capacitat poètica, però allò que és de veritat innegable és que la improbable coincidència els unifica no sols lexicogràficament sinó sobretot demagògicament. A banda que la victòria no fou pas política sinó en tot cas policial, i és per aquest motiu que la celebren, els portaveus del colonialisme no l’encerten ni tan sols retòricament. I és que ‘nacionalpopulista’ és un pleonasme, en què les dues parts del mot compost designen el caràcter participatiu de la política, l’apoderament de la gent, per dir-ho amb el terme de moda. Però el neologisme que han encunyat a força d’enginy els torna a unir –com fa tres anys, quan no l’havien infantat encara– contra el demos català i en definitiva contra la democràcia.

Oposar-se a l’exercici comparatiu és propi del conservadorisme i sol ser un símptoma de provincianisme. Spain is different vol dir que l’estat no se sotmet a cap denominador comú, a cap raser internacional, i que el dret universal no hi vigeix. Vol dir que els seus costums no admeten escrutini i els grans mots abstractes –justícia, estat de dret, fraternitat– s’arrufen i contreuen fins a coincidir amb els ídols de la tribu. Mentre que arreu, també a Europa, la democràcia tutela la fundació de nous estats i vetlla pels drets de les minories nacionals, a Espanya esdevé un problema existencial. D’aquí ve l’apassionament amb què es rebutja qualsevol semblança amb els països que reconeixen el dret d’autodeterminació d’aquelles minories. Espanya no és el Canadà ni Catalunya el Quebec; Espanya no és el Regne Unit ni Catalunya és Escòcia; Espanya no és Dinamarca ni Catalunya les Illes Fèroe o Grenlàndia; Espanya no és Sèrbia ni Catalunya Kossove… No és pas per escrúpols dialèctics que hom combat les comparacions, sinó pel seu poder d’explicitació. Per això, els mateixos que les combaten en allò que tenen d’elucidador i d’exemplar també hi recorren per deslegitimar i negar drets. A la nit del pensament, tots els gats són negres.

A l’article anterior ja advertia que la història no es repeteix mai en els detalls, car les circumstàncies són sempre diverses. Tot i que la vida pugui ser infinita, l’etern retorn és una falòrnia, si no és que les coses no passen mai de veritat perquè el temps és una ficció, com creia Einstein al final de la seva vida. Si la història no es repeteix ni tan sols quan és oblidada, serà estèril de consignar totes les circumstàncies per demostrar l’heterogeneïtat de societats diverses en diferents moments. De l’empirisme desbordat no n’ix cap coneixement. Els fets esdevenen cognició quan s’assimilen entre ells i, deixant enrere les circumstàncies particulars, deriven en conceptes. I això sols és possible mitjançant la comparació. Conèixer és esprémer la semblança d’allò que aparenta ser diferent. I amb risc d’errar-la per excés o per defecte, cal aventurar la comparança, perquè si de nit tots els gats són negres, puguem saber com a mínim que són tots gats i no prendre gat per llebre.