En companyia de Mina

Vaig passar el confinament en la seva companyia, escoltant a través de YouTube un disc sencer que havia enregistrat al seu estudi de Lugano el 2001, titulat, justament, Mina in studio, i que amb la generositat que la caracteritza havia penjat a la disposició de tothom. No solament l’escoltava en bucle sinó que l’anava enviant per uatzap a totes les meves amistats. Mina Mazzini, Mina, era fins llavors per mi un record de joventut que havia recuperat de més gran, als anys noranta, però que aquell 2020 havia passat a l’ampla mar de la memòria. Fins que amb la pandèmia va tornar, no recordo exactament com. A casa, el músic saberut de tots els gèneres, amant com jo de les veus femenines, la trobava melodramàtica. De res no havia servit durant anys que li al·legués les lloances a la diva italiana de Sarah Vaughan, Louis Armstrong, Sinatra i Lizza Minnelli, i com qui diu l’havia d’escoltar d’amagat.

Però aquell confinament no va tenir més remei que sentir-me’n parlar, de la gran Mina, que, llavors, no tenia notícia que continuava publicant discos i anava descobrint tot un altre món seu: l’estreta col·laboració amb els músics, les tonades dels seus grans èxits o versions d’uns altres renovades amb la veu any rere any afinada per la poètica del treball lluny dels focus mediàtics i dels concerts. Tant se’m va endinsar, des dels records més joves al present, que la vaig incloure en la memòria personal que escrivia aquells mesos de pandèmia, “Labor inacabada”, el relat final del que seria aquella tardor el Tríptic de la terra.

Mina s’havia retirat dels escenaris el 1978, tant de concerts com de la televisió, i es va instal·lar a la suïssa Lugano, amb estudi propi a casa. Des d’aquell moment no ha parat de guanyar densitat. Busqueu-la a YouTube i no us en penedireu, continua penjant-hi discos sencers.

Té vuitanta-tres anys fets (Busto Arsizio, Llombardia, 1940) i no hi ha res ni ningú que la pugui treure del seu estudi a casa per a cantar. Durant el confinament, la seva “Città vuota”, ciutat buida, deia millor que res ni ningú com ens podíem sentir tants enamorats dels carrers que no els podíem trepitjar. Una cançó d’amor trencat, i així era a les cases, els hospitals, arreu. Carrers plens de gent, diu la cançó, que semblen buits perquè l’altre/l’altra no hi és. “Ma so che la città / vuota mi sembrerà / se non torni tu”… El poder evocador de la veu, la música, la poesia de la música popular.

Hi ha coses, però, que ni Mina no pot controlar: aquest mes d’octubre, una de les seves cançons, “Ancora, ancora, ancora”, es va fer viral en el tancament de la desfilada de moda de Gucci a Milà, de gran parafernàlia, com correspon a aquestes mogudes de l’art i el comerç entrellaçats, que la casa en qüestió fa temps que acompanya d’alguna obra d’art efímer generalment conceptual, a través, enguany, del productor cinematogràfic Mark Ronson: sense que Mina hagués mogut un dit (esperem que ho sabés i n’hagi cobrat els drets), la seva veu, remesclada, va sonar en el tancament final de la desfilada, un cub negre que s’anava il·luminant amb un roig diuen que pompeià, el mateix roig dels llavis de Mina quan es va acomiadar de la vida pública cantant justament “Ancora, ancora, ancora”.

Cada any publica disc, que immediatament es ven a milers i fins milions. En els últims ha inclòs, en la promoció que en fa a través del seu propi canal, Mina Mazinni Official, clips de la seva imatge tractada amb intel·ligència artificial. Aquest segle ha estat també una molt seguida columnista. Del 2000 al 2011, columna diària a la portada de La Stampa, alhora que, entre el 2003 i el 2015 mantenia consultori a l’edició italiana de Vanity Fair amb els seus lectors.

Acabo l’any en companyia de Mina i des d’aquestes ratlles us la recomano, ama i senyora de la seva vida i del seu art que demostra any rere any que a l’art no li cal estar en el focus dels mitjans ni dels escenaris, més aviat és potser al contrari. Salut, grande signora.