Companyia Elèctrica Dharma: “Les nostres cançons ja són del poble”

La Companyia Elèctrica Dharma, la banda de rock més longeva del país, el dia 22 d’abril omplirà el Palau Sant Jordi amb un concert de celebració en què és previst que actuïn Abert Pla, Balkan Paradise Orchestra, Celtas Cortos, Gemma Humet, Gossos, Maria del Mar Bonet, Magalí Sare, Quimi Portet, Sopa de Cabra, Santa Salut i The Tyets, amb presència destacada de la cultura popular.

Ens hem trobat amb Joan, Lluís i Maria Fortuny Guarro i amb Carles Vidal al local d’assaig del barri de Sants, molt a prop de la nova plaça dedicada als germans Esteve i Josep –dos dels membres fundadors de la banda, morts prematurament–, per parlar de les cinc dècades dalt l’escenari, del disc de col·leccionista Cançons arraconades, que acaba de sortir, i del concert de la vigília de Sant Jordi.

—Arribeu als cinquanta anys, una xifra tan sols possible per a les bandes més mítiques del rock i que al nostre país no és habitual. Com ho viviu?
—Joan Fortuny [J. F.]: Quan vam començar a tocar pensàvem que duraríem quatre o cinc anys! Ha estat un procés llarg, amb bons i mals moments. Pel camí s’hi han quedat l’Esteve i en Josep, fet que ens ha obligat a reinventar-nos dues vegades pràcticament de zero. Si hem arribat fins aquí, ha estat perquè la gent ens ha seguit i ens ha fet costat.
—Carles Vidal [C. V.]: La paraula és agraïment. Als companys que hi són i que no hi són, per haver pogut compartir amb ells aquest viatge, haver passat junts aquests entrebancs i alegries; a la família, que és el puntal que ens ajuda individualment a cadascú, i, especialment, al públic. Sols no hauríem arribat on hem arribat. Des de jovenets ja vam veure que fer un viatge tot sol és més trist que fer-lo compartit.

—Sempre heu mantingut aquest esperit de família, de colla, de comuna.
—Lluís Fortuny [L. F.]: És l’essència d’una banda, un col·lectiu en què tothom se sent implicat i a gust. Si no, val més que siguis solista. Cadascú respecta les seves qualitats –l’Esteve era un gran músic, en Josep era un gran poeta i en Joan és una icona– i en treu profit, però sempre en benefici de grup. Aquesta és la mentalitat que ens ha ajudat a arribar fins aquí.
—J. F.: Fins i tot quan vam començar, era més important la comuna que no el grup. Qui no era de la comuna, no podia ser del grup. Era més important conviure junts que no tenir un grup. A la Dharma hi ha família, sempre n’hi ha hagut, però sobretot hi ha una unió entre nosaltres.
—C. V.: A la comuna vam aprendre el valor d’allò que és compartit, com deia. Compartit, el dolor també el passes d’una manera més suau.
—Maria Fortuny [M. F.]: En els entrebancs també s’ha demostrat que, en comptes de quedar-nos plorant cadascú tot sol a casa, era millor plorar plegats.

—S’acaba d’inaugurar la plaça dedicada a l’Esteve i en Josep Fortuny. Què van significar les seves morts?
—L. F.: Tot i ser dues èpoques diferents, van ser igual de colpidores. Quan es va morir l’Esteve érem molt jovenets i va ser un cop molt dur. Érem sobre els trenta i no sabíem si continuar o plegar. Continuar era una manera de mantenir el seu llegat viu. Si la Dharma hagués plegat, la música de l’Esteve o la poesia d’en Josep s’haurien enterrat amb ella. Vam trobar la sort de trobar dues persones com en Pep Rius i l’Iban Rodríguez, que van entendre l’esperit de grup, sense líders, de la Dharma. I això ens ha permès de continuar.
—J. F.: Quan pugem a l’escenari ens agrada que no hi pugem sis músics, sinó vuit. L’Esteve i en Josep sempre són amb nosaltres. La millor manera d’homenatjar-los és mantenir la Dharma activa i viva. És la millor manera de continuar allò que ells creien i feien.
—C. V.: Amb perspectiva, veus que els moments de reinventar-nos, que són fases dures, en el fons han anat bé. Hem sabut trobar la part positiva d’això tan negatiu. Cada vegada que tornes a començar, la il·lusió creix. Encara tenim ànsia de fer coses noves. I això ens manté vius.
—L. F.: Som uns músics permanentment insatisfets, busquem una perfecció que mai no arriba. I encara creiem que dins la música autòctona, amb arrel, personal, aquest país pot aportar més que no hi ha.

—Sou un grup d’un temps i d’un país, però que s’ha mantingut viu i sense encasellar-vos. Com definiríeu el so de la Dharma?
—M. F.: La música no neix mai de zero, i és plena d’influències que rep tothom. La Dharma és una combinació que hi ha pocs grups que facin: rock, jazz, blues, música tradicional, fins i tot clàssica, sardanes… Per això és tan difícil de definir.
—J. F.: Nosaltres ens vam trobar molt còmodes agafant la música de la infantesa, que és la de cobla, de banda, i barrejar-la amb el que ens agradava, com els Beatles, el jazz. Al primer disc, Diumenge, estàvem molt influïts per la música americana, però potser massa. Penso que sí que tenim un so que vam trobar al segon disc, L’oucomballa.
—C. V.: La rítmica catalana no és gaire extensa, però la combinació de les guitarres elèctriques i les melodies d’en Josep Serra o en Juli Garreta va ser una troballa.
—L. F.: Fem música amb una base de rock, amb baix i bateria, però totes les harmonies i melodies són d’arrel tradicional. Normalment, qui fa música popular o tradicional, també fa servir una base popular o tradicional. Fem una mescla que ens ha servit fins i tot per a fer un Llibre Vermell de Montserrat, amb melodies del segle XV i base de rock.

—Quins grups considereu que són els vostres hereus a la música catalana?
—L. F.: Per desgràcia no hem trobat mai uns hereus clars, però a diferència dels anys vuitanta ara hi ha molts grups nous que fan servir la fórmula de barrejar rock i unes altres melodies. Especialment, al País Valencià, hi ha hagut grups com ara Obrint Pas i la Gossa Sorda que ho han fet.

—Com veieu el panorama musical actual?
—J. F.: Sincerament, la gent jove puja molt preparada. Hi ha grups molt bons que tenen molt de públic. La nostra lluita ha estat perquè la música catalana tingui més projecció que no ha tingut normalment.
—C. V.: Hem crescut molt en creativitat, però tenim més oferta musical que no pas demanda. Ens falta infrastructura. La xarxa per actuar és minsa i això fa que a l’hora de viure de la música fem curt. Ens emmirallem amb el món anglosaxó, produïm igual que ells, però no tenim prou demanda. Això va fer que nosaltres, una vegada vam veure que ja no podíem anar per tot l’estat espanyol, penséssim que el país se’ns havia quedat petit i havíem d’anar a fora.

—Hi ha gent que potser no sap que vau triomfar a l’estat espanyol, i fins i tot a Madrid fèieu concerts multitudinaris. El refús d’allà va ser una qüestió política?
—J. F.: No solament omplíem a Madrid, sinó que fèiem rondes per tot l’estat. A Madrid vam omplir el pavelló del Real Madrid, amb cinc mil persones a dins i dues mil a fora. Els andalusos Triana i nosaltres érem els dos grups que tenien més èxit i això a Madrid no va agradar gens. A partir de l’arribada de Tierno Galván a la batllia de Madrid, es va decidir d’optar decididament per la movida madrilenya, i es va decidir d’apartar-nos. L’any 1981, quan vam tornar a les festes de San Isidro, un sector del públic ens va tirar sorra i ens va dir polacos. Em sap greu, perquè a les festes de la Mercè venien grups de Madrid, i no era un viatge d’anada i tornada.
—L. F.: És un reflex de què va passar, no solament a la música. Vam començar quan Franco encara era viu i pensàvem sincerament que quan es morís el dictador hi hauria un respecte per a totes les cultures de l’estat. La transició va ser com un miratge, durant el qual els grups catalans podíem actuar arreu cantant en català i semblava que l’estat espanyol podia ser plurinacional. Això es va acabar als anys vuitanta, quan sorgeix la primera reacció independentista.
—C. V.: És molt trist, perquè el món de Zeleste i el rock laietà va esperonar la música de tot l’estat. És lícit que ajudessin els músics madrilenys, però va ser gràcies a l’efervescència catalana que van poder sorgir. I no és just que perquè ells tiressin endavant, ens apartessin a nosaltres.
—L. F.: Quan mires els documentaris sobre la història de la música a l’estat espanyol mai parlen de nosaltres.

—Això us va obligar a centrar-vos en el públic dels Països Catalans?
—L. F.: Els cinquanta anys de carrera són com una muntanya russa. Els setanta van ser fantàstics. Després, als vuitanta, vam passar una petita travessa del desert, moments complicats, i ens va tocar reinventar-nos. Si ens deien que fèiem “sardana-rock”, doncs vam agafar i vam tocar amb una cobla de veritat. A partir dels anys noranta vam fer un cop a la taula i vam començar a obrir les fronteres. I hem actuat a tot el món.
—C. V.: Per sortir a l’estranger no ens vam inventar res. Hi havia gent de fora que venia als concerts i ens demanava si actuaríem a França o aniríem a Itàlia. Ens vam adonar que agradàvem a més gent que no pas la del país. Això ens va esperonar a intentar-ho.

—No heu fet mai plans a llarg termini?
—C. V.: No pots tenir plans a llarg termini, perquè tan sols porten decepcions. Has d’anar veient el futur immediat. Si ets fas grans expectatives, tens grans frustracions. I continuem així.

—Les vostres cançons han acompanyat les reivindicacions socials i nacionals del país, de fa dècades.
—J. F.: Ha estat així des del començament. Sempre ens hem manifestat contra totes les injustícies d’aquest planeta. A banda de fer música, volem opinar. I, quan dic opinar, vull dir posicionar-nos. Amb la llengua i la cultura, per exemple, no ens hem volgut quedar al marge i dir que només fem música. Aprofitem l’altaveu que tenim per dir el que pensem.
—C. V.: I en paguem el preu.

—Us han tancat portes per això?
—J. F.: Sobretot quan vam fer el disc No volem ser i dèiem “independència”. Aleshores els independentistes eren molt pocs i ens van tancar unes quantes portes.
—L. F.: Abans de nosaltres no existia un rock que reivindiqués coses. A mesura que creixíem, creixia un nou públic que venia d’unes noves generacions que ens van ajudar a crear una nova litúrgia del rock. El “Força Dharma”, per exemple. I aquestes noves generacions ens van agafar com a estendards de les seves reivindicacions polítiques. Nosaltres, encantats.

—“La presó del rei de França” sona a totes les manifestacions independentistes, per exemple.
—L. F.: Això ho va fer la gent. No vam fer una cançó perquè sonés no sé on. Era un tres per quatre molt antic i senzill, que vam posar a ritme de rock i va canviar totalment.

—Es pot dir que les vostres cançons ja no són solament vostres. Són cançons populars que la gent ha fet seves.
—M. F.: La major part de la gent, quan escolta “La presó del rei de França” en cercaviles o en festes, no sap que és nostra. O “Inana”, que a l’Argentina la canten als camps de futbol i es pensen que és argentina.
—L. F.: És molt gratificant ser en un correfoc cremant-te i que la gent que t’envolta canti les teves cançons sense saber que són teves. Una cançó teva acaba essent popular.
—C. V.: El millor que et pot passar és que les teves cançons acabin essent del poble.

—En cinquanta anys, teniu tres generacions de fans. Als vostres concerts poden venir els néts amb els avis.
—C. V.: Fixa’t que ara quan fèiem les fotografies una àvia li ha dit a la seva néta: “Mira, aquests senyors són la Companyia Elèctrica Dharma.”
—J. F.: A més, nosaltres ja som avis!

—Al país li cal una mica més de rock?
—C. V.: Sempre li cal rock!
—L. F.: Unes quantes hòsties.
—J. F.: Evidentment. El Primer d’Octubre el poble va fer el que havia de fer i ho pot tornar a fer, però falta molta unitat política i una idea clara. Això s’ha anat aigualint i la gent s’ha desanimat.

—Parlem del nou disc. Cançons arraconades. Què hi trobarem?
—J. F.: És un homenatge a totes les cançons que en els vint-i-cinc discs no han acabat entrant. Eren en un calaix i ens sabia molt de greu. Van des dels setanta fins ara i expliquen la nostra trajectòria. Per exemple, hi ha quatre cançons de l’Esteve enregistrades per ell mateix.
—M. F.: Aquestes cançons les posava als meus fills, perquè sempre m’han emocionat. Però m’han sorprès “Presumida” i “Petita festa”, que van acabar al disc sense lletra.
—L. F.: També s’hi pot escoltar la Muriel Casals llegint un poema d’en Josep. Un document històric.
—J. F.: A mi m’ha sorprès molt la lletra de la cançó “Alèxia”, que va fer l’Esteve per a la seva filla morta poc després de néixer.
—C. V.: Musicalment, n’hi ha una que es diu “Spillville”, que és una gran cançó que per raons d’espai no vam posar a cap disc, però es mereix de ser-hi.

—El concert del 22 d’abril és pràcticament ací. Serà un homenatge, una festa d’aniversari, un regal per als seguidors…?
—M. F.: Bàsicament, serà un concert amb una pila de convidats a l’escenari tocant amb nosaltres les nostres cançons. És un concert irrepetible, amb versions que no són habituals.
—J. F.: Volem fer un ventall generacional. Des dels setanta fins ara. També pels artistes que vindran. No hem de demostrar res, ens ho hem de passar bé.

—Qui us fa més il·lusió que hi sigui?
—L. F.: Ens van sorprendre molt Celtas Cortos, que van tenir una predisposició total. Però, tenim des de Maria del Mar Bonet fins a The Tyets, passant per Quimi Portet. Amb la majoria no hem col·laborat mai, ni hem tocat mai junts. També hi haurà molta cultura popular.
—C. V.: El concert, com deia al començament, és un acte d’agraïment.
—L. F.: I també hem de pensar que potser serà el darrer concert multitudinari que podrà fer la Dharma. Fa molts anys que som a la carretera i toca de prendre’ns-ho amb més calma.

—I no podria haver-hi una Dharma amb noves generacions?
—L. F.: Dels fills no hi ha ningú que s’hagi dedicat a la música. Nosaltres, al geriàtric, ja vendrem entrades si cal… [Riu.]

—Per acabar, quin llegat voldríeu deixar?
—L. F.: Hem procurat ser un grup honest que, amb encert o desencert, sempre ha fet el que creia que havia de fer fins a les últimes conseqüències. Hem demostrat que es pot fer una música autòctona i personal, i no sempre manen els diners o l’èxit immediat. Hem viscut cinquanta anys de la música, sense grans escarafalls, però ho hem fet.
—J. F.: A més del llegat artístic, hem demostrat que ens enteníem entre nosaltres. El més normal és que els grups es dissolguin o se separin per egos o per unes altres històries. Els que no hi són continuen influenciant-nos.
—C. V.: Pot ser un llegat per als joves poder demostrar que hem estat molt congruents amb la paraula grup. Diferents persones que s’uneixen per una causa comuna.
—M. F.: Musicalment, proposo que la gent escolti els vint-i-sis discs de dalt i a baix i veurà com ha estat aquesta aventura.