06.11.2017 - 22:00
|
Actualització: 07.11.2017 - 07:21
Avui es compleix un primer termini de les eleccions que el govern espanyol ha convocat el 21 de desembre. Concretament, avui els partits han d’indicar si presenten coalicions o no. I tot fa pensar, en el moment que escric aquest text, que en el camp independentista no n’hi haurà, de coalicions. No hi haurà cap llista que agrupe l’independentisme, sinó que cadascun dels tres grans partits –PDECat, ERC i CUP– hi anirà tot sol, amb la possibilitat encara oberta que la CUP opte per no presentar-s’hi.
Les crides a la unitat han estat, una vegada més, inútils. Tots els partits han fet veure que estaven disposats a comparèixer-hi units, però en realitat no han fet res per poder comparèixer-hi units. Es veu que es pot ser company de cel·la, però no pas company de llista. Es veu que al parlament pots sumar els vots per proclamar la República però això no es pot fer al carrer. Sembla que pots demanar a la gent que resistesca les càrregues de la policia sense preguntar qui és aquell que les resisteix al teu costat, però no es pot anar a les eleccions sense preguntar-ho.
La decisió, si s’acaba de confirmar, és un mal senyal. La pulsió partidista al nostre país ha estat sempre molt intensa i, per tant, no puc dir que em resulte sorprenent, això. Però el que significa, i el que significa en aquest precís moment de la nostra història, no pot deixar de sorprendre. Perquè la qüestió, en realitat, no és si hi ha una llista unitària o no. La qüestió és quin projecte pot haver-hi al darrere de l’acceptació d’unes eleccions imposades si ho fas no pas per fer retornar el govern legítim del país, sinó per disputar les engrunes.
Que les forces independentistes accepten d’anar a unes eleccions imposades de manera il·legal pel govern espanyol ja és ben estrany d’explicar. L’única raó per a anar-hi era, en tot cas, acceptant-ho com una oportunitat molt clara de denunciar la situació creada amb el 155. I pensant que la possibilitat que l’independentisme les guanye tindria repercussions molt importants sobretot en l’actuació europea i al reconeixement internacional de la República proclamada el 27 de setembre.
Ningú no dubta de l’impacte enorme que tindria que el govern de Catalunya, formalment deposat pel govern espanyol, guanyàs clarament les eleccions i tornàs a palau. Imagineu que la primera reunió del govern eixit de les urnes il·legítimes del desembre fos una fotografia dels mateixos membres que el 155 va provar de destruir. Si la força de les urnes reconstruís el govern que Espanya ha dispersat en presons o en l’exili, Rajoy i Sánchez tindrien el problema més greu que ens puguem imaginar i es fa difícil de creure que Europa mantindria com si res aquesta posició intransigent d’ara. Especialment, vist que les crítiques i les queixes contra l’autoritarisme espanyol creixen cada minut.
Però sembla que aquesta possibilitat no hi serà, per voluntat pròpia dels partits independentistes, i que, per tant, ens encaminem a unes eleccions en què als votants ens obligaran a triar entre companys de cel·la i exili. Aquest sí, aquell no. A això o a rebel·lar-nos-hi no acudint a votar.
Rebel·lar-nos-hi perquè el fet més preocupant de tot plegat no és discutir sobre si hi ha la possibilitat de tenir més vots d’una manera o d’una altra, sinó imaginar quina serà, l’endemà de les eleccions, la intenció dels partits independentistes catalans que ara es comporten així.
Perquè aquell dia hi haurà un president que supose que no serà el president de la Generalitat. I aleshores què? En triaran, sense immutar-se, un de diferent del que ara hi ha a l’exili lluitant per preservar la institució? Com si no haguera passat res? Puc arribar a imaginar-me que el president Puigdemont, si aquest fos el cas, no tindria cap inconvenient a dimitir en favor seu, però amb això al final no farem sinó donar la raó al govern espanyol i validar el 155. Qui siga president substituint Puigdemont deurà la presidència a Mariano Rajoy i al 155. I què farem a partir d’aleshores? I quina serà la proposta de futur que ens oferirà un president escollit en aquestes condicions? Hi ha una república independent que ha estat proclamada. La reconeixerà, aquesta república, el president escollit gràcies a l’aplicació del 155? Si no la reconeix serà molt greu. I si la reconeix, com justificarà la seua presidència si el president és a l’exili? Com explicarà que el 131è president de Catalunya ho és perquè accepta que el 130è haja estat apartat de manera il·legítima del poder?
O és que aquests candidats independentistes, quan ens parlen ara del ‘retorn de les nostres institucions’ en realitat no aspiren sinó a retornar a la Catalunya que era una comunitat autònoma dins Espanya?
PD. Dit tot això, no confongueu els partits amb el país ni us penseu que ens quedem sense eixides. El procés independentista ha estat, també, una batalla contra l’obsessió partidista i ha aconseguit que de vegades els partits hagen estat capaços, malgrat tot, de fer grans coses junts. Res de nou, doncs. Continuem.
