‘Companis’

“No sap vostè quants mesos fa que només em sento dir ‘Companis’ ”, diu el president al militar Ramon de Colubí que se li presenta a la cel·la del castell de Montjuïc com a defensor militar en el procés sumaríssim que la dictadura li engega sense aturador. És la primera frase del president en la pel·lícula “Tretze dies d’octubre”, de Carlos Marques-Marcet, estrenada a TV3 dijous es diria que com a pròleg de la campanya electoral. Acaba el film, i la campanya començà.

El diàleg no tindrà en aquesta escena continuïtat en català. El militar prosseguirà d’immediat en espanyol. Parla en català a casa, amb la dona, i al llarg del film anirà parlant-lo més amb el president. Dels diferents aspectes interessants d’aquesta pel·lícula, encàrrec de la televisió pública a un jove realitzador de 32 anys, m’aturo en la dramatúrgia lingüística, que en té, i ben conscient, en absolut atzarosa ni menys encara folckòrica. “Tretze dies d’octubre” fa de l’idioma un protagonista, i de categoria.

El mateix Carles Martínez, que hi fa un gran Companys, enraona amb l’accent urgellenc del president, nascut al Tarròs. Els dialectes, pels que professo amor sense condicions, tenen moltes virtuts. Aquí, en una història ferotgement militar que fa de la llengua espanyola no pas la del poeta Machado sinó la veu de la dictadura, la modulació lleidatana del president hi aporta un dels plus essencials de la composició de l’actor. Martínez es un Companys carnal, a tocar, un home simpàtic, afable, irònic la major part del temps. La manera de parlar ho transmet encara més.

Les llengües espanyola i catalana hi fan el seu paper molt ben fet, ací. Fins el punt que caldria esperar, a partir d’ara, que en les nostres produccions audiovisuals no hi giréssim la cara, a la diglòssia, com és habitual. Una decisió  important de l’emissió de “Tretze dies d’octubre” és haver evitat el monolingüisme de la versió, que hauria pogut ser només catalana, com fa TVC quan emet produccions rodades en espanyol en què ha participat.

Ho farà TVC només amb “Tretze dies d’octubre”? Fora un nyap en la maduresa cultural exigible. Seria massa fàcil deixar a la pantalla les dues llengües només quan l’espanyola és la veu del poder suprem que la imposà a la postguerra. El defensor militar (Òscar Muñoz) i Ramona Companys (Clara Segura), germana del president, enraonen a l’entrada del castell de Montjuïc: només intercanvien les dues primeres frases en català, després la conversa continua en castellà. Cert, així era aleshores al carrer: només s’hi podia sentir la llengua de la dictadura. Som a l’octubre de 1940.

Convé pensar-hi més, trobo. Per dramatúrgia lingüística el film de Marques-Marcet posa sobre la taula la necessitat de ser conscients, d’una altra manera, dels usos històrics de les llengües. La llengua espanyola no sé fins a quin punt compta amb reflexions del calibre, abast i envergadura de “La llengua del Tercer Reich” que el filòleg Victor Klemperer va publicar el 1947 (hi ha versió espanyola, això sí, de l’editorial Minúscula; en català, no n’hi ha). Klemperer va fer servir el llatí, llengua morta, per titular la seva investigació i el seu testimoni recollit des del mateix 1933 que Hitler va guanyar el poder: “Lingua Terti Imperii”.

El filòleg alemany arribava a la conclusió que la propaganda nazi havia alterat l’idioma a propòsit fins a convertir-lo en una neollengua, que diria Orwell al cap de dos anys a “1984”. Tant fou així que Thomas Mann, que fins a l’últim moment no es va decidir a denunciar el règim, en l’article que  anuncià el seu exili cap a Amèrica, va al·legar:  “La responsabilitat davant de l’idioma és, en essència, responsabilitat humana”.

La llengua catalana no hauria pas de prescindir, tampoc, d’analitzar i reflexionar sobre els seus usos històrics. Estem en una campanya electoral decisiva, n’hem sentit i en sentirem de tots els colors. Pagarà moltíssim la pena fer atenció a l’expressió oral. “Puix parlen català, vegem què diuen”, que deia mestre Fuster. I com ho diuen.