31.12.2019 - 19:50
|
Actualització: 01.01.2020 - 10:29
L’any que estrenem avui es presenta generós en aniversaris i commemoracions. D’una manera molt especial per als amants de la música i, dintre d’aquest segment, per als seguidors dels Beatles, perquè els dotze mesos vinents viurem una llarga relació d’efemèrides relacionades amb els quatre músics de Liverpool. Començarem recordant que farà seixanta anys de la primera actuació del grup a la sala The Cavern d’Hamburg; que el 3 de juliol farà cinquanta-cinc anys de la seva primera i única actuació a Barcelona; i que el 8 de desembre farà quaranta anys de l’assassinat de John Lennon a l’entrada de l’edifici Dakota de Nova York. Una mort que duia una càrrega addicional de crueltat: feia tres setmanes exactes que s’havia posat a la venda Double Fantasy, un disc ple de magnífiques cançons que apareixia després de cinc anys de silenci discogràfic de l’autor i que augurava el retorn a la palestra d’un Lennon carregat d’idees i projectes, inspirat, pletòric d’energies i amb més il·lusions que mai.
Hi ha més, però: encara que ja feia temps que els Beatles anaven donant pistes sobre la proximitat del seu final com a grup cohesionat, va ser al llarg de 1970 –és a dir, fa mig segle– que es van acumular prou indicis per a considerar que la banda ho deixava córrer definitivament: el mes de març, Ringo Starr va publicar Sentimental Journey, el seu primer disc en solitari, i darrere seu els altres tres membres varen seguir el mateix camí: McCartney, el debut de Paul, es va publicar a l’abril, All things must pass, de George Harrison, al novembre, i John Lennon / Plastic Ono Band, al desembre. Per si a algú li quedava cap dubte, el 10 d’abril Paul McCartney va anunciar oficialment el final dels Beatles i la prova va ser que un mes després, quan a Londres es va estrenar el documental Let it be, cap membre del grup hi va ser present.
Un any carregat de recordatoris musicals
Però no s’acaben aquí les efemèrides musicals que s’escampen amunt i avall del calendari del 2020. Aquest gener farà seixanta anys que va obrir la porta a la plaça Reial de Barcelona la sala Jamboree, dedicada al jazz, i el dia 15 farà quinze anys de la mort de la soprano Victòria dels Àngels.
Entre el febrer i el març recordarem els vint-i-cinc anys de la mort de dos membres notoris de la cançó catalana: Guillem d’Efak, el 15 de febrer, i Ovidi Montllor, el 10 de març. El 6 de juliol farà trenta-cinc anys del mític concert de Lluís Llach al camp del Barça i el 26 del mateix mes es commemoraran quaranta-cinc anys d’aquelles ‘dotze hores de música i follia’ amb què el primer Canet Rock va passar a la història musical de casa nostra.
El mes d’octubre ens portarà el record de dos grans músics que ens varen deixar el 1990; farà, doncs, trenta anys: Javier Patricio Pérez Álvarez, conegut com el Gato Pérez, el dia 18, i Xavier Cugat, el dia 27. El novembre de 1965, Núria Feliu i Tete Montoliu varen enregistrar el seu primer disc conjunt, mitja dotzena d’estàndards de jazz –començant per ‘Tot és gris’, una impagable versió de ‘Misty’ feta per Jaume Picas– que encara avui, cinquanta-cinc anys després, s’escolten amb plaer. Al costat de Picas cal esmentar també les versions i lletres escrites per a un munt d’intèrprets catalans que va fer Josep Maria Andreu, del qual el 27 de novembre commemorarem precisament els cent anys del seu naixement.
L’arquitecte Oriol Bohigas celebrarà noranta-cinc anys el 20 de desembre, el cantant Raimon, en actiu fins fa ben poc, en farà vuitanta el 2 de desembre, i pocs dies després, el 23 del mateix mes, farà seixanta-cinc anys de l’actuació de Louis Armstrong & His All Stars al Windsor Palace de Barcelona, una sala inaugurada el 1946 on, tres anys abans del concert d’Armstrong, havia actuat Maurice Chevalier i que, com es veurà més endavant en aquest mateix resum, va acollir també grans esdeveniments cinematogràfics.
Que el 2020 és un any eminentment musical ho demostra un altre aniversari sonat: els dos-cents cinquanta anys del naixement, a Bonn el 16 de desembre de 1770, d’un gegant: Ludwig van Beethoven.
Les Germanies, en Desvalls del Laberint d’Horta i la Revolta de les Quintes
Aquest 2020 farà cinc-cents anys del començament, al Regne de València i a les Illes Balears, de la Revolta de les Germanies durant el regnat de Carles I. Un episodi de la nostra història que, aprofitant el pretext de l’aniversari, fóra bo que es divulgués a més públic del que fins ara n’està al cas.
El 10 de març farà dos-cents anys de la mort d’un home singular: Joan Antoni Desvalls i d’Ardena, científic, aristòcrata i humanista. Va ser un dels fundadors de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i en la seva finca d’esbarjo a Horta va fer construir un jardí d’estil neoclàssic molt influenciat per la mitologia grega i amb un laberint –amb aquest nom encara el coneixem avui– al centre. La seva sensibilitat artística unida a una àmplia cultura fan de Joan Antoni Desvalls un dels personatges més rellevants de final del segle XVIII i començament del XIX que, com en el cas de les Germanies, demana també a crits que algú es dediqui a estudiar a fons la seva trajectòria.
(I de passada –i posats a demanar coses a crits– potser fóra bo d’aprofitar l’avinentesa perquè l’Ajuntament de Barcelona, actual propietari de la finca, es decidís a mantenir i restaurar a fons el Laberint d’Horta i el seu privilegiat entorn).
Farà dos-cents anys, entre el 4 i el 9 d’abril de 1870, va tenir lloc a Gràcia –un altre barri de Barcelona, aleshores vila independent– la denominada Revolta de les Quintes com a protesta per la crida del govern espanyol a reclutar obligatòriament mossos per servir a l’exèrcit. Encara avui es recorda l’heroisme dels graciencs, que els va costar una trentena de vides, i sobretot el protagonisme del campanar de la plaça d’Orient –abans plaça de Rius i Taulet i ara plaça de la Vila–, que va alertar la població de l’arribada dels militars que pretenien de fer efectiva l’ordre de Madrid. És la mítica campana de Gràcia, que va donar nom poc després a un setmanari republicà, satíric i anticlerical que es va publicar durant quasi setanta anys.
Prat de la Riba, mossèn Cinto, Francesc Layret i uns quants centenaris
El 29 de novembre es commemoraran cent cinquanta anys del naixement a Castellterçol de l’advocat i polític Enric Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat de Catalunya.
El 17 de juny de 1895 –farà, doncs, cent vint-i-cinc anys– Jacint Verdaguer va començar a publicar la sèrie d’articles ‘En defensa pròpia’, i el 30 de novembre farà cent anys exactes de l’assassinat de Francesc Layret, advocat laboralista i defensor dels drets dels treballadors.
Els pròxims dotze mesos commemorarem també el centenari del naixement d’uns quants personatges il·lustres: el cantant Jordi Barre i el poeta Antoni Cayrol, conegut amb el pseudònim de Jordi Pere Cerdà, originaris ambdós de Catalunya del Nord, l’editor i escriptor Miquel Arimany, el palindromista Ramon Giné, mossèn Josep Ballarín, Antoni M. Badia i Margarit, Josep Benet, Joan Perucho, Miquel Tarradell, Josep Pallach, Frederic-Pau Verrié, Manuel Cubeles, Antoni Ribera, Edmon Vallès, Carles Muñoz Espinalt, Ricard Pedrals, Joan Vilacasas i Manuel Valls Gorina.
Del president Companys a Josep Carner i la tancada d’intel·lectuals a Montserrat
El 15 d’octubre farà vuitanta anys de l’assassinat del president Lluís Companys, un aniversari les vergonyoses circumstàncies del qual cal que posem en evidència any rere any fins que l’estat espanyol reconegui la irregularitat de la seva detenció, la farsa del processament i l’execució que se’n va derivar i que rehabiliti amb tots els honors la seva memòria.
El 3 d’abril farà cinquanta anys del retorn fugaç de Josep Carner a Catalunya. El viatge va ser objecte d’una sorda controvèrsia entre els qui, sabedors que el poeta era un home envellit, malalt i amb les facultats molt minvades, volien que es respectés fins al final la seva voluntat de no tornar mentre Franco fos viu i els qui opinaven que abans de morir es mereixia (i calia) que tornés a trepitjar terra catalana. S’hi va estar fins al 20 de maig, acompanyat per la seva muller Émilie Noulet, i el relat d’aquells dies descriu un episodi força trist i no gaire edificant sobre el qual fóra bo que, aprofitant que el 2020 ha estat proclamat oficialment l’Any Carner, se’n parlés des de la distància que atorga el mig segle transcorregut. El 4 de juny, quinze dies després d’haver-se’n anat de Catalunya, Josep Carner es va morir a Brussel·les.
Aquell mateix 1970 va tenir lloc també la tancada d’intel·lectuals al monestir de Montserrat per protestar pels judicis de Burgos. Va durar del 12 al 14 de desembre.
Altres tafaneries i esdeveniments
Segurament algú recordarà el llargament temut ‘efecte 2000’, que havia de deixar tots els sistemes informàtics del planeta al caire del col·lapse i que finalment va passar completament desapercebut. De tot allò, avui en fa exactament vint anys.
El 8 de gener es compliran trenta anys de la mort del poeta Jaime Gil de Biedma i el 13 del mateix mes, vint anys de la mort d’Enric Valor. L’1 de febrer farà vint-i-cinc anys de la mort de l’humorista i ninotaire Jaume Perich i el dia 4, vint anys de la mort de l’actor Joan Capri.
El 3 de març de 1950 tots els telèfons de Barcelona varen passar de tenir cinc xifres a sis. En la majoria dels casos la novetat es va resoldre afegint un 2 inicial al número de telèfon que l’abonat ja tenia assignat. Entre els mesos d’abril i maig del mateix any 1950 es va filmar a Tossa, Girona i s’Agaró el film Pandora y el holandés errante, dirigida per Albert Lewin, i interpretada per Ava Gardner, James Mason i, entre molts altres, un impagable Màrius Cabré en un paper de torero seductor que va generar una extensa i florida llegenda a l’increment de la qual no va ser gens aliè el fet que Frank Sinatra volés des de Las Vegas a la Costa Brava molt alarmat pel que deien que passava al voltant de la seva eterna enamorada Ava Gardner. El film va passar sense pena ni glòria però les entreteles del rodatge mereixerien tres o quatre sessions monogràfiques i encara faríem curt.
El 15 de maig de 1995 –aviat farà, doncs, vint-i-cinc anys– Assumpció Maresma i Vicent Partal varen posar en marxa la Infopista, una pàgina informativa per internet que va ser el precedent històric, i pioner a casa nostra, del diari que avui coneixem amb el nom de VilaWeb.
El 5 de juny de 1990 es va inaugurar la Fundació Antoni Tàpies, i el 10 de juny de 1975 va obrir portes a Montjuïc la Fundació Joan Miró. Celebrem, doncs, trenta i quaranta-cinc anys, respectivament, del començament de dues entitats de notable relleu en el panorama artístic del país. També recordarem, el 26 de juny, els trenta anys de la mort de Manuel de Pedrolo.
L’1 de juliol farà trenta anys del dia que Màrius Serra va rellevar Tísner en la publicació d’un encreuat diari en català a La Vanguardia. L’1 de setembre farà cinquanta anys de la inauguració a l’aeroport de Barcelona del gran mural ceràmic de Joan Miró i Llorens Artigas, i el 16 del mateix mes farà quinze anys que l’ICANN va aprovar el .cat com a domini d’internet de primer nivell.
El 17 de novembre de 1950 es va estrenar al cinema barceloní Windsor Palace Lo que el viento se llevó. El film s’havia estrenat als USA el 1939, però la censura va endarrerir-ne l’arribada tant com va poder. Malgrat la inusual durada de la cinta –gairebé quatre hores– les aventures i desventures de Rhett Butler i Scarlet O’Hara van arrelar profundament en l’esperit de la gent de fa setanta anys i va arrasar a la taquilla: es va mantenir en cartell més de vuit mesos amb la sala plena la majoria dels dies.
Aquesta relació d’esdeveniments, que no té pretensions d’exhaustiva però sí de variada perquè la vida dóna per a això i molt més, la tancarem amb una efemèride molt recent i engrescadora: els deu anys de la creació del diari Ara, que va arribar per primera vegada als quioscos el 28 de novembre de 2010.
