23.02.2018 - 22:00
|
Actualització: 24.02.2018 - 12:07
El 20 de febrer de 1988 va néixer el Moviment Karabakh, del qual es commemoren trenta anys. Les protestes massives per l’autodeterminació i la democràcia a l’URSS, juntament amb els Països Bàltics (Lituània, Letònia i Estònia), van ser clau per a mostrar les contradiccions internes que van portar al col·lapse de l’espai soviètic.
El conflicte es remunta al començament de la Federació soviètica, quan el Kavburo (Oficina del Caucas del Partit Comunista Rus), sota supervisió de Joseph Stalin, va decidir de transferir el 1921 el territori del Nagorno-Karabakh a l’Azerbaidjan amb la garantia d’una gran autonomia.
La regió tenia un 90% de població armènia, que no hi estava d’acord. La decisió s’ha explicat pel principi de ‘divĭde et impĕra’ (divideix i domina), és a dir, amb la finalitat de dividir els pobles i, d’aquesta manera, evitar-ne una resistència unificada, o per acostar la Turquia d’Atatürk a l’espai soviètic, després d’haver signat el Tractat d’Amistat i Agermanament Turco-Soviètic només uns mesos abans.
Tot i ser una regió autònoma, els armenis van denunciar el govern de l’Azerbaidjan per haver aplicat una política d’azerificació, i van alertar que els seus drets nacionals havien estat suprimits i que les llibertats culturals i econòmiques havien quedat reduïdes. No tenien accés a llibres de text en llengua armènia ni a la televisió, i alhora, s’havia promogut que cresqués la població àzeri i se’n reduís l’armènia.
Es temia que passés igual que Nakhichevan, una altra província transferida, on els armenis havien passat de ser el 40% de la població, abans de formar part de l’Azerbaidjan, a ser-ne un 2,9% el 1970; i també com al Kurdistan Vermell, una entitat eliminada per no perjudicar les relacions amb Turquia i que va fer que es deportessin uns 40.000 kurds al Kazakhstan.
Les reivindicacions del Comitè Karabakh
El 20 de febrer de 1988, aprofitant la perestroika (reestructuració), el parlament de la regió autònoma va votar a favor d’unificar la regió amb Armènia, a la vegada que es formava el Comitè Karabakh (Ղարաբաղ կոմիտե), un grup d’intel·lectuals, reconeguts com a dirigents pels armenis, que tenien en un principi l’objectiu d’unir tots dos territoris i que posteriorment encapçalaria la independència del país.
Uns dies més tard, la resposta de Gorbatxov com a dirigent de l’URSS va ser que les fronteres no canviarien, perquè hi havia més regions que volien canvis territorials i aquell seria un precedent perillós, però els armenis van apel·lar el dret a l’autodeterminació, també recollit en la constitució, per corregir la decisió del Kavburo del 1921.
El moviment, dirigit pel Comitè Karabakh, havia portat protestes massives al carrer. El febrer es van manifestar un milió de persones a Erevan, que van prosseguir fins i tot després d’haver estat prohibides, amb l’exèrcit al carrer.
El Soviet Suprem va rebutjar la demanda de cedir el territori a Armènia, però les protestes no van cessar. El 15 de juny, era el Soviet Suprem d’Armènia que en demanava la unificació amb el Karabakh, mentre que l’àzeri s’hi oposava.
El 10 de desembre de 1988, els onze membre del Comitè Karabakh, inclòs el futur primer president d’Armènia, Levon Ter Petrossian (1991-1998), eren detinguts sense càrrecs i empresonats a Moscou fins al 31 de maig. La decisió, sumada a la postura inflexible amb el Karabakh i la mala gestió del terratrèmol d’Spitak del 7 de desembre, que va deixar 50.000 morts, allunyava qualsevol solució dins l’URSS i feia virar cada vegada més el moviment cap a reivindicacions independentistes.
Mentrestant, les autoritats àzeris s’oposaven frontalment a discutir la seva integritat territorial. El 19 de febrer de 1988, un dia abans de la votació demanant la unificació de l’enclavament amb Armènia, es va fer la primera contraprotesta, i una setmana més tard, tenia lloc el pogrom de Sumgait, ciutat a 25 km al nord de Bakú, que va fer 32 morts (26 armenis i 6 àzeris) segons dades oficials, tot i que es creu que podrien ser-ne molts més.
La situació va evolucionar cap a un conflicte interètnic en què armenis i àzeris van haver de fugir als territoris on eren majoria. Per exemple, a Bakú, capital de l’Azerbaidjan, el 1979 hi havia 167.226 armenis (17% de la població), però el 1999 només en quedaven 378 (0,02%). Després de diversos pogroms, el gener del 1990 hi va haver el de Bakú (90 morts i 700 ferits), que va obligar a declarar l’estat d’emergència, per la qual cosa el Ministeri de l’Interior hi va enviar tropes a restablir l’ordre.
Cap a la independència
El 12 gener de 1989, el govern soviètic prenia el control directe del Karabakh, però l’1 de desembre del mateix any, el Consell armeni i les institucions suspeses de la regió van declarar la unificació dels dos territoris.
Els armenis continuaven pressionant, amb centenars de morts i un Kremlin impotent. El Consell Suprem d’Armènia va decidir de convocar eleccions plurals el 20 de maig, d’on va sortir una majoria pro-independència. En la primera sessió, es va aprovar una declaració de sobirania que declarava l’establiment d’un estat independent. El govern restablia els símbols (himne, bandera, nom) i Levon Ter-Petrosyan era elegit president del parlament i, de facto, dirigent d’Armènia.
L’URSS, en plena desintegració i el conflicte enquistat, va retirar el control directe del Karabakh el 28 de novembre de 1990. El 17 de març de l’any següent, en el referèndum per la continuació de la Federació, l’Azerbaidjan es guanyava el favor de la Federació amb un 94% de sí i un 74% de participació. Per la seva banda, Armènia, juntament amb altres països, va decidir de boicotar-lo i l’1 de març va convocar un referèndum d’autodeterminació per al setembre del mateix any.
Les tropes soviètiques i àzeris van emprendre el 30 d’abril l’operació Anell, que tot i tenir com a objectiu desarmar les milícies locals pro-armènies del Karabakh, a la pràctica va comportar deportacions massives d’armenis.
El col·lapse total va arribar després del cop d’estat de Moscou del 1991, que va portar a les independències de l’Azerbaidjan i Armènia. Karabakh va proclamar la seva sobirania i el govern àzeri va suspendre l’autonomia (trencant la garantia d’autonomia del 1921) i va fer un referèndum el 10 de desembre (amb el boicot àzeri), amb una participació del 82%, pel qual va declarar la independència el 6 de gener de 1992.
El 26 de desembre de 1991, amb la renúncia de Gorbatxov com a secretari general soviètic, la resta de repúbliques, incloent-hi Ucraïna, Bielorússia i Rússia, van declarar la independència (l’URSS va deixar d’existir el dia 31), per la qual cosa ja no hi havia cap barrera que evités un enfrontament a gran escala pel control del Karabakh.
La situació havia anat desembocant en incidents, i una vegada aconseguida la independència, va començar una guerra a gran escala. Malgrat la inferioritat numèrica i militar, les forces armènies van aconseguir el control del 90% de l’Alt Karabakh i set regions del voltant, que representaven el 14% del territori àzeri, i va crear un corredor per a arribar a l’enclavament amb majoria armènia.
La diferència principal era de formació: prop del 60% dels armenis havien servit en l’exèrcit soviètic; en canvi, els àzeris sovint estaven subjectes a discriminació durant el servei i eren relegats a batallons de construcció i no de combat. A més, per a Armènia era una lluita per la supervivència nacional, envoltada de Turquia i l’Azerbaidjan, mentre que per als àzeris era una lluita per la integritat territorial. Va haver-hi entre 30.000 i 40.000 militars i civils morts i centenars de milers de desplaçats d’ambdós costats.
El 1994, es va decretar un alto el foc que s’ha mantingut fins als nostres dies, encara que ha estat violat moltes vegades: se n’han denunciat set mil, de trencaments d’alto el foc. El més important va ser el del 2 d’abril de 2016, quan l’Azerbaidjan va llançar una ofensiva que va fer entre 226 i 670 morts.
Un conflicte congelat
El conflicte està congelat des de l’alto el foc del 1994. Per resoldre’l i trobar una solució negociada, es va establir el Grup de Minsk de l’OSCE. L’avenç més significatiu, acceptat per totes les parts, el trobem amb els Principis de Madrid del 2007, que a grans trets es basen en:
—Devolució a l’Azerbaitjan de les províncies que envolten el Karabakh, actualment sota control armeni, establint un corredor que connecti la regió amb Armènia.
—Retorn de refugiats i desplaçats a casa i garantia internacional de seguretat i manteniment de la pau.
—Aprovació d’un estatus provisional per a la regió que en garanteixi la seguretat i l’autogovern, i establir l’estatus jurídic definitiu en un futur.
L’Azerbaidjan posa com a primera condició per a negociar el retorn de les províncies adjacents, mentre que les forces armènies, després d’haver-se trencat l’alto el foc diverses vegades, no volen retirar les tropes sense la garantia que prevaldrà la voluntat majoritària de la població i que el Karabakh no serà retornat a l’Azerbaidjan.
Les posicions són contraposades. Els àzeris es neguen que es discuteixi la seva integritat territorial, i els armenis es neguen a un control de l’Azerbaidjan sobre el territori de majoria armènia i no accepten cap solució que no passi per l’autodeterminació. Les solucions intermèdies, com podria ser sobirania compartida, són rebutjades per totes dues parts.
L’Azerbaidjan ha augmentat la despesa militar, que se situava en 3.021 milions el 2015 (per només 447 milions d’Armènia), en una de les tres fronteres més militaritzades del planeta. A més, el conflicte li serveix per a reforçar el règim dictatorial, després que el PIB va caure un 3,1% el 2016. El 38% dels àzeris considera que el conflicte és el problema més greu que té el país (38%), per sobre de la desocupació (25%), la corrupció (7%) i la pobresa (8%).
L’Azerbaidjan no té interès a assumir compromisos polítics, i amb grans reserves de gas, centra els esforços a obrir cada vegada més relacions en l’àmbit energètic. Té un dels principals estats de la regió com a aliat, Turquia, forma part del Consell Turc (amb Turquia, el Kazakhstan i el Kirguizistan), i manté una relació armamentística amb Israel i Rússia.
En canvi, Armènia té un 84% de la frontera tancada (amb Turquia i l’Azerbaidjan), està preocupada principalment per la desocupació (45%) i la pobresa (16%), i només un 3% situa el Karabakh com el problema més greu. Hi ha una gran dependència militar i econòmica de Rússia, amb qui té un acord de defensa conjunta i on se situa la principal base fora de territori rus, amb 5.000 soldats.
Per la seva part, el Karabakh, estat independent de facto amb una democràcia més avançada que la d’Armènia (i, òbviament, l’Azerbaidjan), ha centrat les accions en l’àmbit subestatal, després d’haver intentat el reconeixement amb la negociació i amb el conflicte ara congelat. Aquests últims anys, diversos estats dels Estats Units, regions de l’estat francès i Austràlia han reconegut el país, i també hi ha hagut diversos agermanaments de ciutats.
L’statu quo del conflicte afavoreix Armènia, que té el seu objectiu, o sigui, el control de la regió, consolidant cada cop més les institucions, mentre és la més perjudicada per l’aïllament que li suposa dins de la regió. Per l’Azerbaidjan, la situació pot millorar en el futur, ja que pot fer augmentar cada cop més les diferències econòmiques i militars amb Armènia, així com ser una peça clau en els interessos de Rússia, Israel i els altres actors de la zona.
La situació està com més va més enquistada, entre la integritat territorial i el dret d’autodeterminació, que té el seu origen en la creació artificial de fronteres sense tenir en compte les circumstàncies històriques. Per la comunitat internacional, la solució més fàcil és no abordar els problemes, i cerca l’estabilitat immediata, sense tenir en compte la voluntat democràtica ni les conseqüències futures.
