15.10.2024 - 15:38
|
Actualització: 16.10.2024 - 09:40
La comissió d’investigació al congrés espanyol sobre l’operació Catalunya ha trigat, i finalment ha arribat sense cap jutge convocat al qual es pugui preguntar sobre la lawfare contra l’independentisme. Avui se n’ha fet la primera sessió, però des d’un primer moment les expectatives eren molt baixes quant a les respostes que oferirien els compareixents, que han avisat que no badarien boca. Cadascú amb el seu estil: Francisco Martínez, ex-secretari d’estat de Seguretat durant el govern de Rajoy i, per tant, número dos del Ministeri d’Interior espanyol, ha estat elegant i, amb maneres refinades, ha dit que no podria contestar a tot allò que ja estigués judicialitzat en l’anomenada operació Kitchen, que també investiga l’ús partidista de la policia per a boicotar les investigacions de corrupció del PP. I Eugenio Pino, ex-comissari de la policia espanyola i director adjunt operatiu del cos entre el 2012 i el 2016, amb un posat emmurriat i molest per haver de comparèixer per tercera vegada en una comissió d’investigació, decidit a complir només l’obligació de comparèixer, però sense cap intenció de dir res. Un guió que ha complert amb prou eficàcia fins que s’ha retrobat amb Gabriel Rufián (ERC), que l’ha burxat fins treure’l de polleguera, i ha aconseguit de fer-lo parlar, cosa que han aprofitat els parlamentaris posteriors.
Però anem a pams. Com dèiem, la comissió d’investigació sobre l’operació Catalunya s’ha estrenat amb la intervenció de Martínez i les preguntes de Ione Belarra, secretària general de Podem, que s’ha centrat a preguntar per tota aquella guerra bruta que va afectar el seu partit i deixant de banda els atacs a l’independentisme català. Martínez no li ha contestat, i encara s’ha fet la víctima per la filtració a la premsa de converses amb el seu entorn que l’impliquen directament en tota la trama. “Hi ha cinc anys de converses amb la meva esposa, parlant de temes personals, de les malalties dels fills, de l’acolliment d’un altre fill…”, ha dit, i li ha demanat que no parlés d’escarni públic, perquè en tenia una experiència personal. Vistes les circumstàncies, el següent parlamentari, Mikel Legarda (PNB), ha renunciat a fer cap pregunta, i Belarra s’ha esfumat en algun moment i quan ha estat el moment de preguntar a l’ex-comissari Pino, ni tan sols era a la sala. Jon Inarritu (EH Bildu) ha provat una aproximació empàtica a Martínez demanant-li si se sentia utilitzat —com ell mateix reconeixia en una de les converses filtrades a la premsa—, però no ha funcionat i li ha repetit que havia de fer valdre el seu dret de defensa i no contestar allò que tingués a veure amb els casos judicialitzats. Després, amb Pino, Inarritu ha renunciat a interrogar-lo quan l’ex-policia li ha dit que no col·laboraria amb una comissió política i que, en tot cas, ja va declarar judicialment. “A aquestes altures de la vida, no penso declarar res”, ha dit.
Qui més ha collat els compareixents han estat els representants de Junts, ERC i els Comuns, i, amb un to més plàcid, el PSOE; mentre que el PP i Vox els feien de claca i els aplaudien per les seves actuacions contra l’independentisme. Davant les preguntes de Josep Pagès (Junts), Francisco Martínez ha dit que el ministeri d’Interior tenia l’obligació de “perseguir amenaces de diferent ordre”, i que si “hi havia elements que indiquen que es poden cometre delictes”, és una prioritat investigar-los. Amb aquest raonament, ha dit després a Pilar Vallugera (ERC), que si l’independentisme pretén “incomplir sentències i lleis”, se l’ha de considerar un risc; tot i que també ha mostrat la cara amable i el respecte a la via pactista de l’independentisme “en el marc d’aquesta cambra i amb els procediments que existeixen per reformar la constitució”. Ha negat que existeixi un deep state com a tal que maniobri l’administració segons la seva pròpia agenda política, però ha reconegut que l’administració ha de poder funcionar de manera autònoma. “Els ministres arriben a un tren en marxa. Han de prendre decisions, però el ministeri continua funcionant”, ha dit.
Els Comuns, que en el passat van aprofitar políticament la publicació a la premsa la mentida que Xavier Trias tenia un compte a Suïssa, han estat especialment contundents a l’hora de reclamar explicacions sobre aquesta qüestió. Més encara que el diputat de Junts, el partit de Trias. Tot i això, Martínez s’ha mantingut ferm en la decisió de no contestar i s’ha limitat a dir que la fiabilitat o no d’una font d’informació no li corresponia com a alt càrrec del ministeri d’Interior, i que, en tot cas, si una font no és solvent ja no passa el filtre d’un procés judicial: “Té moltes formes d’expulsar una font no prou acreditada o una informació que no sigui sòlida. Ha passat en moltes ocasions, sense que tingui res a veure amb l’anomenada operació Catalunya, que no va existir mai.”
David Serrada, diputat del PSOE per Salamanca, l’ha reconegut com “una persona brillant i una persona d’estat”, però li ha retret les maniobres del PP per a “interferir en el funcionament democràtic d’una part d’aquest país”. Serrada li ha demanat què opina de les investigacions prospectives de la policia, aquelles recerques que, en comptes de centrar-se en uns fets concrets consisteixen a gratar i gratar fins que troben algun fet que es pot considerar delictiu. Martínez li ha contestat que, si bé estan prohibides en l’àmbit judicial, són útils per a la policia, tot i que ell ha preferit dir-ne “intel·ligència”. “Les forces i cossos de seguretat de tots els països democràtics fan intel·ligència, que no és el mateix que prospectives, tot i que sí que va més enllà de la pura investigació dels fets”, ha dit. I, encara més, les ha defensat com a mètode per a enfrontar-se a un altre gran adversari de l’estat: “S’ha fet i ha estat clau en la lluita contra el terrorisme d’ETA i d’altres amenaces.” Ara bé, ha negat que se’n facin amb intenció política.
Serrada ha provat d’acorralar-lo amb la responsabilitat que, com a número dos d’Interior, podria tenir amb la filtració a la premsa de documents falsos per a empastifar rivals polítics i ha començat demanant-li què n’opina, de manera genèrica. “Tinc molta experiència en filtracions que m’han afectat directament. M’he trobat qüestions del sumari del cas Kitchen a la portada d’un diari. Les filtracions no em semblen bé”, ha contestat recordant allò que ja havia dit abans a Podem. I què ha de fer, un càrrec públic, si sap que s’ha fet una filtració així? “Em parla en termes hipotètics”, li ha recordat Martínez, però tot seguit ha admès: “Els càrrecs públics, si consideren que hi ha fets que no són legals, hauran d’actuar i demanar les actuacions corresponents.”
Pino no volia badar boca, però ha caigut en la provocació
Quan ha estat el torn de l’ex-comissari Eugenio Pino, que ja va haver de donar explicacions de les males pràctiques de la coneguda com a “policia patriòtica” en comissions d’investigació del 2017 i del 2021, ha mostrat des del primer moment el seu desgrat per haver de ser allà. Al diputat de Junts no li ha volgut contestar cap de les preguntes sobre les seves reunions amb el seu antic company José Manuel Villarejo i l’ex-ministre Jorge Fernández Díaz per a pensar quins independentistes empastifar ni sobre les pressions a la Banca Privada d’Andorra perquè li donessin informació sobre polítics catalans, però tot el que li ha dit és que tot allò que pogués dir ja ho va declarar a la justícia andorrana.
I després ha arribat Rufián, que ha substituït Vallugera en l’interrogatori i des del primer moment ha buscat el cos a cos. “Vostè és un corrupte?”, li ha demanat. “I vostè?”, li ha contestat l’ex-policia. “Jo no sóc en aquest costat de l’interrogatori. És un policia corrupte”, s’hi ha tornat Rufián. “En absolut”, contestava Pino. Rufián, que ja el coneixia dels interrogatoris del 2017 i del 2021, ha anunciat que tenia intenció de demostrar com Pino havia aprofitat el seu càrrec per anar en contra de l’independentisme i certs partits, i li ha demanat directament per una reunió al seu despatx el 4 de març del 2014 amb Marcelino Martín Blas, ex-comissari i antic cap de la Unitat d’Assumptes Interns de la policia espanyola, i el comissari Pedro Esteban. “Qui convoca aquesta reunió?” “No contestaré.” “Si és al seu despatx, potser va ser vostè?”
En aquella reunió, ha recordat Rufián, es va saber pels enregistraments de Villarejo que es va parlar de “donar canya a ERC”. “Vostè creu que un policia del seu càrrec ha de donar canya als partits que no li agraden? No és corrupció?”, li ha demanat Rufián. “No contestaré”, insistia Pino. Però Rufián hi ha tornat, i Pino, cada cop més fart, ha murmurat: “Si no el contestaré, per què insisteix?” I aquí és quan ha comès el pas en fals, quan ha deixat l’espai perquè Rufián sortís a l’atac i li ha dit que, independentment de la seva voluntat de no contestar, ell pensava dedicar els deu minuts que tenia assignats a insistir. Però llavors Pino ha amenaçat de marxar i Rufián l’ha desafiat a fer-ho i a “quedar com un covard”. Mentre l’ex-policia se’l mirava amb ràbia, la presidenta de la comissió, la socialista Maria Luz Martínez Seijo, demanava de recuperar el respecte i el to que havien mantingut els parlamentaris anteriors. Però la crispació encara ha pujat més quan Rufián li preguntava sobre les pressions a la Banca Privada d’Andorra.
—Per què Martín Blas es reuneix amb el director general de la Banca Privada d’Andorra en un hotel de Madrid?
—Pregunteu-ho a ells.
—Per què em tracta d’imbècil? Jo no el tracto d’imbècil, a vostè.
—Miri, és que es passa de frenada…
—Vostè, senyor Pino, em va dir fa quatre anys en una comissió d’investigació sobre corrupció policials com aquesta que per Espanya ho faria tot.
—M’ho tornarà a preguntar?
—Sí. Vostè és patriota?
—Ja m’ho va preguntar. Sí.
—Vostè és policia patriòtica?
—Jo, com a espanyol, sóc patriota.
—I què és “policia patriòtica”?
—Un senyor que estima el seu país.
—Per Espanya ho faria tot?
—Sens dubte.
—Tot és tot?
—Ja m’ho va preguntar, i li ho torno a dir. Tot és tot.
Rufián encara pretenia furgar més, però s’ha queixat perquè els diputats del PP —”els seus camarades”, n’ha dit— reien de la situació, i Pino encara ha fet befa de l’expressió “camarada”.
—Vostè té una sèrie d’expressions que indiquen una formació rara durant la seva joventut. Això de camarada…
—Podria haver-ho treballat molt més. Em vol dir comunista, oi? I als comunistes se’ls ha de perseguir, oi?
—Té aquestes expressions d’algun himne o d’alguna consigna de campaments…
—Tinc molt clar que vostè, fa 40 anys, s’ocuparia de mi d’una manera molt determinada. Ho tinc molt clar, i els seus camarades també. I dic “camarada”, i amb això acabo, perquè el fot.
