20.11.2019 - 21:50
|
Actualització: 20.11.2019 - 21:54
L’adreça de l’edifici és Via Laietana 43, a Barcelona. De molts anys ençà, aquest sinistre bloc de cinc pisos allotja la policia espanyola. Ara ja no n’és el centre principal a la ciutat, però durant molt temps sí. I va ser conegut, especialment, com un dels centres de tortura i repressió més durs de tot l’estat espanyol.
Des del 14 de juny de 1929, hi ha hagut de passar tot de gent que ha estat sotmesa a maltractaments, especialment activistes polítics, socials i culturals. Del 1941 endavant, s’hi instal·là la 6a Brigada d’Investigació Social, anomenada Brigada Político-Social, i això obrí el període més nefast de la història de l’edifici. Fins al punt que durant la transició postfranquista ja es van aixecar veus que exigien que fos reconvertit i enderrocat. No se’n van sortir, i la prefectura de la policia espanyola a Barcelona l’ha continuat fent servir.
Arran de les mobilitzacions independentistes d’aquests darrers anys, Via Laietana ha tornat a esdevenir un símbol incòmode de la repressió i s’ha revifat la proposta que canviï de funció o desaparegui. Dimarts l’Ajuntament de Barcelona va aprovar la proposta que l’edifici esdevingui un centre de memòria de la repressió franquista. I ahir cinquanta entitats, entre les quals l’Associació d’ex-Presos Polítics del Franquisme, la Fundació Cipriano Garcia, Òmnium i la Fundació Josep Irla, van exigir-ne el tancament. Tanmateix, la sensibilitat ciutadana topa amb el fet que l’edifici pertany a l’estat espanyol i no es pot fer res si no s’hi avé. Cosa que no sembla pas possible.
Un monument a la repressió
La llista de torturats en aquesta comissaria és un veritable qui-és-qui de la lluita per la democràcia i les llibertats a Catalunya. Perquè la infame Brigada Político-social no deixava cap sector sense controlar. Es dividia en grups especialitzats que vigilaven els sindicats, els anarquistes, els trotskistes, els comunistes en general, la universitat i allò que anomenaven, ja aleshores, ‘catalano-separatistes’. Tot sota la direcció dels germans Antonio i Vicente Creix.
Personalitats com ara Joan Comorera, Gregorio López Raimundo, Jordi Carbonell, Jordi Pujol, Josep Maria Benet i Jornet, Oriol Bohigas i Maria del Mar Bonet van conèixer-ne els temuts calabossos, situats al soterrani. Alguns hi foren víctimes de duríssimes tortures i alguns altres van viure la por de sentir-ne el relat i de saber-se al lloc on les feien. Lluís Llach, Pasqual Maragall, Raimon, Anna Sallés, Josep-Lluís Carod-Rovira, Raimon Obiols, Pere Portabella… van haver de conèixer per dins l’edifici on gent que després fou molt coneguda i molta gent encara avui anònima varen passar algunes de les pitjors hores de la seva vida. El periodista Antoni Batista ha treballat especialment la memòria d’aquest i va ser al darrere de la moció –presentada per Joan Tardà, Pep Cruanyes i Jordi Carbonell– que en reclamava la museïtzació. Carbonell, dirigent històric d’ERC, hi fou víctima d’una violència extrema perquè es va negar a abandonar el català i va respondre sempre als policies en la seva llengua. Va morir sense haver pogut veure com en tancaven les portes.
Una presència simbòlica
El postfranquisme, de fet, va intentar un equilibri delicat. Entre l’any 1931 i el 1939 aquell edifici havia allotjat la central dels Mossos d’Esquadra. Arran del nou desplegament de la policia catalana, es va intentar que el tornés a ocupar, però l’estat espanyol s’hi oposà rotundament. I això que, operativament, Via Laietana pràcticament ha perdut tot interès. Ara els serveis centrals la policia espanyola a Barcelona són a la comissaria de la Verneda. A la Via Laietana només hi ha serveis menors. I la presència. Una presència urbana força simbòlica que, tanmateix, periòdicament, és font d’uns conflictes que tornen a palesar la necessitat d’enderrocar l’edifici o convertir-lo en un espai de memòria i homenatge als torturats.
Perquè les manifestacions a la Via Laietana tenen, també, una llarga tradició. Des de la històrica manifestació de més de cent capellans l’any 1966, que va acabar amb duríssims cops contra ells, fins a les quatre nits de l’anomenada ‘batalla d’Urquinaona’ el mes passat, la presència de la comissaria de Via Laietana ha estat un imant que ha atret la còlera i la protesta dels ciutadans.
A molts països democràtics, els centres de repressió o tortura s’han reconvertit en punts d’homenatge als lluitadors per la llibertat; n’és un cas el museu creat a l’Escola de Mecànica de l’Armada de Buenos Aires. Alguns altres han estat assolats, com a Alemanya els principals centres operatius del règim nazi. Com en tantes altres coses, l’estat espanyol n’és l’excepció. Però la societat civil hi continua insistint i fins i tot les autoritats ja reclamen que s’elimini un dels símbols més odiats de la repressió política: l’edifici que ocupa el número 43 de la Via Laietana de Barcelona.
