15.05.2024 - 01:50
|
Actualització: 15.05.2024 - 07:37
El govern espanyol reconeix la comissaria de la Via Laietana com a centre de memòria, però no s’avé a tancar-la. És impossible de saber del cert quantes persones han estat torturades en aquesta comissaria. El ministre d’Interior espanyol, Rodolfo Martín Villa, en un intent d’amagar sota una llosa de silenci i impunitat aquests crims, va ordenar el 1977 la destrucció dels arxius dels serveis policials. En tot cas, alguns investigadors parlen de milers de persones de tot l’espectre ideològic i perfil social.
Una memòria desmemoriada, perquè ignora els casos de tortures comesos en democràcia. Com és el cas de Blanca Serra, Eva Serra, Maria Teresa Lecha, Montserrat Tarragó, Mireia Comas, Ruth Gavarró, Núria Cadenes o Xènia Garcia, Paula i Guillem detinguts el 18 d’octubre del 2019 a la Via Laietana. Els testimonis del que van passar en aquesta casa de la tortura no s’esborraran mai de la meva memòria.
Les parets de la “Jefatura Superior de Policía de Barcelona”, a la Via Laietana, han estat testimonis silenciosos d’una pràctica sistemàtica de maltractaments i tortures, amb total impunitat i vulneració dels drets fonamentals, delictes de lesa humanitat, detencions arbitràries per causes polítiques, per motius d’orientació sexual, d’identitat de gènere, de militància sindical, veïnal, de discriminació ètnica, racial o pel compromís amb la llengua i la cultura catalanes.
Com reivindica la Comissió de la Dignitat, la comissaria ha de ser gestionada per les entitats memorialistes i traspassada a la Generalitat. Només així es podrà garantir un tractament adequat i respectuós amb la memòria històrica. Les màximes autoritats espanyoles, incloent-hi el cap de l’estat i la ministra de Defensa, han de demanar disculpes per les violacions dels drets humans comesos al bell mig de la ciutat de Barcelona.
Les parets de la comissaria de la Via Laietana no amaguen tan sols els records dels horrors del franquisme, sinó també de la democràcia “imperfecta”, com va qualificar el diari The Economist Espanya el 2022. Des que l’estat espanyol va signar –el 1985– i va ratificar –el 1987– la Convenció contra la Tortura, no s’han aturat les denúncies sobre casos de tortura i maltractaments per part dels cossos i forces de seguretat. A l’estat espanyol, es va practicar durant la dictadura franquista, i es continua practicant ara, la tortura. I el pitjor de tot és la impunitat; les poques vegades que els agents són condemnats per un jutge, automàticament són indultats pel govern.
Un dels casos més flagrants és el d’un policia espanyol que ha declarat contra el Tsunami Democràtic i que ha estat investigat per tortures en relació amb els casos de la Paula i en Guillem. Aquest agent, que es presenta com a acusació per les lesions que diu haver rebut durant la repressió de les protestes, és investigat per maltractaments, tortures i tracte degradant en dos jutjats diferents de Barcelona, el 30 i l’11.
En Guillem, el noi de la dessuadora taronja, que fou detingut a la Via Laietana, quan era menor d’edat, i portat a la prefectura, explicava: “Quan vaig entrar a la prefectura de la Via Laietana vaig rebre unes quantes bufetades al cap i al clatell cada vegada que intentava aixecar la mirada. Allà dins em van humiliar, fent-me posar de genolls a terra, de cara a la paret i envoltat de tots ells.”
L’estat espanyol ha estat deu vegades condemnat pel Tribunal Europeu de Drets Humans per no investigar denúncies de tortura. D’aquestes deu, en set ocasions el jutge instructor era Fernando Grande-Marlaska, l’actual ministre d’Interior. Per una altra banda, organismes internacionals de drets humans, com el Comitè Contra la Tortura, el relator especial sobre la qüestió de la tortura o el comissari de drets humans del Consell d’Europa, entre molts més, han alertat que les autoritats espanyoles no apliquen totes les mesures necessàries per a eradicar les tortures i evitar la impunitat dels crims, i han denunciat situacions que vulneren els drets humans.
Encara amb la ressaca del resultat de les eleccions, són temps de pactes. A totes les taules de negociació hauria d’haver-hi sobre la taula el tancament de la comissaria de la Via Laietana, que continua en funcionament per a vergonya de tots els demòcrates. Reconèixer aquesta casa dels horrors com a centre de memòria i no tancar-la és una perversitat de l’estat espanyol. La memòria de les víctimes no pot conviure amb els seus torturadors.
La tortura ha de ser processada, rebutjada i reparada socialment amb una sanció jurídica que és, en si mateixa, la més gran reparació col·lectiva que es pot fer en relació amb les víctimes: aplicant la justícia, lluitant contra la impunitat i l’oblit, garantint alhora els drets de les víctimes a la veritat, la justícia, la reparació i la garantia de no-repetició. És fonamental no oblidar els crims passats per intentar que no es repeteixin. Per això és imprescindible la transformació de l’edifici de la “Jefatura Superior de Policía” de la Via Laietana en un espai de memòria, d’arxius documentals i centre d’interpretació de la impunitat i la tortura.
