Comín proposa deu línies estratègiques per al futur de l’independentisme

El conseller exiliat Toni Comín ha escrit una carta oberta a la militància d’Esquerra Republicana en què, seguint el fil de la ponència política aprovada diumenge a la conferència nacional del partit, reflexiona i exposa deu línies estratègiques sobre el present i el futur de l’independentisme.

Comín explica que no ha pogut participar com volia en el debat, i que la carta li sembla la manera més adequada de contribuir-hi. ‘Aquesta carta només pretén compartir amb vosaltres les propostes estratègiques que jo entenc que haurien de guiar els nostres passos en els propers temps’, explica.

Reivindica ‘l’esperit de l’1-O’, el paper del Consell per la República en la internacionalització del conflicte, la necessitat de restituir els càrrecs electes, el govern i el president Puigdemont, la unitat d’acció del republicanisme, la necessitat de fer noves mobilitzacions i d’obrir un procés constituent, l’anàlisi científica per a eixamplar la base de l’independentisme i la construcció d’un bloc democràtic i antirepressiu, entre més propostes.

Llegiu ací la carta íntegra.

«Benvolgudes i benvolguts militants d’ERC, amigues i amics,

A ningú se li escapa que vivim temps extraordinàriament difícils, per al país i per al partit. El seu president, l’Oriol Junqueras, a la presó, la seva secretària general, la Marta Rovira, a l’exili. El president i els consellers del govern que va fer possible el referèndum de l’1 d’octubre o bé són a la presó, o bé som a l’exili o bé estan encausats. També la presó arrabassa la llibertat de la presidenta del Parlament i dels líders de la societat civil. Al mateix temps, podem estar molt orgullosos del que s’ha fet durant els darrers anys perquè, gràcies a l’audaç articulació entre les institucions i la societat civil, mai la causa de la República catalana havia avançat tant com fins ara. I els i les militants d’ERC podeu estar orgullosos del paper que aquest partit ha tingut en aquest avenç.

Des de la direcció del partit se’m va demanar que participés, de la manera que em fos possible, en el debat obert per la Ponència Política de la Conferència Nacional 2018. Les circumstàncies m’han dificultat poder-ho fer per mitjà dels mecanismes ordinaris –com per exemple la presentació d’esmenes. Per això, m’ha semblat que la millor manera de fer-ho, la més transparent i eficaç, és per mitjà d’aquesta Carta oberta a totes i tots les i els militants d’ERC. Els dubtes sobre si aquesta era la manera més adequada d’adreçar-me a vosaltres se’m van esvair quan a la pròpia Ponència vaig trobar una proposta que diu: ‘Potenciar el paper referencial de les persones preses i exiliades, la majoria de les quals tenen un gran bagatge polític i una sobrada legitimitat per adreçar-se a l’opinió pública amb veu pròpia’.

Enteneu aquesta Carta, doncs, com la meva contribució –un humil gra de sorra– a un debat tan important. Vivim un moment decisiu per a la història del nostre país. I és imprescindible que tots els partidaris de la República encertem el rumb, ara més que mai. Com més central sigui la posició d’un partit en el conjunt de l’espai independentista, més gran és avui la seva responsabilitat. Aquesta Carta només pretén compartir amb vosaltres les propostes estratègiques que jo entenc que haurien de guiar els nostres passos en els propers temps. Propostes estratègiques que pretenen complementar i enriquir les que apareixen a la pròpia Ponència, que subscric en la seva totalitat.

En el text de la Ponència no m’hi sobra res. Però m’agradaria afegir-hi algunes concrecions estratègiques, probablement més referides al curt i al mitjà termini, que no pas a l’horitzó de llarg termini –que el document ja tracta prou a bastament. Que lluitem per una Catalunya més justa socialment, més pròspera econòmicament, capaç d’integrar la diversitat, capaç d’acabar les desigualtats injustes (que són la majoria de desigualtats presents avui en la nostra societat), que treballem per aconseguir una democràcia més participativa, una administració transparent i honesta, per un estat de dret amb una veritable separació de poders, que volem un país puixant culturalment, feminista, sense discriminacions per raó de gènere ni d’orientació sexual, ecologista, sostenible ambientalment, que maldem per una Catalunya oberta al món, implicada en la construcció d’una altra Europa, una Europa més democràtica, més federal i que reconegui el dret a l’autodeterminació dels seus pobles, que volem una Catalunya fraterna amb la resta de pobles d’Espanya, motor de desenvolupament social i econòmic i de pau a escala global, i que la República és el millor instrument per fer avançar aquesta causa múltiple, d’això no crec que cap de nosaltres en tingui cap dubte. De fet, aquesta causa múltiple és el que ens mou i és la que ens ha dut a comprometre’ns políticament.

Avui, però, es tracta de construir una estratègia concreta que ens permeti, d’ara endavant, avançar cap a la consecució efectiva d’aquest instrument –la República– al qual ni volem ni podem renunciar. Necessitem un full de ruta per al present, tant o més que un model de país per al demà. Un full de ruta que, inevitablement, s’ha de construir de manera col·lectiva. Amb l’afany d’ajudar en aquesta tasca comuna, resumeixo en aquests 10 punts les propostes estratègiques que crec que haurien d’estar al centre de la nostra acció en els temps immediats:

1. L’esperit de l’1-O. L’1-O centenars de milers de ciutadans del nostre país, sobreposant-se a un nivell de repressió policial inèdit fins aleshores en un país de la Unió Europea, van salvar amb la seva actitud cívica i pacífica un referèndum que l’Estat volia impedir, al preu que fos. Dos milions de persones van exercir el dret a l’autodeterminació i van expressar un mandat: que Catalunya sigui un Estat independent en forma de República. El 27-O, les institucions de la Generalitat –Govern i Parlament–, fidels a aquest mandat, van fer que aquest fos ratificat formalment en seu parlamentària, tot i les amenaces de persecució penal a la qual s’enfrontaven. La valentia dels ciutadans el dia 1-O i la de les institucions el dia 27-O –’l’esperit d’octubre’– és la llavor del nostre futur: el punt de partida amb base al qual hem de construir totes les nostres estratègies presents i futures, i el punt de trobada de tots els ciutadans del nostre país partidaris de la República. Una República que serà de tots –dels que la volen i dels que avui encara no la volen– i que farem amb tots i per a tots.

Els qui vam treballar com ningú perquè l’1-O fos possible i vam empènyer perquè la Declaració del 27-O es dugués a terme –ERC va tenir un paper fonamental en ambdós casos– hem d’estar orgullosos d’aquella fita històrica i, ara, volem ser i serem conseqüents amb aquelles decisions. Només així la repressió posterior al 27-O i el sofriment humà que ha provocat, a molts nivells, no haurà estat en va.

2. El Consell per la República. Com diu la Ponència en les seves conclusions finals, el primer objectiu de tots aquells que s’identifiquen amb els valors d’esquerres i republicans ha de ser ‘continuar treballant per fer efectiu el reconeixement del dret a l’autodeterminació exercit pel poble de Catalunya amb el referèndum de l’1 d’octubre’. En aquesta nova etapa, per tant, tenim davant una missió primordial: aconseguir que un mandat que ja existeix, i del qual no ens podem ni ens volem desentendre, es materialitzi i es faci efectiu.

La institució que ha de representar aquest objectiu principal és el Consell per la República (CxR): el CxR ha de representar la continuïtat –des de l’exili– amb el mandat de l’1-O i la Declaració del 27-O. La internacionalització de la causa catalana és una de les condicions més importants per tal d’aconseguir el reconeixement del mandat de l’1-O, tal com recull la Ponència quan diu: ‘La construcció d’aquesta base de suport internacional és un dels aspectes més importants a treballar durant aquesta nova etapa.’ I el Consell (CxR) és l’instrument que ha de fer possible aquesta tasca d’internacionalització, tasca absolutament clau per a la nova etapa. El Consell, a més, també ha de representar el lloc de trobada de totes les forces republicanes –institucions, partits, entitats i societat civil, món intel·lectual i de la cultura– i, com a tal, haurà de dirigir l’acció estratègica d’aquesta nova etapa. I com a tal haurà d’exercir un determinat lideratge polític de la mobilització ciutadana en aquesta nova etapa, començant per l’impuls del procés constituent.

Per tot això és fonamental apostar de manera sincera i convençuda, sense vacil·lacions, per aquesta institució –prevista en l’Acord d’investidura que ha permès iniciar aquesta nova legislatura– i contribuir de manera decidida a la seva posada en marxa al més aviat possible. El CxR és la institució que evitarà que la nova legislatura rellisqui de manera imperceptible pel pendent de l’acció política estrictament autonòmica i és, per tant, l’instrument que necessitem per mantenir viu l’esperit de l’1-O i seguir fent avançar el projecte republicà.

3. El procés constituent. Si el mandat de l’1-O diu que Catalunya ha de ser una República, cal que definim quina és la mena de República que volem. I això s’ha de fer –com diu la Ponència– per mitjà d’un ‘gran diàleg de país’, un procés constituent al qual s’hi ha de sentir auto-convidats i del qual se n’han de sentir protagonistes tots els ciutadans i ciutadanes. De fet, de dinàmiques constituents en el nostre país se n’han produït moltes en els darrers anys, fins al punt que podem considerar que Catalunya es troba, de facto, en una ‘fase constituent’. Però en la nova etapa serà imprescindible articular, des baix cap a dalt, un procés constituent pròpiament dit –un procés civil autoorganitzat, però del qual les institucions no es poden desentendre– que permeti definir les parets mestres de la República Catalana, les quals hauran de quedar plasmades de manera concreta en la seva Constitució, com fa qualsevol altra democràcia avançada del segle XXI.
4. Un nou tipus de mobilitzacions. Són diverses les condicions necessàries –i cap d’elles suficient, per si sola– que han de fer possible l’objectiu principal d’aquesta nova etapa: aconseguir el reconeixement i, per tant, la materialització del dret a l’autodeterminació ja exercit pel poble de Catalunya l’1-O. Una d’elles és l’apoderament ciutadà que permeti dur a terme noves mobilitzacions, de caràcter cívic, pacífic i democràtic, com ha estat sempre fins ara, però amb més capacitat per a emplaçar i convèncer la resta d’actors implicats –tant l’Estat espanyol, com la comunitat internacional– que l’Estat abandoni la repressió impròpia d’una democràcia i accepti una sortida negociada i democràtic del nostre conflicte polític. Aquest nou tipus de mobilitzacions –precisament perquè han de seguir sent escrupolosament cíviques, pacífiques i democràtiques– requereixen unes condicions polítiques, materials i morals determinades, per a la consecució de les quals caldrà treballar de manera decidida en aquesta nova etapa.
5. La unitat d’acció republicana. L’independentisme ha avançat, els darrers anys, gràcies al fet que ha pogut avançar sobre dues cames: les institucions (els partits) i la societat civil organitzada (les entitats). Al mateix temps, en l’àmbit dels partits ha estat clau l’equilibri entre dos objectius: d’una banda, permetre que l’independentisme abasti la màxima transversalitat ideològica i que totes les opcions –des de l’esquerra radical al centre-dreta, passant pel centre-esquerra i el centre liberal– hi trobessin un actor polític pel qual sentir-se representats; de l’altra, garantir la unitat d’acció entre els diferents partits partidaris de la independència. En aquesta nova etapa, és imprescindible mantenir l’equilibri entre aquests dos objectius: cal que la pluralitat ideològica del país se senti representada, però de res serviria una majoria independentista molt transversal si no fos capaç d’articular de manera sòlida, lleial i estable la seva unitat d’acció. Una unitat d’acció que avui, quan l’adversari s’ha tret la careta i ha optat de manera desacomplexada per una repressió ferotge i per la vulneració dels principis bàsics de l’Estat de dret, es fa encara molt més necessària que mai. Així, al Parlament caldrà articular i rearticular una i altra vegada la majoria dels 70 diputats que es van presentar a les eleccions del 21-D amb un programa explícitament partidari de fer efectiva la República. Caldrà ser capaços d’articular aquesta unitat d’acció també en l’esfera municipal. I més enllà de les institucions, caldrà sens dubte reprendre la coordinació estratègica entre les institucions i les entitats de la societat civil (ANC, ÒC, AMI, etc.).
6. Ampliar el nombre de partidaris de la República. Eixamplar la base és un objectiu tan útil per a la consecució dels nostres propòsits que és evident que ningú pot ni l’ha de negligir. Justament perquè es tracta d’un objectiu tan rellevant, és imprescindible fer-ne una aproximació al més racional i científica possible, defugint tot voluntarisme ben intencionat. En efecte, hem de conèixer i estudiar amb tot rigor quins són ‘els acceleradors’ que poden fer créixer aquesta base ciutadana. I, el que és encara més important, cal saber a quina velocitat ens permetrà avançar cadascun d’aquests acceleradors.

D’entrada, sembla prou fundat comptar amb l’accelerador demogràfic: la proporció de partidaris de la República entre les noves generacions –aquells que ingressen al cos electoral– sembla més alta que no pas entre les velles –aquells que surten del cos electoral. Tanmateix cal que els científics socials –sociòlegs, demògrafs, politòlegs, etc.– ens expliquin a quina velocitat aquest canvi demogràfic anirà consolidant el bloc social independentista. En tot cas, es tracta d’un ‘accelerador’ no menor.

Per altra banda, la Ponència Política de la CN insisteix molt en la necessitat de vincular estretament el projecte de la República amb les polítiques socials, orientades a garantir la justícia social i la igualtat real, la integració de la diversitat, i totes aquelles altres polítiques sectorials destinades a fer de Catalunya un país socialment avançat. No podria estar-hi més d’acord: la República la fem per a això, perquè la República no és una finalitat en ella mateixa sinó un mitjà al servei d’una causa, que no és altra que la de garantir de manera sòlida tots els drets que calen per tal que les persones puguin tirar endavant, amb llibertat real, el seu projecte de vida en un context d’igualtat efectiva de capacitats i d’oportunitats. El nostre compromís amb les polítiques socials, doncs, ha de ser inequívoc, en la mesura que són la nostra finalitat i la raó última del nostre compromís polític.

Però que siguin la nostra finalitat no les converteix, necessàriament, en un mitjà que ens permeti eixamplar la base ciutadana i electoral de l’independentisme. De fet, la ciència política ens dóna instruments d’anàlisi que ens permeten saber en quina mesura les polítiques sectorials (socials) poden influir en les opcions polítiques dels electors. D’acord amb aquests instruments, una hipòtesi racional seria aquesta: en un context de polarització política en l’eix nacional tan intens com vivim ara a Catalunya –com han revelat les diferents conteses electorals i, molt particularment, les eleccions el 21-D, amb la participació més alta de mai en unes eleccions al Parlament– tot sembla indicar que la capacitat de les polítiques socials per decantar el vot entre blocs d’identificació nacional diferents és limitada. Dit de manera més entenedora, a curt termini el vot pot transitar de manera relativament volàtil entre les diferents opcions dins d’un mateix bloc d’identificació nacional (partidaris de la independència vs. partidaris de la unitat d’Espanya), però transita amb molta més dificultat d’un bloc a l’altre.

I aquesta hipòtesi sembla raonable, malauradament, encara que el projecte de República defugi de manera deliberada i voluntària tot reflex identitari i de contraposició entre adscripcions nacionals. Pocs independentismes a Europa –en la línia del que ja va proposar i pronosticar en el seu moment Xavier Rubert de Ventós– són tan poc nacionalistes i identitaris com el català. I, tot i així, com ens haurà d’aclarir la ciència política, les polítiques socials ho tenen complicat perquè les persones que el 21-D van votar, amb tot el dret, opcions unionistes es facin partidaris de la República a curt termini. Per això, també aquest accelerador –les polítiques socials– és necessari per eixamplar la base, però hem de saber a quina velocitat ens permetrà avançar. I si la conclusió és que aquesta velocitat no és gaire intensa, assumir-ho honestament.

7. El front democràtic i antirepressiu. Més enllà dels partidaris de la República, tant al carrer com a les institucions, cal articular un front democràtic i antirepressiu, que aplegui tots els actors polítics i socials compromesos amb els principis bàsics de la democràcia i la defensa dels drets civils i polítics. I en aquest front hi ha d’haver tots aquells –tant independentistes com partidaris de seguir formant part de l’Estat espanyol– que hagin assumit de manera clara i inequívoca el que podríem considerar els dos principis democràtics bàsics del context actual: el rebuig de la repressió judicial i de la persecució penal de l’independentisme, ja sigui dels seus dirigents o de les seves bases, i el reconeixement de l’autodeterminació del poble de Catalunya. Per ser coherents amb aquests dos principis, tanmateix, cal assumir necessàriament alguns punts concrets: d’una banda, exigir la immediata anul·lació de la causa penal contra els membres del govern, el Parlament i la societat civil; de l’altra, explicar com s’exerceix el dret a l’autodeterminació quan l’Estat es nega a fer-ho per mitjà d’un referèndum pactat, que és la via que han assumit les democràcies madures i segures d’elles mateixes (Regne Unit i Canadà) i la via que a Catalunya la majoria dels partidaris de l’autodeterminació han reclamat sempre.
8. Estar oberts a un referèndum pactat no invalida el mandat de l’1-O. Sembla raonable pronosticar que la majoria del poble de Catalunya no renunciarà mai a intentar exercir el dret a l’autodeterminació, si fem una anàlisi acurada de la història del catalanisme polític des dels seus inicis, ara fa més de cents anys. Davant d’aquesta evidència, l’Estat espanyol té dues alternatives: negar-se a reconèixer aquest dret i reprimir la societat catalana quan intenta exercir-lo tot i la negativa de l’Estat; o negociar els termes en què aquest dret hagi de ser exercit. Tanmateix, la repressió en el context de les societats del segle XXI té una eficàcia limitada i difícilment pot aconseguir els seus objectius de manera sostinguda en el temps.

Els partidaris de la independència sempre han considerat el referèndum pactat –a la manera d’Escòcia o el Quebec– com la millor manera d’exercir el dret a l’autodeterminació. Tanmateix, davant d’un Estat incapaç de generar un David Cameron, és a dir, un Estat tancat en banda a pactar un referèndum, el sobiranisme té també davant seu dues opcions: resignar-se a acceptar de manera indefinida l’statu quo autonòmic, o exercir l’autodeterminació –en el benentès que es tracta d’un dret reconegut en el Pacte de Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides i que és perfectament compatible amb una lectura oberta de la Constitució espanyola del 1978– encara que sigui sense acord amb l’Estat (unilateralment), que va ser l’opció del govern català i la majoria parlamentària que li donava suport en la darrera legislatura.

Un cop exercit aquest dret amb el referèndum de l’1 d’octubre, el mandat expressat aquell dia pels ciutadans té un valor polític irreversible i una vigència irrenunciable. Per això, com hem dit repetidament, el principal objectiu polític d’aquesta nova etapa és aconseguir el reconeixement (internacional) d’aquest mandat. Tanmateix, aquest mandat –com tots els mandats democràtics– no és immutable i podria ser substituït per un nou mandat, sempre que comptés amb una legitimitat democràtica idèntica o superior. Per aquesta raó, no hem de tenir cap inconvenient a dir que un referèndum pactat serà sempre un escenari desitjable per als partidaris de la República. Si es produís, no només no hauria de ser vist com una renúncia al mandat de l’1-O, sinó que, tot al contrari, s’hauria de considerar com un fruit directe i valuosíssim d’aquella gesta democràtica.

Al mateix temps, tant important com això és tenir clar que, mentre aquest hipotètic nou mandat derivat d’un referèndum pactat no es produeixi, el mandat que segueix vigent i que ens vincula és el de l’1-O. Per això, les forces polítiques i socials que van fer possible l’1-O no han d’aturar-se mai el camí que permeti materialitzar aquell mandat i fer efectiva la República. En resum, hem de ser capaços de fer simultàniament totes dues coses: d’una banda, estar oberts a un referèndum pactat i, fins i tot, tornar-lo a proposar una altra vegada a l’Estat; de l’altra, seguir avançant en la materialització de la República decidida pels ciutadans l’1-O, per tots els mitjans democràtics i pacífics a l’abast –Consell per la República, procés constituent, noves mobilitzacions ciutadanes, etc.

9. La restitució. La necessitat de la restitució respon a dues motivacions molt poderoses. D’una banda, és una qüestió de dignitat democràtica: el president de la Generalitat el decideixen els ciutadans de Catalunya i la prevaricació d’un jutge del Tribunal Suprem no pot alterar aquest principi democràtic bàsic. De la mateixa manera, els consellers del govern els decideix el president de la Generalitat i la prevaricació del govern de l’Estat bloquejant la publicació del nomenament del govern al DOGC no pot, tampoc, alterar aquest principi democràtic igual de bàsic que l’anterior. Davant d’aquestes prevaricacions no ens podem quedar parats. I per això cal que, no només en tant que independentistes sinó sobretot en tant que demòcrates, impulsem totes les accions judicials i totes les reformes legals necessàries per tal que aquesta restitució pugui ser duta a terme.

Tanmateix, la restitució respon també a un principi d’intel·ligència estratègica. La repressió pretén inhabilitar políticament aquells que, amb la seva signatura i desobeint les advertències del Tribunal Constitucional, van fer possible la celebració del referèndum de l’1-O. La lògica és prou clara: l’Estat vol que arribem a la conclusió que aquells que s’atreveixen a posar urnes sense el seu permís seran anul·lats políticament per sempre més, vol que prenguem nota dels costos del que vam fer. Davant d’això, des de l’independentisme es poden fer dues coses: o bé rellevar els represaliats, per demostrar-li a l’Estat que l’independentisme sempre tindrà relleu i que, per més que escapcin els seus dirigents, el moviment en trobarà de nous. O bé directament impedir que els seus dirigents siguin escapçats, evitant la seva anul·lació política i institucional, cosa que només es pot aconseguir per mitjà de la seva restitució.

En termes d’estratègia política, la primera opció és perfectament legítima. Però la segona és millor, perquè ens fa més forts: demostra a l’enemic que la repressió no podrà aconseguir els seus objectius. La restitució és, en síntesi, la manera de no regalar a l’Estat els ‘cadàvers polítics’ que intenta aconseguir per mitjà de la repressió. Volem ser lliures, no màrtirs. En conclusió, la restitució és, per definició, la restitució concreta de les persones víctimes de la repressió, no la restitució abstracta de les institucions. Dit més clarament, la restitució només és possible si s’entén com una restitució personal: si no, perdria tot el seu sentit i la seva raó de ser.

10. Minimitzar els efectes polítics de la repressió (pels presos i els exiliats). En la mesura que la repressió de l’Estat té com a objectiu l’anul·lació política d’aquells que vam fer possible l’1-O, les organitzacions polítiques han de fer tot allò que estigui en les seves mans per tal de combatre la repressió i minimitzar els seus efectes sobre les persones contra les quals es dirigeix. En tant que organitzacions polítiques, els partits han de vetllar per minimitzar no només els efectes personals i humans, sinó també els efectes polítics d’aquesta repressió: els partits han de fer tot allò que estigui al seu abast per tal de no incrementar, ni per acció ni per omissió, l’impacte concret i quotidià de la repressió en l’esfera política. Així, minimitzar els efectes de la repressió vol dir no només lluitar per restituir en els seus càrrecs institucionals a aquelles persones que la repressió ha apartat de manera il·legítima i il·legal, sinó també mantenir la seva activitat política el més normalitzada possible –amb l’ajuda de les noves tecnologies– en aquells àmbits on l’havien exercit normalment: en els òrgans del partit, en grup parlamentari (en el cas dels diputats), en l’esfera municipal, etc.

Us faig a mans, doncs, aquestes reflexions i propostes estratègiques en la mesura que entenc que la Ponència Política aprovada aquest cap de setmana en la Conferència Nacional d’ERC no tanca cap debat sinó que, al contrari, els obre tots. I en el benentès que la discussió pública sobre quina ha de ser a partir d’ara l’estratègia dels partidaris de la República, què hem de fer per aconseguir que la llavor plantada l’1-O doni tots els seus fruits i quin full de ruta necessitem per als propers temps, serà per definició una discussió en construcció permanent.

Amb la confiança que el coratge constant i la determinació pacífica però insubornable de tots nosaltres faran que el país assoleixi allò que mereix, us envio una abraçada cordial.»