Cantautor valencià, sis lletres

Des de la privilegiada posició d’una butaca al primer rengle de la platea del Palau de la Música Catalana, prenc consciència definitiva que serà la darrera vegada que l’escoltaré cantar dalt d’un escenari. Cantant de cantants, és molt més que un cantautor. També és més que valencià: és autènticament catalano-valencià, o viceversa. Autor d’una multitud de lletres, el seu nom artístic en conté sis, això sí. El mot enreixat que marca el títol és ben fàcil, però ho allargarem mentre gaudim del concert de comiat.

R de records, que n’hi ha molts, alguns ombra d’una ombra, altres de més nítids. Records que ens fan viure mentre s’acosta la nit. M’ha acompanyat més de mitja vida, des d’aquells LP amb la portada de Joan Miró o del recital al campus de la UAB que escoltava de petit mentre sopàvem, passant per Berlín i fins ara mateix, que comença el recital amb ‘Entre la nota i el so’ i ‘Som’, una de les primeres cançons que va escriure, diu. Camisa planxada impecablement i roja, com algunes de les cançons, ulls brillants i mans de xiquet que s’han fet grans, a setanta-sis anys, mans viscudes. De l’home mire sempre les mans, a més dels ulls i les sabates.

A d’admiració. Per cinquanta-set anys de carrera musical, per haver-nos emocionat tantes vegades, per haver-hi estat sempre discretament, per haver ajudat a salvar els mots dels nostres poetes, sobretot els més llunyans i desconeguts. Sonen la preciosa ‘Balada de la garsa i l’esmerla’, de Joan Roís de Corella, i ‘Bella, de vós só enamorós’, de Joan Timoneda. I Salvador Espriu, és clar. Aquell Espriu endreçat i meticulós, que Puyal va saber retratar tan bé en aquesta entrevista del 1984 i que va connectar tant i tan bé amb el cantant. Amb tots hem mirat aquesta terra i hem après a estimar-la.

I d’indesinenter, per continuar amb Espriu. Adverbi llatí. Sense aturar. Mot a tall de contrasenya en un famós piulet de David Fernández a principi de 2016, eterna incitació a la revolta i a no ser gos mesell, sinó únic senyor, a qui ja no alimenten molles perquè vol el pa sencer, en paraules de cantautor també valencià, aquest de cinc lletres. Aturar de cantar, sí, però res més, que la vida continua i com que sentim la llibertat, la viurem amb tota la força gràcies a un rellotge d’emocions que no s’esborren.

M de música, la música que omple tota una vida. La que comença a Casa Pedro de València i al Fòrum Vergés de Barcelona, el primer disc d’Edigsa i el triomf al Festival de la Cançó Mediterrània amb Salomé i ‘Se’n va anar’ el 1963. ‘No pasa nada porque haya una canción en catalán’, va dir el ministre d’Informació i Turisme d’aleshores, Manuel Fraga. De cançons en català, n’hi va haver i n’hi haurà moltes més. Encara que no ho sembli, són més fortes, duradores i poderoses que les sentències de mort que avalaven Fraga i alguns altres pares polítics dels actuals governants espanyols.

O d’orígens, dels que no es poden perdre. Per a uns són el carrer Blanc de Xàtiva, per a uns altres la Naamsestraat de Lovaina, per a uns altres Alep o Ugarit. Pares, família, amics i escola aniran perfilant aquesta identitat tantes voltes aplaudida en el vers de la cançó, aquest vestit inconscient i sobre el qual poc poder de decisió tenim, però que ja no ens llevarem mai més i que servirà de base a totes les peces de vestir que hi afegirem després.

N de no, és clar. Aquest ‘Diguem no’ que ressona poderós a la recta final del recital i que ens recorda que encara hem de dir no de massa coses. Un himne que va néixer dalt d’una Vespa, entre Xàtiva i València, amb la cara al vent i prou força per a imposar-se al soroll de la moto i a la censura antifranquista. Una cançó que ha acompanyat i perseguit el cantant a parts iguals des que la va crear, a dinou anys, plena d’aquells crits ancestrals i aquella energia que van impressionar Joan Fuster, que quan els descobrí va dir que havien de venir ‘del fons de la terra o d’un oblidat racó del temps’.

Raimon, idò, era ben evident. Gràcies per tot i més! També perquè ens deixes les teves cançons tan ben enregistrades i catalogades. Ens continuaran acompanyant de la mateixa manera que les de Lluís Llach, Leonard Cohen i tants altres. I quan ens trobem pels carrers del barri continuaré esbossant un somriure agraït per haver-nos ensenyat, tu també, a cantar la vida, la nostra vida de poble que no vol morir.

Martí Estruch Axmacher, @MartiEstruch