El comiat de les glaceres

Ho canta Jorge Drexler, que hem de trobar la manera d’acomiadar-nos de les glaceres, ho cantava el 2017, i el 2024 Veneçuela, d’on ell és originari, ha sigut el primer país del món a quedar-se sense glaceres, en desaparèixer la de Humboldt. 

Estem en aquest punt des de fa temps. Toca adaptar-se al món que tenim ara. El canvi climàtic és el present, ja fa temps que no és una amenaça futura. Som on som i ho hem d’assumir, no per resignar-nos-hi, no per acceptar-ho amb el cap cot. Ho hem d’assumir per adaptar-nos-hi d’una manera activa i combativa, sent definitivament conscients que la solució no és tal, que no és ser catastrofista dir que ja vivim en plena crisi climàtica, però que el que no hem de ser és derrotistes. En el futur hem de ser diferents. Ho podem ser a la força, deixant-nos doblegar per les circumstàncies actuals, o podem dirigir i decidir el nostre canvi. 

Però què ens ha portat fins aquí? El 80% de persones refugiades pel clima són dones. I, com diu Yayo Herrero: “El capital ha declarat la guerra a la vida.” També ho diu Maria Sevilla al seu No desitjaràs els béns del proïsme (Fragmenta, 2024): “La veritat és que el món en què vivim és un món podrit de capitalisme, i el capitalisme és un gran deliri de desmaterialització. Un gran vici metafísic. Un intent dolorós de desvinculació de la matèria tota del nostre planeta i un atemptat contra la irrepetible contingència dels organismes vius.” 

Sabem que en els països menys desenvolupats són les dones (i les nenes) les que s’ocupen d’aconseguir menjar i aigua, i sabem també que cada cop ho tenen més difícil i que aquesta dificultat les fa ser més conscients que ningú de les conseqüències del canvi climàtic i, de retruc, també les empeny a no doblegar-se, a ser actives i combatives. Diré uns quants noms i me’n deixaré tants: Wangari Maathai, Vandana Shiva, Lynn Margulis, Berta Cáceres (les seves companyes van dir: “La Berta no l’enterrem, la sembrem”), Greta Thunberg, Lolita Chávez… Les dones encapçalen les lluites contra les causes del canvi climàtic i de vegades posen en risc les seves pròpies vides. Se’n diu ecofeminisme. 

Torno a Yayo Herrero: “No es pensa igual dins d’un despatx en un edifici de moltes plantes que passejant pel bosc. Potser per això estan desapareixent els boscos, perquè les decisions que afecten el futur del planeta es prenen trepitjant ciment, no terra.” El futur, aquest futur incert, implica prendre consciència, deixar de viure pensant que podem seguir vivint com fins ara: “La gran victòria de l’inacabat cicle neoliberal ha estat la imposició d’un règim general d’indiferència”, ho escriuen David Fernàndez i Marina Garcés al pròleg d’Absències i pèrdues, de Yayo Herrero (Sembra, 2023). No ens podem acomiadar de les glaceres amb  indiferència, estem en plena crisi ecosocial i hem de tocar de peus a terra, i tocar de peus a terra, si el capitalisme és ingravidesa, suposa una insurrecció cultural. “La submissió és el mecanisme d’adaptació a la por.” 

Si a hores d’ara encara hi ha algú que creu que la crisi climàtica no és responsabilitat del capitalisme, si us plau que llegeixi aquestes absències i aquestes pèrdues de Yayo Herrero, “pur ecofeminisme en vena de distància zero i sarró quotidià”, com diuen Fernàndez i Garcés al pròleg. Herrero fa inventari de les absències, de les pèrdues, que ens han portat on som ara: a banda de la pèrdua de gravetat que hem dit que defineix el capitalisme, hem perdut el valor i hem convertit la por en un efecte paralitzant, com si no es pogués ser valenta tenint por. També hem perdut els límits, confiats que tot era infinit, i no sabem assumir les restes ni les divisions, com si tot a la vida fos sumar i multiplicar (“dividir és repartir”, explica Herrero). I hem perdut la memòria, la imaginació, la responsabilitat, l’esperança… Vivim anestesiats, alienats. “Alien significa estranger. Viure alienat és viure fora de la pròpia condició humana. El capitalisme té una lògica extraterrestre. Per això a alguns no els dol pensar a escapar de la Terra després d’exhaurir-la…”

Yayo Herrero ens convida a passar un dol, ens hi empeny: “la constatació d’un fracàs de les promeses de la tríada progrés, tecnologia i capital per garantir la felicitat i la dignitat per a totes”. Despertem-nos, les glaceres se’n van, diguem-los adeu sent conscients de veritat que ens queden ben pocs intents per salvar el planeta. El verb ja no és salvar, el verb ara és reflexiu i és adaptar-se, i això vol dir deixar de desitjar béns i aprendre a dividir-los: “Aprendre a dividir entre els que som ajuda a pensar en quina vida pot ser aquella en què hi capiguem totes i no deixem ningú enrere.” És evident que aquesta vida ha de ser diferent, i això no és ser catastrofista: el clima ja ha canviat, canviem nosaltres? Que la solució és incòmoda? Ho és per als que no volen que res canviï, perquè viuen trepitjant la incomoditat dels altres. “Que s’ensorrin les promeses de progrés és amarg i genera malestar, però activar la preocupació davant aquest ensorrament és cabdal.”

Trobem la manera d’acomiadar-nos de les glaceres amb una esperança activa, una esperança que no s’assembli gens a la fe, sinó al convenciment que si ens hi posem podem canviar coses, i que per fer-ho toca passar pel tràngol d’assumir restes i divisions. “Que la pena ens fereixi però no ens desempari, que trobem la manera d’acomiadar-nos de les glaceres”, cantem-ho amb Drexler.