Comediants: 50 anys de vida i aventures en un llibre

Ahir al vespre es va presentar al Teatre la Biblioteca de Barcelona el llibre “Comediants 50 anys: històries d’una història”. La convocatòria és en dilluns, que és el dia clàssic de les estrenes teatrals i les activitats adreçades al món de la faràndula, perquè és el dia que en principi tenen lliure. En aquesta ocasió, els alliberats són molts i la poca pluja que cau no els frena d’omplir la sala ja una estona abans de l’inici de l’acte. Salutacions, converses animades i retrobades, que mig segle de vida donen per a moltes anècdotes i coneixences.

Oriol Broggi, director de la Perla 29, exerceix d’amfitrió i fa un primer brindis a la salut de la nostra història, perquè la història de Comediants és la de tots nosaltres. Nascut just fa 50 anys, Broggi recorda com de petit havia anat darrere el seguici festiu de la companyia pels carrers de Sant Pere de Vilamajor amb “Sarau de gala”. Joan Font, director de Comediants, aclareix per què els fa especial il·lusió presentar el llibre en aquest espai: va ser aquí on van fer les primeres actuacions, just acabats de sortir de l’Institut del Teatre, entre prohibicions del governador civil de torn.

La història oficial diu que Comediants va néixer l’1 de juny de 1972 a Olesa de Montserrat, on van estrenar “Non plus plis”, la seva primera obra. Ja hi apareixien alguns elements que després serien característics de la companyia, com les referències festives o els animals. A “Non plus plis”, la festa major d’un petit poble es veu interrompuda per l’arribada d’un gegant, un capellà i un policia, que tanquen tothom i només deixen gaudir de la festa els seus protegits: una gata, un lleó, una granota i un ruc.

Per situar-nos, el dia 1 de juny de fa 50 anys, a la cartellera teatral barcelonina hi convivien obres com ara “¡Salga de mi alcoba, señora!” i “Mirandolina en su posada hace lo que le da la gana” amb altres de títol més esperançador com “El diario de Anna Frank” i “No somos Romeo ni Julieta”. Tres anys abans de la mort de la rata de la més mala delinqüència, per dir-ho amb paraules de Joan Brossa, fins i tot treien el cap tímidament dues obres en català: “Bestiari”, un espectacle còmico-musical dirigit per Ventura Pons a partir de textos de Joan Oliver i música de la Trinca, i un vodevil anomenat “Una casa de… embolics”.

Joan Font diu que amb el llibre volien endreçar una mica la memòria, ells que són desendreçats de mena. Tot ha passat com un sospir, confessa. A Olesa de Montserrat encara no sabien que serien una companyia, però sí que marca l’inici de l’aventura, de la quimera. “És una aventura amb amors i desamors, amb èxits i fracassos, però sobretot una aventura plena de vida i de teatre”, resumeix Font. D’aquesta aventura es mostra especialment orgullós d’haver estat capaços de crear un estil propi, que costa molt de trobar, però quan ho aconsegueixes provoca una gran satisfacció.

L’esperit de grup i de comunitat és per a Joan Font un dels trets distintius de Comediants, des dels inicis durant la dictadura, fins a l’actualitat en aquesta “democràcia encara immadura”. Aquest esperit és el que aviat els va dur a Canet de Mar a viure en comunitat primer i a compartir una casa gran amb espais comuns després. Ho corrobora el director artístic Jaume Bernadet, més conegut com a Jaumet: Comediants sempre ha estat una gran família d’actors, músics, ballarins, escenògrafs, tècnics, pirotècnics, maquinistes, maquilladores…

Després d’agrair les aportacions fotogràfiques de gent com Josep Gol, present entre el públic, el compositor Saki Guillem posa les primeres notes musicals de la vetllada, interpretant al piano algunes peces de l’espectacle “Mediterrània” (1991). Joan Font llegeix una al·locució de García Lorca en què reivindica la cultura i els llibres abans de presentar els dos responsables d’Edicions de l’Eixample, Salvador Saura i Ramon Torrente, que diuen ja d’entrada que si fer llibres és apassionant, fer-los amb Comediants és l’hòstia. Ells van fer l’emblemàtic “Sol, solet” i també “La Nit”, abans d’embrancar-se en aquest llibre de 50 anys, que volien que fos més que un àlbum de fotos de família.

Francesca Solà, la Paca per als amics, és l’encarregada de reivindicar el paper de les dones a Comediants, en un acte que fins al moment era molt masculí i que després d’ella ho seguirà sent. Pep Gol, trompetista i compositor que també ha treballat amb la companyia, reparteix unes canyes de fusta entre el públic i els fa bufar l’”Himne a l’alegria”, entre d’altres melodies més o menys reconeixibles, i l’arquitecte Daniel Freixes exposa la seva teoria que els integrants de Comediants són literalment d’una altra galàxia i han vingut per salvar-nos.

El dibuixant i escenògraf Jordi Bulbena va formar part del nucli inicial de Comediants a Canet i discrepa que allò fos una comuna, perquè l’objectiu principal no era viure junts sinó fer teatre. Ell és qui fa una de les definicions més encertades de la companyia al llarg de l’acte: “El fet de viure i treballar junts creava una energia que feia que la gent s’enamorés de Comediants quan veia els espectacles”. Segurament és part de l’explicació de l’èxit que ha acompanyat Comediants durant mig segle i que els ha permès passejar els seus espectacles artesanals per tot el món. Juntament amb el nou llenguatge esmentat per Joan Font, molt lligat a la cultura popular del país i que en el seu dia va ser una autèntica revolució, els han donat la justa fama de ser una de les companyies catalanes de teatre més originals i amb més personalitat.

El crit conjunt de “Visca el teatre de la vida i la vida del teatre” posa punt i final a l’acte de presentació. Tornen les salutacions i les retrobades, Entre el públic, cares conegudes com les dels pallassos Oriol Boixader ‘Oriolo’ i Gensi Mestres; Carles Padrissa de La Fura dels Baus; l’igualadí Joan Valentí; el secretari general de Cultura de la Generalitat, Jordi Foz; el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí; els germans Lluís i Joan Fortuny de la Companyia Elèctrica Dharma, que també van compartir espai amb Comediants a Canet i també estan d’aniversari; i algunes de les més de 400 persones que han passat per la companyia en algun moment dels darrers 50 anys.