‘Combustible per a falles’: sí, Joan Fuster també va escriure sobre les falles

A Joan Fuster li agradaven els bunyols, però no amb xocolata desfeta, que l’any 1958 deia que era un costum de classe mitjana cursi, sinó amb una copeta d’anís. Així, i amb un polsim de sucre, intuïa ell que van començar a menjar-los aquells qui van unir aquesta menja tan modesta amb la festa dels fusters la vigília del dia de Sant Josep. “El nostre bunyol és una llepolia humil i rural, pròpia de països i de llars decididament pobres.”

Reconforta saber-ho, i fa somriure imaginar Fuster menjant bunyols per Sant Josep ara que els carrers de la ciutat de València exhalen aquella inigualable sentor d’oli massa vegades emprat per a fregir-hi els bunyols, però també xurros i porres. Una ferum mesclada amb la del fum dels torradors de costelles i salsitxes, amb les furgonetes que despatxen hamburgueses i les paradetes de cotó de sucre. Amb l’olor de la pólvora, també, i de la cervesa vessada en un pany de carrer.

Són les falles de Sant Josep a València de l’Any Fuster. Són aquests cinc dies de disbauxa que els dos darrers anys no han existit per mor de la pandèmia i que enguany malden per tornar a ser malgrat la calima, el vent, la pluja i, encara, la pandèmia i una crisi econòmica en forma de serp de set caps que espera i aguaita pacient que la festa s’acabe.

Són falles i els carrers s’han tornat a omplir de visitants. I malgrat totes les inclemències, hi ha les cercaviles. I la música de banda i les batucades ho neguen tot, i els joves llancen petards, i els artistes han muntat uns monuments grandiosos.

Joan Fuster, l’articulista faller

A Joan Fuster li agradaven els bunyols i ho va deixar escrit en un dels articles sobre les festes que va publicar al llarg de més d’una dècada. Són texts d’encàrrec per a revistes falleres o per als diaris on publicava per guanyar-se la vida. Li’ls demanaven, els articles sobre les falles, diu. Fuster, que era iconoclasta i que fugia dels tòpics com de la pesta, no renega de la festa ni la denigra. L’empra per a retratar el país i per a projectar-lo, com feia sempre.

Escriu i publica sobre falles, amb el nihil obstat pertinent, entre 1954 i 1967. I aquell any, 1967, recull vint texts i els dóna forma de llibre, el qual titula Combustible per a falles. Els organitza, els tradueix al català i els prepara amb un pròleg molt generós que comença amb aquesta mena de paraigües: “A fi d’evitar equívocs imprudents i innecessaris, convindrà que el lector sàpia, ja des d’ara, que aquest llibre no és, precisament, un pamflet contra les falles”, i després recomana a qui s’espere una altra cosa que no continue llegint. “No es tracta de cap pamflet. Ben al contrari: només s’hi trobaran redaccions innocentíssimes, afectuosos, sovint amb propòsit panegíric”, diu.

Sociologia de les festes a la llarga postguerra

El recull el va publicar Garbí. Fuster s’estranya que algú tinga interès en aquests papers, escriu amb un deix de sornegueria. Llegides avui, aquestes redaccions són apunts sociològics del moment. Anys més tard, just els mateixos dies que Joan Fuster traspassava, Edicions Bromera en va preparar una reedició amb una introducció a càrrec d’Antoni Furió. Furió situa històricament els anys de la societat valenciana que Fuster retrata en aquella postguerra llarga i difícil. Una època en què, com recorda Gil-Manuel Hernández Martí al llibre Guia de la València del primer franquisme, els guanyadors van entendre que les festes populars eren el moll de l’os de l’organització ciutadana, i que hi havien d’entrar de ple per controlar-les. Per institucionalitzar la ideologia del bàndol guanyador. I així, l’any 1939, ja es va crear la Junta Central Fallera, l’entitat encarregada de guardar les essències de la festa, de fer-la cada volta més institucionalitzada, més mil·limetrada, més uniformada. D’afegir-hi elements que no tenien res a veure amb els inicis d’una festa pensada per a la disbauxa que cada volta més es jerarquitza a la manera cartesiana. La Junta Central Fallera és una entitat que ha arribat viva, amb el mateix nom i amb molt de poder, al segle XXI.

Per als lectors intrigats a saber per què l’autor de Sueca també té un llibre sobre les falles, Furió remarca la curiositat intel·lectual estratosfèrica de Joan Fuster, el seu saber polièdric, que és el que el va convertir en l’intel·lectual català més complet, representatiu i irradiador del segle XX. Això el fa necessari en el XXI.

Assenyalament i crema a la plaça pública

Encara que puga semblar que aquests escrits són una anècdota en l’obra de Joan Fuster, encaixen perfectament en el perfil de pensador compromès que era. Els texts no són ni prims ni frívols. Són espill per als seus coetanis, però tot allò que escriu va molt més avall i molt més lluny a la història. Fins i tot, el títol triat, Combustible per a falles, no és innocent, perquè fa referència a una experiència desagradable que va sofrir i que conta en un dels articles que formen part del llibre.

“A vostès ja els ho puc dir: m’han cremat en efígie. Literalment, he estat objecte o víctima d’un autèntic ‘auto de fe’.” L’any 1964, Joan Fuster començava així un article titulat “Reflexions d’un ninot de falla”. I sí, Joan Fuster el van cremar, va ser combustible per a falles, però no el van cremar el dia de Sant Josep al vespre, com es cremen cada any centenars, milers, de ninots que representen personatges de l’actualitat. Enguany, basta fer una volta pel centre de València per trobar-hi Vladímir Putin, Oriol Junqueras, Juan Carlos i Felipe, Joan Ribó, Anna Lluch, Díaz Ayuso, Corina, Pedro Sánchez, Van Gogh i una llista inacabable de personatges més o menys ben perfilats. Avui en dia és un honor ser ninot de falla, diuen. És la mesura de la popularitat. El que van fer contra Fuster el 9 de març de 1963 va ser un intent d’escarn. Ben planificat. Gens innocent.

A l’article, ell mira d’explicar-ho de manera lleugera, prova de llevar-li importància. Però en tenia molta. Escriu que ell no va veure aquell acte sacramental, aquella crema de l’heretge a la plaça de l’Ajuntament de València, perquè era a Barcelona. Aquella crema de Fuster a l’infern va suscitar unes quantes mostres de solidaritat per part dels intel·lectuals progressistes de l’època que van entendre clarament el missatge. L’Equip Realitat la va immortalitzar amb una sèrie a la qual pertany l’obra fotografiada que encapçala aquest article, i que forma part de la col·lecció d’art de l’Espai Joan Fuster de Sueca.

L’intent d’escarn, Fuster ho sabia bé i ho especificava a l’article, no el va perpetrar el poble. Van ser els sectors més reaccionaris de la societat valenciana esperonats per una campanya de premsa molt activa, carregada de mentides, sobre el llibre El País Valenciano que havia publicat un any abans. Els articles pretenien de somoure les passions més baixes dels lectors amb tot de falsedats que van acabar creant un conflicte que, com diu Fuster, va culminar amb una crema a la plaça pública.

“El fet és, en el fons, que algunes pàgines d’un llibre meu, recent i en castellà, El País Valenciano, havien ferit la susceptibilitat localista de mitja dotzena de prohoms indígenes. Aquestes vestals del prestigi ‘regnícola’ es reclutaven, és clar, entre ‘las fuerzas vivas’, i això va fer que la seua reacció adquirís una ressonància particular. Conseqüències: primer una llarga i sorollosa campanya de premsa contra el llibre i contra mi; després, l’‘auto de fe’ al·ludit. Són coses que passen: signes del temps”, escrivia amb una certa resignació en aquest article publicat a El llibre de tothom.

La tècnica d’apuntar contra Fuster perquè altres li fessen mal es va depurar durant l’anomenada transició, quan ja no cremaven el seu ninot ni el dibuixaven com el dimoni amb banyes i cua, sinó que uns escrivien contra ell i uns altres posaven bombes a casa seua amb la intenció de fer-li mal. De matar-lo.

Els encenalls, l’estoreta i Eugeni d’Ors

Per a escriure sobre les falles, Fuster emprava el recurs de tornar a la infantesa, de remembrar com eren les seues falles i, encara, com eren les anteriors, quan els fusters cremaven encenalls i restes de material sobrant la vigília de Sant Josep per celebrar el patró. Parla del foc i de l’arreplega de trastos vells. Es deixa bressolar per la tradició i posa paraules a allò que potser va ser el primer ninot, quan algú va decidir que si omplia un sac amb encenalls i feia un bolic de tela, tenia aspecte humà. Algú altre li va posar cara i ulls i potser nom…

Parla dels afegitons a la festa, actes que quan ell escriu fa poquíssims anys que se celebren, com l’ofrena de flors a la Mare de Déu, imposada just acabada la guerra de 1936-1939, i ja semblen típics. “Si dura uns anys més, ja serà tradicional”, deia. I la va encertar.

Però també sap esdevenir acadèmic quan respon a Eugeni d’Ors que un dia va definir així els valencians: “És un poble sencer que consagra el seu esforç al no-res”, en referència al fet de cremar una obra que ha costat un any de construir. De Sueca estant, Fuster li respon: “Davant una falla que es crema, ens sentim afalagats de poder permetre’ns el luxe d’una destrucció injustificada.”

Reflexiona sobre la sàtira i la mala bava i fa una lliçó d’història i de teoria política. Diu que hi ha dues menes de sàtira. La reaccionària, que tindria la cara d’Aristòfanes. “Dispara els seus dards contra qualsevol intent de renovació autèntica, de canvi salvador, d’aventura esperançada”. I, en contraposició diu que la sàtira progressista o simplement positiva “s’acarnissa amb les ruïnes anacròniques, els interessos creats, la mediocritat inhibidora. El sant patró seria Rabelais, en la conjuntura europea del Renaixement.”

Són les falles de Sant Josep. Amb bunyols i altres masses fregides, i amb pluja i amb costums que esdevenen tradició.