Combatre la solitud no desitjada a l’estiu: “No s’acaba tot per ser gran”

Estiu acostuma a ser sinònim de vacances, però no per a tothom. L’augment de les temperatures, el tancament d’establiments i el fet que familiars i amics se’n vagin de vacances són les causes principals que molta gent gran pateixi durant aquests mesos.

La soledat no desitjada és un fenomen de la societat actual com més va més persistent. A Catalunya i el País Valencià, gairebé la meitat de la gent que viu sola té seixanta-cinc anys o més. A Catalunya Nord, Andorra i les Illes la xifra se situa al voltant del 33%.

La Maria Lluïsa, de setanta-set anys, és una veïna del barri de l’Eixample de Barcelona que reconeix que se sent sola molt sovint. Amb un 60% de discapacitat i una dependència greu de segon grau, gairebé no pot sortir de casa si no és amb ajuda. “Surto de casa normalment quan vaig al metge o a la perruqueria. A vegades tinc ganes de sortir, però una vegada em vaig quedar parada entre dues escales i he perdut seguretat”, lamenta. El seu bloc no té un ascensor que la pugui deixar a peu de carrer. Cada vegada ha de pujar o baixar divuit esglaons.

Aquesta és una realitat que viu molta gent gran al país. Albert Quiles, director gerent de la Fundació Amics de la Gent Gran, explica que hi ha molts factors que l’afavoreixen. “L’estiu, i també Nadal, són èpoques dures, perquè a més de sentir-se sols durant tot l’any, s’hi afegeix el fet que no les poden compartir amb ningú. Potser els familiars no hi són, o bé viuen lluny, i això els fa sentir molta malenconia”, descriu.

La Maria Lluïsa mira de fer front a aquest sentiment, però hi ha vegades que desisteix. “Ara vaig a un psicòleg, perquè em treu aquesta manera de pensar tan negativa. No sóc una planta però gairebé… I això és dur”, relata.

Es pot combatre, la solitud no desitjada?

La Fundació Amics de la Gent Gran treballa per sensibilitzar la població i per acompanyar la gent que se sent sola mitjançant el voluntariat. Segons Quiles, el millor antídot contra la solitud no desitjada és la creació de vincles significatius per mitjà de relacions d’amistat. “Les persones volen viure a casa seva, però moltes acaben desenvolupant aquest gran sentiment de soledat. Les acompanyem perquè hi puguin continuar vivint i, si després han de passar a una residència, continuem al seu costat.”

Gràcies a la fundació, la Maria Lluïsa té un voluntari que la ve a visitar una vegada la setmana. “Ara tinc un noi, en Julià, des de fa quasi un any. M’agrada que el cervell rutlli, per això juguem al Rummikub”, explica. A més, sempre que pot participa en les activitats que organitza la delegació del seu barri. Justament enguany s’han pogut reprendre els dinars d’estiu, que feia dos anys que s’havien aturat a causa de la pandèmia, i han estat tot un èxit.

Tanmateix, allò que realment marca el canvi és la mentalitat i l’actitud de la persona mateixa. La Maria Lluïsa n’és un exemple. Posa èmfasi a ser conscient de les circumstàncies pròpies i acceptar-les: “No és qüestió de força de voluntat, sinó d’acceptació. No s’acaba tot per ser gran.” Així mateix, diu que l’instint de supervivència és dins tothom i si no és un mateix qui troba la solució, sempre hi haurà algú disposat a ajudar. “Que la gent no s’espanti, que no està sola”, reconforta la Maria Lluïsa.

Ajuts públics i voluntariat

La Maria Lluïsa diu que avui dia hi ha més ajuts públics que mai. Recorda, per exemple, que hi ha el botó vermell de la Creu Roja, una teleassistència operativa les vint-i-quatre hores del dia. “Una vegada vaig caure a les quatre de la matinada i no em podia aixecar. Com que portava la meva ‘medalla’, vaig prémer el botó i de seguida em van atendre. L’ambulància tampoc no va trigar gens a venir-me a buscar”, relata.

D’una altra banda, segons el grau de dependència i la pensió que es cobri, també es poden sol·licitar ajuts especials. Els Serveis Socials de Barcelona, per exemple, disposen d’ajuts per adaptar les cases de la gent gran, amb tot l’equipament necessari. “L’assistenta social em va posar baranes per tota la casa i al lavabo. A més, tinc accés a un taxi que només em costa 2,50 € per anar al metge”, explica la Maria Lluïsa.

Moltes vegades, els més grans no són conscients de tots els serveis que tenen a l’abast. Quiles recorda la necessitat de tenir-los sempre presents, siguin familiars, amics, veïns o gent del barri. “No menystinguem el poder d’una trucada”, reivindica. A més, tal com apunta, la bretxa social complica encara més l’accés a la informació, per això és important de donar-los un cop de mà.

Actualment, la fundació és enmig d’una campanya de recapte de fons per a poder cobrir les despeses de les activitats que fa amb la gent gran i preparar-ne més, i també fan campanyes de sensibilització a la societat sobre la soledat no desitjada. “Si estem sensibilitzats, quan ens fem grans tindrem els recursos necessaris per a fer-hi front i saber on podem anar a demanar ajuda”, conclou Quiles.