15.06.2023 - 21:40
|
Actualització: 16.06.2023 - 08:12
The Washington Post · Steve Hendrix
Hebron, Cisjordània – Josh Drill havia caminat uns pocs passos en aquesta ciutat antiga i disputada quan es va doblegar sota el sol resplendent i va vomitar. Tan sols havia calgut una provocació d’un soldat israelià armat –”Què hi fas, ací? Deixa’m veure el passaport”– perquè la memòria del trauma aflorés.
“El meu cos em diu que me’n vagi d’Hebron”, va dir, recollint-se durant uns moments abans de prosseguir cap a la ciutat on havia passat mesos com a oficial de combat protegint una àrea residencial de 800 colons jueus enmig de 200.000 residents palestins.
Va passar pels indrets on havia vist els colons atacar impunement els civils palestins, les portes que havia forçat en incursions nocturnes, tots els llocs on havia començat a veure la presència militar del seu país com una ocupació injusta i insostenible.
Va ser ací on va decidir que deixaria l’exèrcit quan s’acabés la seva estada i es dedicaria a oposar-se a aquesta ocupació i a allò que considera una deriva cap a l’autocràcia.
Drill és un dels veterans que es van unint a les files del creixent moviment de protesta contra el nou govern d’extrema dreta d’Israel. Des que començaren les manifestacions fa sis mesos, aquest nord-americà de Nova Jersey ha difós comunicats de premsa, vídeos i entrevistes, de manera que ha esdevingut el rostre anglòfon de les protestes.
Espera fer servir el crèdit que va guanyar a Hebron com a combatent per ajudar el moviment. “Ningú no pot dir que jo no sàpiga què passa realment”, diu.
Però també fa servir les protestes per ajudar-se a ell mateix a guarir-se d’Hebron i de les experiències que encara ressonen en la seva ment. Va haver de passar mesos de tractament intens per alleujar un trastorn per estrès posttraumàtic tan agut que un simple petard de festa el podia tombar a terra.
Aquestes visites de retorn, exposant-se amb cura als carrers plens de records dolorosos, l’ajuden. Però també l’ajuda la seva tasca en el moviment de protesta, que li permet de canviar el canó d’una arma per la càmera d’un iPhone com a mitjà per a expressar l’amor per Israel i el sionisme que el va portar a unir-se a l’exèrcit. “Fer allò que és correcte m’ajuda a guarir-me”, va dir.
La creixent implicació dels veterans i reservistes es considera un factor clau en la decisió del primer ministre Benjamin Netanyahu, al març, de suspendre temporalment els plans explosius del seu govern per a debilitar el sistema judicial independent i el Tribunal Suprem d’Israel.
Tanmateix, pocs d’aquests veterans han estat tan implicats i públics com Drill. La seva transformació de guerrer entusiasta a evangelista antiocupació ha suscitat una pregunta recurrent entre alguns dels seus companys de l’exèrcit i fins i tot alguns membres de la seva família: “Està bé en Josh?”
De tornada a Nova Jersey, el jove Yehoshua Moshe Drill (anomenat així en honor a una víctima de l’Holocaust) havia estat un base de bàsquet prou bo per a atreure l’atenció d’algun reclutador de la Tercera Divisió en els seus partits a l’escola jueva Golda Och a West Orange. Però quan Drill va trucar –durant el seu últim any de secundària, després de visitar Auschwitz, el camp de concentració dirigit per l’Alemanya nazi a la Polònia ocupada– per dir que abandonava el bàsquet, ajornava la universitat i s’incorporava a les Forces de Defensa d’Israel (IDF), ningú no se’n va sorprendre especialment.
La seva germana gran havia estat instructora de tiradors d’elit de l’IDF. La vida familiar girava entorn de la sinagoga, el campament d’estiu jueu i els viatges a Israel.
En els cercles jueus liberals en què es movien, el conflicte es veia com una realitat tràgica, tant per als israelians com per als civils palestins; els seus pares s’oposaven a la proliferació de colònies jueves a Cisjordània que consideraven un obstacle per a la pau.
Però no tenien dubtes sobre la moralitat del sionisme, ni sobre la seguretat de la pàtria jueva, ni sobre la rectitud dels soldats que protegien Israel. “Vés a cercar els dolents”, va ser el brindis de l’adeu de l’oncle.
Josh es va destacar de seguida: va resistir divuit mesos de formació i va acabar entrant en les forces especials d’alta selecció que desitjava. La seva primera destinació va ser una base que protegia Mevo Dotan, una petita colònia situada a vuit milles de la ciutat palestina cisjordana de Jenin.
La feina consistia principalment a fer tasques de guàrdia. Però també va tenir la seva primera experiència amb les incursions sense avís a les cases palestines, trencant les portes amb un gat hidràulic, aïllant els homes en una habitació i les dones i els nens en una altra, prenent telèfons, regirant armaris.
“Era dur despertar una família a mitjanit”, va dir. “D’una altra banda, ens van dir que hi havia una operació de Hamàs allà. Sempre era una barreja de sentiments.”
Setmanes després d’arribar, va sentir trets. Després de córrer cinquanta metres des del punt de guàrdia, es va trobar dos soldats que havien estat apunyalats. Eren vius; la noia palestina, de setze anys, que els havia atacat, era estesa al carrer. Va morir en un hospital israelià.
Drill encara en recorda les entranyes per terra, encara en pot sentir els crits i les veus dels colons cridant “Dispareu-li al cap!”
Va ser triat per a l’escola d’oficials. Com a tinent nou, va rebre fragments d’una bala rebotada d’un soldat en formació al coll i a la cara. Va ser una de les moltes històries que va explicar al seu pare, advocat, però no a la seva mare, una rabina que ensenyava ioga, que animava el seu fill a cercar un sentit a la seva feina i a escriure un diari cada nit.
Estava emocionat de convertir-se en comandant de patrulla a la cèlebre Brigada Golani, i intrigat quan va saber que anava a Hebron, la ciutat bíblica de Cisjordània on els israelians han construït colònies prop de la Tomba dels Patriarques. El lloc de sepultura tradicional d’Abraham és sagrat tant per als jueus com per als musulmans. És un punt de fricció.
Durant la seva visita recent de tornada a la ciutat, Drill es va aturar al parc infantil de la colònia, ple de nens, on ell i els soldats que patrullaven solien descansar en una ombra. Els carrers palestins eren a pocs metres, més enllà de murs de barrera i portes tancades.
D’allí estant va assenyalar el lloc on un franctirador palestí havia disparat i mort un nadó israelià de deu mesos que anava dins un cotxet, el 2001. Set anys abans, a la Tomba dels Patriarques, un colon jueu havia entrat a la secció de la mesquita i havia mort a trets 29 fidels musulmans. “Això és Hebron”, va dir.
Va assenyalar la porta que els soldats obrien un cop per setmana perquè els colons jueus poguessin visitar la zona palestina i també per a una marxa anual en què cridaven: “Que el vostre poble cremi!”
“Si hi havia una baralla entre un jueu i un palestí, sempre, sempre deteníem el palestí”, diu.
No ha canviat gaire això, afirma Idris Zadeh, un carnisser palestí de setanta-quatre anys amb qui Josh havia fet amistat a partir de les seves salutacions matinals al carrer, que després van evolucionar en cafès a casa de Zadeh, prop de la base militar. Ara, assegut sota una pèrgola de raïm al seu pati, Zadeh diu a Drill, en relació amb el batalló actual de soldats de les Forces de Defensa d’Israel a Hebron: “És el més brutal que he vist en deu anys.”
“Em diuen ‘tanca la boca’ quan els saludo al matí”, explica. En un control, un oficial va aturar més d’una hora i mitja l’ambulància que traslladava Zadeh a un hospital de Jerusalem després de rebre una puntada d’una ovella a l’engonal.
Drill va arribar al seu punt de ruptura amb l’exèrcit durant una batuda en una casa, setmanes després d’haver estat destinat a Hebron. Va ser la visió d’un noi petit, tremolant i mullant els pantalons al seu dormitori ple de soldats israelians, que va desencadenar una reacció espiritual en el jove oficial.
“Per alguna raó, tot el que podia imaginar era com seria si això passés a la meva família”, va dir.
Aleshores, va pujar per unes escales rovellades fins a la terrassa de l’arsenal de la base, on hi havia intimitat i una bona cobertura de senyal, i va trucar a la seva mare. Ella li va dir que ell era allà per una raó, tot i que encara no la pogués veure. Li va insistir que escrivís al diari.
I ho va fer. Va escriure sobre un somni d’aquella nit, en què era perseguit per soldats de les Forces de Defensa d’Israel.
“La meva relació amb el lloc va canviar immediatament”, va dir. “Acabaria els meus vuit mesos, però ja sabia que deixaria l’exèrcit.”
Yishai Fleisher, portaveu des de fa molt temps de la colònia jueva d’Hebron, afirma que Drill no és el típic soldat de les Forces de Defensa d’Israel. La majoria considera la seva experiència a Hebron “memorable i positiva”.
“Forma part d’una minúscula minoria”, diu sobre Drill i alguns altres veterans d’Hebron que expressen objeccions a la presència de l’exèrcit. “Conscientment o no, amb malícia o sense, el que fan és reforçar la narrativa d’eliminar jueus a Israel.”
Josh Drill va deixar l’exèrcit a final del 2019, però va descobrir que l’exèrcit no el deixava a ell. Durant un sopar a casa seva, a Nova Jersey, la història sobre la palestina de setze anys morta en la seva primera destinació en una colònia va acabar amb ell plorant a la taula.
“Al principi no entenia què passava”, va dir la seva mare, Paula Drill. “Jo li havia ensenyat ioga i respiració, però es va veure clar que necessitava tractament.”
No va ser fins que un petard de festa, a Tel-Aviv, li explotà a prop i va agafar pànic, que va decidir cercar tractament per a l’estrès posttraumàtic de l’exèrcit. Després de cinc mesos allò el va ajudar. Encara fa teràpia, però va acabant la carrera a la Universitat de Tel-Aviv, planeja fer estudis de postgrau i treballa per convertir els seus 15 diaris en unes memòries. Té previst d’establir-se a Israel, d’on és ciutadà. I protesta contra el govern.
Una nit de dissabte de juny, Drill va enregistrar un missatge en vídeo a l’escenari principal de la manifestació setmanal a Tel-Aviv, amb unes 95.000 persones que cantaven i agitaven banderes darrere seu. Ja havia fet entrevistes a la gent, tot cridant entre la multitud, enmig d’un brogit que abans li hauria causat una crisi de pànic.
Alguns altres organitzadors afirmen que el perfecte anglès de Drill, la seva llista creixent de contactes de premsa i el seu seguiment a les xarxes socials el converteixen en un actiu valuós.
“Necessitàvem algú com en Josh, i la seva història personal demostra fins a quin punt li importa Israel”, diu Nadav Galon, portaveu de la coalició difusa de grups de protesta. “Parlem cinc o deu vegades cada dia.”
No tothom està content amb l’ascens del perfil de Drill. Alguns dels seus cosins més religiosos del nord d’Israel han enviat preguntes carregades de preocupació als seus pares. Alguns dels seus companys de les Forces de Defensa d’Israel estan preocupats.
“Hi ha membres del nostre grup que ho passen malament sabent que en Josh va als mitjans de comunicació, dient que els soldats només són policies que mantenen tranquil·la Cisjordània”, diu Itai Barnahor, de 26 anys, un dels companys de l’exèrcit amb qui segueix estant en contacte. “Estimo en Josh i crec que el seu idealisme es basa en l’amor per Israel, però li vaig dir: ‘Josh, alguns dels nois creuen que t’has desviat’.”
Josh Drill entén que pot perdre amics. Però no creu que els hagi perduts. Creu que ha trobat un futur saludable per a ell mateix i, espera, pel seu país.
Eleanor H. Reich, a Tel-Aviv, ha contribuït en aquest report.
