Com vols treure’ls del cap la idea d’emigrar?

Als qui heu vist la sèrie distòpica Years and Years (BBC, 2019) us devia sonar la música: Ursula von der Leyen proposant de crear centres de deportació de migrants a fora de la UE, seguint el model de la primera ministra italiana, l’ultra Giorgia Meloni. Years and Years tracta de la vida quotidiana d’una família britànica al llarg d’una dècada, del 2019 al 2029, en un món sacsejat per profunds canvis socials, polítics i tecnològics. Un dels temes centrals és la crisi migratòria i l’auge de polítiques extremistes que afecten el tracte als migrants econòmics i els refugiats, i aquí volia arribar, perquè si la teniu pendent (una curiositat: Catalunya hi surt de passada) ara és el moment de mirar-la, abans que la realitat no l’acabi de superar del tot.

Diu la teoria que si Europa i les xarxes socials han esdevingut un niu de racisme i xenofòbia és per culpa dels partits socialdemòcrates, que no han sabut gestionar les migracions, i a partir d’aquí els populistes de dreta han explotat el malestar de les classes populars contra la que consideren una amenaça per als propis recursos, identitats i valors. I bé, mentre les esquerres vacil·lants perden credibilitat davant dels votants, els ultres capitalitzen el discurs regulador, però per la via de l’odi, que és la més ràpida, vinculant la migració (no blanca) a la delinqüència i a la conflictivitat, com aquell qui vincula el català a l’antipatia i l’amargor, perquè anar a l’arrel de les realitats complexes és cansat i trenca moltes oracions.

Ja que diem catalans, parlem-ne. El nostre és, a grans trets, un país envellit amb un model econòmic com més va més gandul –què és la turistificació d’un país, sinó ganduleria? Un model basat en el calé fàcil i a crear llocs de feina de merda que acaben assumint els immigrants (es pot dir, immigrants?). De jóvens, no en tenim tants com caldrien, i de vells, en som una potència europea, si no mundial. A més a més, dels pocs jóvens que produïm, molts van a buscar-se una vida millor fora-fronteres, i els que no produïm, molts vénen de fora-fronteres a buscar-se una vida millor. Oh, ves, prosperar és una aspiració legítima que tenim tothom.

Tots hem sigut jóvens i hem tingut una idea de futur millor que la que ens venia donada, i si ajuntem una gran quantitat de jovent i una gran diferència entre la seua idea de futur i les possibilitats del país on ha nascut, el resultat ja el tens. Després ja podem parlar de papers, de permisos i de tots els invents que ens hem empescat per establir qui es mereix més que qui una vida digna. I malviure per malviure, molta gent acaba decidint que ha de ser allà on t’hi jugues menys la pell.

Dit tot això, com a defensora del decreixement que sóc, la C­atalunya dels vuit milions m’esgarrifa, ja no dic la de deu. Ara bé, en aquest món com més va més global i desigual, no se m’acut cap solució fàcil per a evitar les migracions en massa i que alhora sigui compatible amb els drets humans. Vull dir que ­no sé com es pot treure del cap de la gent la idea d’aspirar a un futur millor per als seus fills i per a si mateix. Com te la trauries tu del cap?, hi has pensat? Com la hi trauries al teu fill, si no és amb una lobotomia, amb electro-xocs, lligant-lo a la pota del llit, tancant-lo a pany i forrellat fins que desistís? Coartar aquest instint de sobreviure, de prosperar, ha de ser necessàriament una operació forçada. Cal dissuadir: deportar, tancar, abatre tota possibilitat d’esperança, o, com en diuen eufemísticament, “evitar l’efecte crida”.

En fi, crear un problema per a cada problema és una especialitat humana. Descartada l’empresa impossible d’anivellar el món, doncs, què hem fer? Perquè som al pitjor moment de la història per a solucionar res reflexivament: tot va més de pressa que no podem assimilar, el món se’ns en va a la mè i el votant d’avui vol solucions immediates, ja, ara, ahir si pot ser. En aquest context, tot fa témer que les esquerres, més que fer de contrapès ètic als extremismes anti-immigració, puguin estar temptades d’adoptar els discursos de la dreta abans que no complicar-se la vida suïcidament. Anar a l’arrel dels problemes complexos és cansat, ja ho dèiem abans, a més a més de lent, a més a més de woke, ja m’ho dic jo.

I aquesta humil woke que us escriu vol i dol: com a catalana, vull no haver de sospitar que la metròpoli satura deliberadament la capacitat del meu país d’absorbir migrants, i també vull poder rebre’n tants com convingui sense detriment de la supervivència de la meua llengua, que és l’únic país que em queda. Per somiar no fan pagar, imagine all the people, tal i tal. Obro i tanco parèntesi en aquest sentit: al meu estat somiat, el lingüístic seria l’únic requisit, el document d’identitat més fàcil d’adquirir de tots els que es fan i es desfan. Però, mentre tot això no passa, no hi puc fer més: culturalment, em sento més amenaçada per l’expat que m’altera el preu del metre quadrat, el teixit comercial i la llengua vehicular del barri on visc, que no pas per qui ha hagut de vindre aquí per desesperació i hi acabarà arrelant sos fills. Però ho he de dir: encara em sento més amenaçada, i de llarg, pels “de casa” que els neguen la llengua de manera particular o institucional, amb les conseqüències catastròfiques que cada dia podem comprovar.

En fi, si no podem evitar que treballadors benestants deixin els seus països democràtics i acomodats per un caprici de sol i platja, no sé quin capteniment hem d’esperar dels qui fugen de contrades ofegades en la misèria, i encara més si és per causa del saqueig dels nostres estats “desenvolupats”. Des del privilegi de no haver hagut de deixar la meua terra per necessitat, i sense descartar que algun dia m’hi pugui trobar, l’únic que tinc clar és que si m’ha tocat de veure-ho des d’aquesta banda i no de la contrària és un punyeteríssim atzar.