20.09.2015 - 06:00
|
Actualització: 18.10.2015 - 01:14
Molts territoris de tot el món s’han independitzat de la corona espanyola els últims segles, la gran majoria dels casos després d’un període de conflicte armat. En el moment de proclamar la separació respecte d’Espanya, en tots els casos hi va haver actes i declaracions d’independència, veritables crides a l’anhel de llibertat i, alhora, memorials de greuges farcits de referències a la política repressiva i colonialista de Madrid en aquells països. N’hem seleccionat uns quants fragments.
Acta d’Abjuració dels Països Baixos (26 de juliol de 1581)
La primera en què ens fixem és la més llunyana en el temps: es tracta de la Plakkaat van Verlatinghe del 26 de juliol de 1581, també coneguda com l’Acta d’Abjuració, que va representar de fet la declaració d’independència formal de les províncies del nord dels Països Baixos respecte de l’obediència del rei Felip II de Castella. Després de l’acta ja no hi va haver punt de tornada entre els rebels neerlandesos i la corona espanyola i es diu que el text va influir dos segles després en la més famosa de les declaracions d’independència, la nord-americama, alguns redactors de la qual la coneixien bé.
‘Els Estats Generals de les Províncies Unides dels Països Baixos, a tothom a qui pugui interessar: Com és evident per a tothom que un príncep és designat per Déu per a ésser governant d’un poble i defensar-lo de l’opressió i la violència com el pastor les seves ovelles; i que Déu no va crear els homes esclaus del seu príncep, per obeir les seves ordres, ja siguin bones o dolentes, sinó que va crear el príncep per a governar per al bé dels seus subjectes (sense els quals no podria ésser príncep), per a governar-los d’acord amb la igualtat, l’estimació i el suport com un pare els fills o un pastor el seu ramat, i fins i tot amb perill de la vida en la seva defensa. I quan no es comporta així, sinó que per contra els oprimeix, en cerca d’oportunitats per a infringir els seus antics costums i privilegis i exigir-los el compliment servil, aleshores ja no és un príncep, sinó un tirà i els subjectes només l’han de veure així. I sobretot quan tot plegat es fa deliberadament, sense autorització dels Estats, no sols poden rebutjar-ne l’autoritat, sinó que legalment poden procedir a l’elecció d’un altre príncep perquè els defensi.
(…)
Totes aquestes consideracions ens donen més que raons suficients per a renunciar el rei d’Espanya i cercar algun altre príncep poderós i més amable que ens protegeixi; i, encara més especialment, atès que aquests països han estat durant els últims vint anys abandonats a la pertorbació i l’opressió del rei, i els habitants tractats no com a subjectes sinó com a enemics, esclavitzats per la força pels seus mateixos governadors.
(…)
Així que, sense esperar ja la reconciliació, i com que no s’hi pot trobar cap més remei, ens veiem obligats, d’acord amb la llei de la naturalesa en defensa pròpia i per a mantenir els drets, privilegis i llibertats dels nostres compatriotes, dones i fills, i en última instància per ésser esclavitzats pels espanyols, ens veiem obligats a renunciar la lleialtat al rei d’Espanya i a portar a terme els mètodes que ens semblen més adequats per a assegurar les nostres llibertats i privilegis antics.
(…)
Hem declarat per unanimitat i deliberadament que el rei d’Espanya ha perdut, ‘ipso jure’, tot dret hereditari a la sobirania d’aquests països, que es determinen a partir d’ara a no reconèixer la seva sobirania o jurisdicció, ni cap acte de la seva relació amb els dominis dels Països Baixos, ni fer ús del seu nom com a príncep.’
Acta de la Declaració d’Independència de Veneçuela (7 de juliol de 1811)
Un segle llarg més tard, els greuges contra Espanya s’acumulen en l’Acta de la Declaració d’Independència de Veneçuela. Signada a Caracas el 7 de juliol de 1811 per representants de set províncies de les deu de la Capitania General de Veneçuela (entre les quals hi havia la de Barcelona…), s’hi denunciava el menysteniment, l’explotació i l’abandonament d’aquella part del territori espanyol amb unes dures i sentides paraules inicials:
‘En nom de Déu totpoderós, nosaltres, els representants de les Províncies Unides de Caracas, Cumaná, Barinas, Margarita, Barcelona, Mérida i Trujillo, que formen la Confederació americana de Veneçuela al continent meridional, reunits en congrés i considerant la plena i absoluta possessió dels nostres drets, que recobrem justament i legítimament des del 19 d’abril de 1810, arran de la jornada de Baiona i l’ocupació del tron espanyol per la conquesta i successió d’una altra nova dinastia constituïda sense el nostre consentiment, volem, abans d’usar els drets de què ens va tenir privats la força, durant més de tres segles, i ens ha restituït l’ordre polític dels esdeveniments humans, deixar palès a l’univers les raons que han emanat d’aquests mateixos esdeveniments i autoritzen el lliure ús que farem de la nostra sobirania.
No volem, amb tot, començar al·legant els drets que té tot país conquerit de recuperar el seu estat de propietat i independència; oblidem generosament la llarga sèrie de mals, greuges i privacions que el dret funest de conquesta ha causat indistintament a tots els descendents dels descobridors, conquistadors i pobladors d’aquests països, fets de la pitjor condició, per la mateixa raó que els havia d’afavorir; i tirant un vel sobre els tres-cents anys de dominació espanyola a Amèrica, només presentarem els fets autèntics i notoris que han desprès de dret un món de l’altre, en el trastorn, desordre i conquesta que té ja dissolta la nació espanyola.
Aquest desordre ha augmentat els mals d’Amèrica, hi ha inutilitzat els recursos i les reclamacions, i ha autoritzat la impunitat dels governants d’Espanya per a insultar i oprimir aquesta part de la nació, deixant-la sense l’empara i la garantia de les lleis.
És contrari a l’ordre, impossible al govern d’Espanya i funest a Amèrica que, tenint l’última un territori infinitament més extens i una població incomparablement més nombrosa, depengui i sigui subjecta a un angle peninsular del continent europeu.’
Declaració d’independència de l’Argentina (9 de juliol de 1816)
A l’Argentina, on el moviment independentista va arrencar amb la Revolució de Maig del 1810 al Riu de la Plata amb una significativa participació de catalans, la declaració de ‘l’august i sagrat objecte de la independència’ no es va produir fins al cap de sis anys. A l’acta de ‘emancipació solemne del poder despòtic dels reis d’Espanya’, adoptada a San Miguel de Tucumán el 9 de juliol de 1816, els representants el congrés de les Províncies Unides declaraven:
‘Nosaltres els representants de les Províncies Unides a Sud-amèrica, reunits en congrés general, invocant l’Etern que presideix l’univers, en nom i per l’autoritat dels pobles que representem, protestant al Cel, a les nacions i als homes del globus la justícia que regla els nostres vots: declarem solemnement a la faç de la terra que és voluntat unànime i indubtable d’aquestes províncies de trencar els vincles violents que ens lligaven als reis d’Espanya, recuperar els drets que ens van prendre i investir-se de l’alt caràcter d’una nació lliure i independent del rei Fernando VII, els seus successors i la metròpoli [espanyola].’
Declaració d’Independència de Xile (12 de febrer de 1818)
La declaració de sobirania xilena, signada per Bernardo O’Higgins, Miguel Zañartu, Hipólito de Villegas i José Ignacio Zenteno el 12 de febrer de 1818, arrenca amb una colpidora i quasi poètica sentència:
‘La força ha estat la raó suprema que durant més de tres-cents anys ha mantingut el nou món en la necessitat de venerar com un dogma la usurpació dels seus drets i de cercar en si mateixa l’origen dels seus més grans deures.
Calia que algun dia arribés la fi d’aquesta violenta submissió: però mentrestant era impossible d’anticipar-la: la resistència del dèbil contra el fort imprimeix un caràcter sacríleg a les seves pretensions, i no fa sinó desacreditar la justícia en què es funden. Es reservava al segle XIX escoltar a Amèrica reclamar els seus drets sense ésser delinqüent i mostrar que el període del seu sofriment no podia durar més que el de la seva debilitat.
La revolució del 18 de setembre de 1810 va ser el primer esforç que va fer Xile per a complir aquests alts destins a què els cridava el temps i la naturalesa: els seus habitants han provat des d’aleshores l’energia i fermesa de la seva voluntat, resistint-se a les vicissituds d’una gran guerra en què el govern espanyol ha volgut fer veure que la seva política respecte a Amèrica sobreviuria al trastorn de tots els abusos. Aquest últim desengany els ha inspirat, naturalment, la resolució de separar-se per sempre de la monarquia espanyola i proclamar la independència a la faç del món.’
Acta d’Independència del Panamà (28 de novembre de 1821)
El 28 de novembre de 1821 el Panamà va assolir ‘la gloriosa i noble independència’ respecte de ‘la mare pàtria Espanya’ i va decidir, aleshores, la seva ‘unió voluntària a la Gran Colòmbia, integrada per Veneçuela, Colòmbia i l’Equador’.
La declaració constava de dotze articles, els dos primers dels quals deien:
‘1. El Panamà espontàniament i d’acord amb el vot general dels pobles que el componen, es declara lliure i independent del govern espanyol. 2. El territori de les Províncies de l’Istme pertany a l’Estat Republicà de Colòmbia, al congrés del qual el representarà oportunament el seu diputat.’
La declaració tenia un antecedent en l’Acta d’Independència de la Vila de Los Santos (10 de novembre de 1821), on es manifestava ‘el vot general del poble per a separar-se de la nació espanyola per motius que eren bastant públics, i que són encara més opressius, per bé que no perden un moment de subjugar cada dia més la llibertat de l’home: atemptant cada espanyol, per rídicul que sigui principalment si té comandament i és militar, fins i tot contra allò més sagrat que es troba en tot ciutadà, que és el seu individu. Que, per tot plegat, desitjós de viure sota el sistema republicà que segueix tot Colòmbia, anhelava el mateix poble que aquesta vila jurés la independència del govern espanyol.’
Acta d’Independència de l’Alt Perú, avui Bolívia (6 d’agost de 1825)
L’Acta d’Independència de l’Alt Perú (actual Bolívia), del 6 d’agost de 1825, conté una frase que ho resumeix tot respecte a la relació violenta i colonial amb la metròpoli:
‘(…) Ha arribat el venturós dia en què els inalterables i ardents vots de l’Alt Perú per emancipar-se del poder injust, opressor i miserable de rei Fernando VII, mil vegades corroborat amb la sang dels seus fills, constin amb la solemnitat i autenticitat que al present, i que cessi en aquesta privilegiada regió la condició degradant de colònia d’Espanya, juntament amb tota dependència, tant d’aquesta com del seu actual i posteriors monarques.’
Manifest de la Junta Revolucionària de l’Illa de Cuba (10 d’octubre de 1868)
Amb el nom de Crit de Yara del 10 d’octubre de 1868 és conegut el començament de la lluita independentista cubana. Carlos Manuel de Céspedes va proclamar a l’ingenio La Demajagua la independència de Cuba i els principis de la lluita revolucionària, basada en la igualtat de tots els homes. La proclama va obrir la guerra dels Deu Anys i més revoltes, que van acabar amb l’anomenada Guerra Necessària a partir del 1895 (amb el descendent de valencians José Martí al capdavant) i la rendició espanyola el 1898. Els primers paràgrafs del ‘Manifest de la Junta Revolucionària de l’Illa de Cuba, adreçat als seus compatriotes i a totes les nacions’, deien:
’Quan ens aixequem armats contra l’opressió del tirànic govern espanyol, seguint el costum establert en tots els països civilitzats, manifestem al món les causes que ens han obligat a fer aquest pas, que en demanda de més béns, sempre produeix trastorns inevitables, i els principis que volem cimentar sobre les ruïnes del present per a felicitat del futur.
Ningú no ignora que Espanya governa l’illa de Cuba amb un braç de ferro ensangonat; no sols no la deixa seguretat en les seves propietats, atorgant-se la facultat d’imposar-li tributs i contribucions al seu grat, sinó que tenint-la privada de tota llibertat política, civil i religiosa, els seus desgraciats fills es veuen expulsats del seu sòl a climes remots o executats sense cap mena de procés, per comissions militars establertes en plena pau, amb minva del poder civil. La té privada del dret de reunió, com no sigui sota la presidència d’un cap militar; no pot demanar el remei als seus mals, sense que se la tracti de rebel, i no se li concedeix cap més recurs sinó callar i obeir.’
Acta de proclamació de la independència del poble filipí (12 de juny de 1898)
La lluita independentista cubana va tenir un reflex quasi paral·lel a l’altre extrem del minvant imperi espanyol: les Filipines. La declaració d’independència fou escrita i llegida per l’advocat Ambrosio Rianzares Bautista, parent llunyà de l’heroi independentista José Rizal. Alguns passatges de l’acta, escrita en castellà i llegida al poble de Cavite Viejo el 12 de juny de 1898, recorden paràgrafs de la Declaració d’Independència nord-americana d’un segle abans:
‘Els qui la subscriuen (…), tenint en compte que els seus habitants ja es troben massa cansats de suportar l’ominós jou de la dominació espanyola, tenint en compte també els arrestos arbitraris i tractes cruels de la Guàrdia Civil fins el punt de causar la mort amb complicitat i fins i tot sota ordres expresses dels seus caps, els quals de vegades van arribar a l’extrem d’ordenar l’afusellament de presoners amb el pretext que es volien escapar en violació de les disposicions dels reglaments dels seus cossos (abusos no foren castigats), en consideració de les injustes deportacions (especialment decretades pel general Blanco) de personatges eminents i d’alta posició social, a instigació de l’arquebisbe i els capellans interessats a tenir-los fora del seu camí per als seus egoistes i avariciosos fins, deportacions que es van fer ràpidament amb mètodes processals més execrables que els de la Inquisició i que tot país civilitzat repudia perquè la decisió va correspondre sense audiència a les persones acusades, [per tot això] el poble va decidir de començar un moviment revolucionari l’agost del 1896 amb el pròpòsit de recuperar la independència i sobirania que Espanya els havia pres per mitjà del governador Miguel López de Legazpi…
(…)
I posant com a testimoni de la rectitud de les nostres intencions el suprem jutge de l’univers, i sota la protecció de la poderosa i humanitària nació nord-americna, proclamem i solemnement declarem en nom i autoritat dels habitants de les Illes Filipines, que són i tenen dret d’ésser lliures i independents; que estiguin lliures de tota obediència a la Corona d’Espanya; que qualsevol vincle polític entre tots dos [territoris] quedi tallat per complet i s’anul·li; i que així mateix com qualsevol estat lliure i independent, tenen completa autoritat per a declarar la guerra, entrar en aliances i regular el comerç i executar tots aquells actes i coses d’incumbència dels estats independents.’
