01.09.2024 - 21:40
|
Actualització: 01.09.2024 - 22:54
Per Vladímir Karà-Murzà
Quan un grup d’oficials va irrompre a la meva cel·la a les tres de la matinada del 28 de juliol i em van dir que em llevés i estigués llest en deu minuts, el meu primer pensament va ser que em portarien a executar-me. L’escenari semblava molt plausible per un episodi estrany que havia tingut lloc pocs dies abans, a començament de la mateixa setmana, quan un alt càrrec de la presó em va portar al seu despatx i em va demanar que signés una sol·licitud de perdó adreçada a Vladímir Putin, completada amb una admissió de “culpa”.
Li vaig dir que no demanaria mai res a Putin –i molt menys, perdó–, perquè el considero un usurpador i un assassí, no pas un president legítim, i perquè els veritables criminals són aquells que han desencadenat la guerra a Ucraïna, no pas els qui ens hi oposem. L’oficial no va semblar satisfet i em va demanar que ho posés tot per escrit. I així ho vaig fer, de gust, i vaig afegir-hi que esperava veure Putin jutjat un dia per tots els seus crims. Aquesta va ser la meva darrera interacció amb els oficials de la presó d’Omsk abans del despertar inesperat de diumenge.
Però en compte d’anar al bosc proper, el comboi de la presó em va portar a l’aeroport i em va escortar, emmanillat, fins a un avió amb destinació a Moscou. L’any passat, vaig tardar tres setmanes dins de vagons Stolypin estrets per anar de Moscou a Sibèria; en canvi, el viatge de tornada tan sols va durar tres hores. Així va començar un viatge més digne d’un film d’acció de Hollywood que no pas de la realitat de la Rússia actual; un que avui encara se m’apareix tan irreal com ho era mentre es desenvolupava.
La nostra destinació era Lefortovo, la infame presó del KGB on una vegada hi van ser Aleksandr Soljenitsin, Vladímir Bukovski, Natan Sharanski i més opositors del règim soviètic. Vist després de la meva presó a Omsk, Lefortovo semblava un ressort hoteler: sense límit de temps per a llegir o escriure; sense la prohibició d’estirar-me al llit; sense reprimendes constants per “violacions” imaginàries de la normativa.
La incertesa era molt incòmoda: ningú no m’explicava per què hi era, a Lefortovo, ni quant de temps m’hi quedaria. Quan vaig demanar a un capità de la presó que notifiqués a la meva família i als advocats que m’havien traslladat a Moscou, em va somriure i em va dir: “No ets a Moscou, Vladímir Vladímirovitx. Encara ets a Omsk.” Una resposta que no m’aclaria gaire les coses.
D’ençà de l’intercanvi, molts periodistes m’han preguntat quan vaig saber per primera vegada què passaria. La resposta és que ho vaig saber el primer d’agost al matí, unes poques hores abans. Per ser precís, en el moment en què operatius d’una unitat especial de l’FSB, amb passamuntanyes, em van escortar fins a un autobús aparcat al pati interior de Lefortovo, on vaig veure de sobte més amics i companys presos polítics, incloent-hi el polític opositor Ilià Iaixin, l’activista pels drets humans Oleg Orlov i l’artista Alexandra Skotxilenco, tots ells empresonats per la seva oposició a la guerra d’Ucraïna. Em va semblar que només hi podia haver una raó perquè tots fóssim en el mateix autobús.
El film va continuar, massa de pressa per a ser processat per la ment humana, especialment després de tants mesos de confinament tots sols. Un viatge trepidant per Moscou amb escorta policial; un avió Tupolev preparat a l’ala governamental de l’aeroport de Vnúkovo; els mateixos operatius de l’FSB asseguts al costat de cada pres durant el vol a Turquia.
L’intercanvi en si va durar menys d’una hora. Els presoners russos van pujar en un conjunt d’autobusos, i els que Putin rebia en canvi d’Occident –els seus espies, hackers i assassins– caminaven des d’un altre autobús cap a l’avió rus.
“Benvinguts a la llibertat”: aquestes van ser les primeres paraules de Jens Plötner, assessor de seguretat nacional del canceller alemany, que ens va rebre a la terminal. I just quan ja pensava que les coses no podien ser més surrealistes, un diplomàtic de l’ambaixada nord-americana se’m va acostar amb un telèfon mòbil i em va dir que el president dels Estats Units volia parlar amb mi. Al seu costat, vaig sentir les veus de la meva dona i els meus fills, als qui m’havien prohibit de trucar des de la presó durant més de dos anys seguits.
No tinc paraules, en cap idioma, per a descriure la sensació d’aquell instant.
L’intercanvi a Ankara va ser històric en molts aspectes. L’intercanvi més gran de presoners Est-Oest d’ençà de la Guerra Freda, va ser només el cinquè de la història que alliberava no tan sols ostatges occidentals, sinó també presos polítics de la captivitat soviètica o russa.
Una cosa és parlar de llibertat i drets humans –molts líders occidentals pronuncien aquestes paraules. Una altra cosa és, realment, fer alguna cosa per a protegir-los. Poques coses haurien de ser més importants per a una democràcia que la vida humana; i amb aquest intercanvi, els governs dels EUA i Alemanya han salvat setze vides de l’infern del gulag de Putin. Sigui quina sigui la resta de coses per les quals el president Joe Biden i el canceller alemany Olaf Scholz seran recordats d’aquí a uns anys, estic segur que seran recordats per això.
Però cal dir immediatament que n’hi ha uns altres que han quedat enrere. La Rússia d’avui té més de mil presos polítics, molts d’ells, per haver-se oposat a la guerra d’Ucraïna. Encara pleguen els seus llits a les cinc del matí; encara caminen en cercle en petits patis coberts de la presó; encara no poden parlar amb els seus éssers estimats. Molts es troben en condicions de salut precàries, i la seva situació es torna urgent.
L’intercanvi del primer d’agost ha demostrat que el món lliure es preocupa i que, contràriament a l’estereotip, encara hi ha un espai per a la decència i els valors en la política internacional. No hem de deixar que això sigui una excepció, i no hem de descansar fins que els altres que estan injustament empresonats per la dictadura de Putin siguin a casa i puguin reunir-se amb les seves famílies. També.
Vladímir Vladímirovitx Karà-Murzà és un polític i periodista rus. El 2024 va guanyar un premi Pulitzer. Forma part del Consell de Coordinació de l’Oposició Russa, és membre del consell federal del Partit Republicà de la Federació Russa i del moviment prodemocràcia Solidàrnost. Karà-Murzà té un Master of Arts en història per la Universitat de Cambridge
L’abril del 2022, Karà-Murzà va ser detingut per les autoritats russes, acusat de desobeir ordres policials. La seva detenció es va perllongar quan es van presentar en contra seu nous càrrecs de “descrèdit” als militars, i a l’octubre es van adduir més càrrecs de traïció. L’abril del 2023, va ser condemnat a 25 anys de presó sota l’acusació d’alta traïció.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
