Com una roca

Ja sabem que la gent vota lo que li dóna la gana o contra qui li dóna la gana. També pot ser que el dia del referèndum hi hagi un cataclisma meteorològic en aquelles comarques més independentistes i que hi ploguin “chuzos de punta”. O que justament el diumenge anterior el Barça hagi perdut per tretze a zero amb el Madrid. I sense menystenir la possibilitat que a una part dels ciutadans els agafi un atac de masoquisme i prefereixin seguir sotmesos a l’estament polític espanyol.

El futur és, en general, imprevisible. Però:
– Una posició tan sòlida com la presentada a l’editorial no s’esvaeix així com així. I encara es podria afegir la sensació subjectiva de que entre els partidaris de la independència estan madurant l’autoestima i la confiança en si mateixos, que estaven malmeses històricament.
– Si les comunitats humanes no assumissin riscos encara viuríem a l’època de les cavernes.

Molt interessant l’estudi d’en Sergi Castañé. Sí, és excepcional la força de l’independentisme català. És quasi incomprensible que resisteixi els atacs constants dels mitjans –no parlo dels espanyols que són uns barroers- sinó dels de casa nostra (La Vanguardia, El Periódico) que amb articles molt subtils, aparentment molt ben raonats, escrits per catalans de soca-rel, constantment minen el procés, i el ridiculitzen, i intenten convèncer a la ciutadania que la idea d’un estat català és impossible de realitzar.

La força de l’independentisme es manté malgrat tot els pronunciaments en contra del govern espanyol i també dels seus titelles catalans. Ha esclatat amb força perquè ha entès que ara és l’hora de ser lliures i quan el desig de llibertat arriba al fons d’una gran majoria, ningú te la pot arrabassar i per això els percentatges es mantenen. Volen ser lliure perquè hi tenim tot el dret, la força de la raó històrica i econòmica i per dignitat després de tants anys sentint-nos ocupats i perquè ens dóna la gana. Ja poden fer-nos por des de fora o des de dins, ja poden inventar-se acusacions falses, ja poden conspirar contra el nostre poble, ja poden haver-hi discussions entre nosaltres mateixos, que la fortalesa del moviment no s’atura i l’hem de saber aprofitar a fons. Hem de saber que a més de les estructures d’estat i de les lleis que superin les espanyoles, hem de saber que també hi haurà d’haver canvis en el comportament, en no fer trampes, en ser honestos, en acceptar les divergències amb tranquil·litat i guanyarà la que tingui més seguidors, tal com passa a països que practiquen l’anomenat soft power: l’amabilitat, la llestesa, el buscar acords, el dialogar, etc., tal com fan Suècia, Canadà, Dinamarca, Països Baixos i Austràlia (mireu l’últim article número 5 de Vilaweb sobre com es fabrica una república). Ho poden aconseguir i ho aconseguirem.

Es veu des de fa molt temps. L’independentisme és ja un moviment de masses. Transversal i universal. Només estan en contra, al Principat, els qui ja ho estaven des del principi. I a aquests, cal reconèixer-los el seu comportament exquisit. A l’altra banda, cada vegada hi ha més pressió, però també més nervis. és normal, perquè continuen sense fer cap mena de forat amb tot el que estan fent servir. I ja els queden poques ferramentes i poc temps. Però és que és normal, que la gent es faça independentista. L’alternativa és cap. Admetre que els governants i presumptes empresaris que ens han dut a la fallida més estrepitosa són els millors possibles. A canvi de res. A canvi de veure com ens tornen a apujar el rebut de l’electricitat mentre els extremenys reben mil euros per a renovar mobles i cortines. Patir retallades terribles, haver de pagar interessos pels nostres propis diners mentre a l’Altiplà els malbaraten en projectes fallits des d’abans d’iniciar-se. S’ha arribat a un punt en el qual, veient fins a quin punt l’Estat Espanyol és un estat fallit, qualsevol persona amb un mínim de seny veu la necessitat d’apartar-se’n. Per la pròpia supervivència. I, per si no n’hi hagués prou, ens continuen obsequiant amb els seus insults, amenaces o vexacions. Ni han entès res ni ho entendran mai. No és obcecació; és demostrar un mínim d’intel·ligència. Encara pujarà, el vot independentista. Ja ho veureu al referèndum.

Alguns per memòria ancestral, d’altres per ecos familiars, uns per desvetllament juvenil, d’altres per consciència a la maduresa. “Els de sempre”
Alguns per dignitat personal, molts per responsabilitat col·lectiva, força per alliberament de les pors, bastants per solidaritat social, una bona quantitat per humiliació de l’adversari. “Els nou(ben)vinguts”
Però és difícil que ningú d’ells es faci enrere. Perquè si s’ha tastat una engruna de llibertat, aviat es vol el pa sencer. Perquè si l’adversari ha d’oferir en el futur un tracte, ja es trobarà una societat diferent. Perquè la il·lusió de gestionar el propi futur podrà més que els cants de sirena que proclamin dificultats.
Si fèssim un pas enrere, no seríem dignes del preuat guardó. Depèn de nosaltres.

Hi ha un fet, a criteri meu, que no s’ha mesurat amb enquestes o estudis, però existeix, madura i segur que creix. Em refereixo a l’autoestima. El sentiment de pertinença a un poble, a una cultura i sentir-se orgullós d’això. Jo no sento vergonya de ser catalana, però si de ser espanyola.
De què, en quin àmbit (cultural, econòmic, valors, històrics, …) tinc-puc sentir orgull? Em cooosta mooolt trobar motius que no siguin els purament patriòtics .. i ni aquets.
Em fa vergonya espanya i que m’identifiquin com a tal.