09.10.2023 - 01:59
|
Actualització: 09.10.2023 - 10:18
The Washington Post · Loveday Morris, Imogen Piper, Joyce Sohyun Lee i Susannah George
Els primers coets els van llançar a trenc d’alba, resseguint el cel sobre milers de joves que havien estat ballant tota la nit en un festival de música trance anunciat com un acte que celebrava “l’amistat, l’amor i la llibertat infinita”.
De primer, alguns dels assistents a la festa rave no van sentir les explosions, tapades per la contundència de la música que sortia dels altaveus. Alguns altres, acostumats als coets de Gaza, simplement els van menystenir.
“Vam sentir sirenes i coets, un munt de coets”, explica Millet Ben Haim, de vint-i-set anys, que havia assistit a la festa amb un grup d’amics, amb un dels quals, pocs minuts abans de l’atac, s’havia fet una fotografia divertida traient la llengua.
De sobte, la música es va aturar i es va sentir un veu pels altaveus escampats a tota l’àrea dels escenaris coberts i a l’àrea de relaxació que els organitzadors havien descrit com un “parc d’atraccions per a adults”.
“Nois, tenim una alerta vermella”, va dir la veu. “Alerta vermella!”
Vídeos verificats per The Washington Post mostren gent fugint precipitadament del festival uns moments després i en multitud, corrent, molts mirant enrere cap al cel. “Tot va bé”, diu en anglès una veu fora de càmera.
Una persona amb una jaqueta de seguretat groga, vestida de negre, dirigeix la multitud lluny dels escenaris i llavors comencen els trets.
“Vam començar a córrer; simplement no sabíem on anar”, diu Ben Haim. “Ningú no sabia què fer.”
El festival de música trance Tribe of Nova, prop del quibuts Reim, va ser dissabte un dels primers objectius dels militants d’Hamàs, que van fer un atac sense precedents contra Israel envaint la zona del concert, disparant contra la multitud i segrestant tants ostatges com van poder.
Segons Zaka, un grup d’emergència voluntària a Israel, ahir es van recuperar, pel cap baix, 260 cossos a l’esplanada del concert. A tot Israel, hi han mort 600 persones com a mínim. I encara hi ha desenes de desapareguts, segons les forces de defensa d’Israel; els mitjans israelians calculen que, de desapareguts, n’hi ha més de cent.
Hamàs diu que els ostatges són retinguts en túnels i més llocs segurs a Gaza. Encara no és clar quants van ser capturats al festival.
Els organitzadors no han respost a les sol·licituds de comentaris, però han publicat un missatge del festival a Instagram dient que estan “colpits” i que “comparteixen el dolor de les famílies dels desapareguts i assassinats.” “Esperem i preguem que les bones notícies ens arribin aviat”, diu el missatge.
Ahir, les forces armades israelianes van començar a recollir els morts del lloc de la festa. Els soldats van anar col·locant cossos a la caixa d’un gran camió refrigerat aparcat al costat de centenars de cotxes abandonats durant la fugida. En una àrea desallotjada, les carcasses de vehicles cremats són al costat de tendes abandonades, amb matalassos de campament i neveres portàtils.
Els familiars que cercaven els desapareguts en una cruïlla de la vora diuen que hi havia més de mil persones quan els militants van atacar.
Els assistents no van rebre l’emplaçament exacte del festival fins el dia mateix de la festa. Als compradors de les entrades els havien explicat només això: “El festival es farà en un indret natural poderós ple d’arbres, d’una bellesa impressionant i serà organitzat perquè hi estigueu còmodes, a una hora i un quart al sud de Tel-Aviv.”
El lloc concret era a poc menys de cinc quilòmetres de la tanca que separa Israel de la Franja de Gaza i els milions d’habitants que hi viuen assetjats. Als assistents a la festa els van demanar que no portessin armes de foc ni objectes punyents al recinte. Després de tota la nit, estaven cansats i desprotegits, atrapats en una àrea oberta que els oferia pocs llocs on amagar-se.
Ben Haim va veure de lluny com els militants s’hi acostaven a peu. “Vaig agafar les claus del cotxe d’un amic meu que estava molt perdut, vaig carregar tanta gent com vaig poder al cotxe i vaig començar a conduir com una boja”, explica. “De la gent que es va quedar, la majoria van ser segrestats o assassinats.”
Disparaven als cotxes que anaven per la carretera i hi havia homes armats pertot arreu.
Gal Raz, de trenta-un anys, creu que va ser menys d’una hora després d’haver començat l’atac que va tenir clar que la zona havia estat envaïda. També va decidir d’anar-se’n amb un grup d’amics.
“Vam sentir trets. Hi havia cotxes amb cossos estirats a sobre que blocaven la carretera”, diu. “No podíem sortir.” Ben Haim i els seus amics van decidir de saltar i començar a córrer camps a través.
“Anéssim cap on anéssim, hi havia gent disparant-nos; vam córrer dues hores provant d’escapar-nos. Relliscàvem entre les bardisses. Finalment, vaig veure que no podia córrer més.”
Ella, els seus amics i un desconegut es van amagar en uns matolls i es van tapar amb fulles. “Vam romandre en silenci i vam provar de posar-nos en contacte amb la policia perquè ens ajudessin. Però la policia va dir que no ens podien ajudar perquè hi havia massa gent segrestada.”
Noa Argamani, de vint-i-cinc anys, també s’amagava entre les bardisses amb el seu xicot de vint-i-nou anys, Avinatan Or, quan va enviar un missatge al seu pare, cap a les deu del matí, per informar-lo que eren a cobert i bé.
La parella mirava de tranquil·litzar-lo, explica Shlomit Marciano, de vint-i-cinc anys, amiga d’infància d’Argamani. Però aquell va ser l’últim missatge que la família va rebre. Dissabte al vespre, els van veure en un vídeo que circulava per les xarxes socials palestines. S’hi veia Argamani cridant, mentre la separaven del seu xicot i se l’enduien amb una moto.
Semblava que Or tenia les mans lligades i era empès per uns quants joves.
“És ella, sí”, diu Marciano, que viu amb els pares d’Argamani. “Crec que encara no ho he acceptat del tot; vaig dormir al seu llit la nit passada. Això és molt boig.”
Argamani havia dubtat si anar al festival o no, però no per qüestions de seguretat ni per por. “Si hagués sabut que la situació era tensa, fora del que és normal, crec que no hi hauria anat, però no sabíem res de res”, explica Marciano. “No estava segura d’anar-hi, només perquè era lluny i car, però jo li vaig dir: ‘Vés-hi, ets jove.’ Ara ho lamento tant!”
Un vídeo posterior sembla que mostra Argamani retinguda, asseguda sobre uns coixins en una habitació enrajolada, bevent aigua. “Si més no, això ens fa pensar que és viva”, diu Marciano.
N’hi ha que no tenen ni tan sols aquesta seguretat.
Tali Atias pensa que la seva filla Dorin, de vint-i-tres anys, a qui va sentir per última vegada poc abans de dissabte a les set del matí, podria ser un dels ostatges. En un missatge va dir a la seva mare que hi havia un atac allà on era i que cercava refugi.
Atias ha publicat clams d’ajuda a les xarxes socials i ha trucat als amics de la seva filla per saber on és, però no ha servit de res. “No sabem què passa ni què fer”, diu.
La família de Shani Louk també se sent impotent. Aquesta jove de vint-i-dos anys s’havia fet una fotografia davant un mirall just abans d’anar-se’n a la festa, amb les seves rastes parcialment cobertes per un mocador al cap, mirant coquetament cap al costat, amb les parpelles molt marcades.
“Li agradava molt sortir de festa”, diu el seu cosí Tom Weintraub Louk, de trenta anys. Els membres de la família van mirar desesperadament de posar-se en contacte amb Louk i el seu xicot mexicà quan es va difondre la notícia de l’atac al festival. No en van treure res. Però després van veure el vídeo publicat a internet.
“La vam reconèixer pels tatuatges i les rastes”, explica el seu cosí.
Al vídeo, la dona és bocaterrosa al llit d’una camioneta amb quatre militants, aparentment desfilant per Gaza. Un sosté els seus cabells mentre un altre aixeca una arma en l’aire i crida: “Déu és gran!” Una multitud segueix la camioneta aplaudint i un noi li escup. Això és tot el que saben. Al vídeo la noia sembla morta.
- Subscribe to the Washington Post
- Podeu llegir més històries de The Washington Post publicats en català a VilaWeb
