Com un punt d’inflexió, el 2019 valencià

Ja hem brindat pel 2020 acabat d’encetar i per la dècada que, de fet, començarà l’any vinent. Amb serenor o, més probablement, amb perruca de colors i ulleres d’estrelletes, serpentines, paperets. El cel és clar, els camps són llaurats i els bons propòsits, de moment, intactes. Gairebé fa recança, ara, de mirar enrere i repassar el temps que ja hem gastat, per a bé o per a mal o per a psè. Gairebé fa recança, potser, o mandra, però també és útil: el tòpic diu que va bé de mirar d’on venim per saber cap a on anem, i, en aquest cas, ves quines coses, el tòpic té raó. Per saber cap a on anem o per corregir el camí, segons que convingui.

No és fàcil d’encabir tot un any en un petit titular, però si calgués, proposaria de veure el 2019 al País Valencià com un punt d’inflexió. Pel Botànic, i per què representa, però no exclusivament.

Si ho recordem (no fa pas tant de temps com això), vam començar el 2019 amb un pronòstic polític reservat: a la primavera hi havia d’haver eleccions autonòmiques i municipals, i el vent bufava negre. Les eleccions andaluses acabaven de dibuixar, amb claredat esfereïdora, el panorama d’esclat de l’extrema extrema dreta espanyola; a Catalunya l’estat espanyol en mode defensiu continuava estrenyent el 155 declarat o sense declarar; i, de postres, de seguida es va veure que la incapacitat d’aprovar el pressupost faria coincidir eleccions estatals i valencianes. D’aquí el pronòstic fosc: la teoria, l’anàlisi sobre el tauler, establia que era el moment ideal per a fer caure el Botànic (el pacte PSPV-Compromís-Unides Podem) que, quatre anys abans, havia donat forma de govern al canvi polític al País Valencià. El moment ideal de fer caure el Botànic i després, també, la Nau, que, a la ciutat de València, encapçalava el batlle Joan Ribó (si hi ha una cosa que no acaben de poder pair, els vetustíssims representants de la reacció autòctona o importada que sofrim al sud és, precisament, aquest deseiximent que es consolida al Cap i Casal i que canvia abric de pells per bicicleta).

Havia de ser aquell ‘retorn a la normalitat’ que reclamava la dreta espanyolista i el seu sentit patrimonialista de les institucions. Com si els quatre anys passats haguessin estat tan sols un parèntesi en el seu domini, una penitència per als Gürtels i els Taula i tant de lladrocini com havia sortit finalment a la llum, una penitència i sant tornem-hi.

I ja esmolaven els ullals. I se sentien assajar tambors de revenja.

Però les urnes, ves per on, els van contradir els ombrívols desitjos: amb una participació més alta (75,80%) creada pel context també de mobilització de la dreta espanyolista, el PP (que va perdre encara 50.000 vots) no va aconseguir de tenir majoria amb les altres marques acòlites i el Botànic es va reeditar. I la Nau, passat un mes, també.

2019 ens ha mostrat que el canvi, al País Valencià, no era flor d’un dia, que pot ser que sigui més fondo i més seriós que no ho semblava. Important. Un canvi a moltes bandes, complex, mòbil. Interessant.

Superada l’avaluació electoral, la resta del 2019 ha estat un adonar-se i constatar que el dos ja no és l’u: que de la il·lusió primera, del simple (i essencial també) fet de respirar cal passar a alguna altra cosa, més tangible, que el temps de desenrunar ja ha quedat enrere (encara que hi continuï havent estralls peperistes per a arranjar) i que és hora que es noti l’acció de govern en positiu, diguem-ne.

I això ha posat en evidència la segona meitat de l’any que repassem: que l’agenda de llengua i de país està pendent (a punt he estat d’escriure ‘tota l’agenda’…: per salvar possibles inexactituds ho deixarem, ai, en un ‘gairebé tota l’agenda’). Ni s’ha reconnectat TV3 (cal recordar que la reciprocitat és un acord de les Corts aprovat en temps del PP? Cal recordar-ho?), ni s’ha entrat a l’Institut Ramon Llull (sí, hi ha col·laboracions i coses: no s’hi ha entrat), ni s’ha reformat la Llei de Funció Pública entre més per incloure-hi la competència lingüística, ni hi ha Llei d’Igualtat Lingüística. Tampoc no hi ha hagut la reforma que per fi llevi la barrera del 5% per a accedir a les Corts. Ni s’ha donat resposta adequada a lluites necessàries i emblemàtiques com ara la que es duu a terme, de fa tant de temps (i ara, en l’era del Botànic, també) per salvar el nostre patrimoni natural, històric, humà: l’enderrocament de l’alqueria del Forn de Barraca per a ampliar la carretera entre València i Alboraia ha encès una alerta tristíssima respecte de les polítiques territorials, més enllà d’eslògans i proclames.

Una altra qüestió que ha mostrat aquest 2019, i que pot marcar potser l’any que comença, és que, dins els equilibris que conformen el Botànic, el PSPV-PSOE hi ha guanyat pes. I que marca. I que l’exerceix. I que és un PSPV-PSOE cada vegada més dominat pel ministre espanyol Ábalos i allò que Ábalos significa. Veurem com evoluciona (‘evoluciona’: una manera de dir).

I més: dos temes que han determinat també el 2019, encara que potser no tinguin efemèride: el sud i el finançament.

D’una banda, la manca d’estratègia clara respecte de les comarques del sud, respecte de la conurbació Alacant-Elx-Oriola-Torrevella, on, per cert, la dreta espanyolista gasta tones d’esforços esquarteradors. A Alacant, les eleccions municipals van consolidar allò que ja havien aconseguit abans els partits d’esquerres (‘d’esquerres’ escrit així en termes generals), que van perdre la ciutat després de la seqüència escàndol econòmic-retirada dels socis de govern (Guanyar Alacant i Compromís)-dimissió del batlle Echávarri (PSPV-PSOE)-moció del PP amb vot de regidora trànsfuga. I ara, ciutat i, sobretot, Diputació, exerceixen de contrapoder cantonalista respecte de la Generalitat. Al començament del paràgraf hi surt escrit ‘manca d’estratègia clara’ i hi cal una puntualització, perquè la dreta espanyolista sí que en té, d’estratègia per al sud, i l’aplica: tensar, autoproclamar-se representant dels sentiments i els interessos del sud en confrontació a València. I, en aquest anar tensant, atacar, no caldria sinó, l’escola, la llengua, la vertebració necessària.

I, d’una altra banda, el finançament. Que podríem situar al calaix de les coses que no han passat. No tan sols perquè no s’hagi resolt, és clar (si hagués estat així, si hi hagués hagut ni que fos un pedaç que frenés l’espoliació, la qüestió hauria encapçalat l’article en lletres grosses i negretes i subratllat, llumenetes, efectes especials, i semblaria poc), sinó perquè ha estat un tema desaprofitat. L’any 2017 (2017!) hi va haver aquella manifestació que va aplegar tothom menys el PP. I després… doncs després, això que ha passat també durant 2019: un esment per aquí, una insinuació per allà, un discurs: no s’ha aprofitat l’escletxa oberta, no hi ha hagut cap estratègia clara ni prou bel·ligerant. I si desaprofites una ocasió no romans allà on eres sinó, sense voler-ho, un pas, ai, enrere. En aquest 2019, dèiem, s’ha constatat que el dos ja no és l’u: ha començat el Segon Botànic i, quatre anys després d’haver obert balcons i finestres, pot ser que la gent esperi polítiques, actuacions concretes. Que ho esperi i que ho reclami i que calguin. A més de voluntat, per a fer política calen, òbviament, diners, un pressupost que ara desapareix Meseta enllà.

Per acabar, una de calenta i una de freda, una celebració i un mal presagi: el 2019, en fi, serà l’any en què el País Valencià (però no pas tot, encara, que al sud d’Alacant continua actiu!) va deixar de pagar el lladrocini que significava el peatge peatge peatge peatge peatge peatge (quants peatges de més hem pagat?) de la AP-7. Però també, i aquesta no ha estat una notícia tan sonada, l’any en què va tancar aquell forn que hi havia al cor de València, davant Santa Caterina. Aquell de tan bo on feien coques de nous i de panses i pastissets de moniato i de cabell d’àngel i tonyes i tortells i que no ha pogut suportar la pujada del lloguer que els hauria arribat el primer de gener. I ara el preu que en demanin el pagarà qualsevol franquícia desenfredada de monyonyes repetides (si ara toca iogurt, serà iogurt, o samarretes per a guiris, cafeteria italiana, Mediterranean flavour to take away). Aquest canvi accelerat, desballestador, antiveïns, perillós, també és una de les coses que han passat.

Com un avís, el 2019.