Com un eslògan d’Unamuno ha acabat marcant l’any Joan Fuster

Amb el començament de l’any, el nom de Joan Fuster es reprodueix ací i allà. Articles periodístics, compilacions, fotografies, anecdotaris, lectures, relectures i piulades. Moltes piulades que omplen les xarxes amb els aforismes de Fuster, les píndoles de pensament que, prou sovint, són càrregues de profunditat condensades en frases tan curtes com punyents. La influència i la universalitat de l’ obra del pensador de Sueca és molt potent i és objecte d’ estudis, debats i discussions.

La Generalitat, responsable dels actes de l’ Any Joan Fuster, ha creat una imatge gràfica i un lema que estamparà durant tot el 2022 en papers, documents i comunicacions oficials. Es tracta de donar visibilitat a l’ efemèride. Aquesta imatge consta d’ un dibuix de Dani Nebot que, amb una traçada molt neta, amb línies unides, sintetitza i estilitza la imatge icònica d’ algunes fotografies de Fuster. El modernitza i el llança al segle XXI. “És molt fidel al record que tinc de Fuster, a la vegada transmet serenitat i poca empatia”, explica Nebot. Davall del traç, la frase “Cent de Fuster“, i un lema: “País, paisatge, paisanatge”.

Aquest sintagma, fet de tres paraules que van derivant l’ una de l’ altra, no és innocent, ni tampoc innocu. Com no ho és res del que té a veure amb allò que deia o escrivia Joan Fuster. Perquè tot cremava, res no era balder i cada cosa era dita o escrita per a ser en un lloc determinat.

Amadeu Viana, professor de filologia catalana, ja jubilat, de la Universitat de Lleida, va cridar l’ atenció en un piulet sobre la inoportunitat de la frase: “El lema macabre és el títol d’ un dels articles més famosos d’ Unamuno, d’ un febrós entusiasme per Espanya que cal rellegir, sens dubte.”

L’ article, publicat per Miguel de Unamuno al diari Ahora de Madrid l’ any 1933, és un cant i una defensa abrandada de la bellesa i de la unitat d’ Espanya. Una metàfora d’ una Espanya que és una mà que n’ abraça tots els pobladors i els regala els rius, les muntanyes i tota mena d’ accidents geogràfics que l’ autor voldria veure cinematogràficament des de l’ aire.

Viana diu, en conversa amb VilaWeb, que l’article és impressionant i que fa una befa especial de la gent que parla allò que Unamuno anomena “llengües regionals”, amb una especial referència al basc.

Entre moltes més frases inflamades, s’hi pot llegir: “S’ha de veure l’antropologia, l’etnografia, la filologia amb què s’empapussen aquestes frívoles joventuts dels nacionalismes regionals! Com les posen amb els esports folclòrics, els balls dialectals i les litúrgies orfeòniques! Quin paisanatge que hi fan, al paisatge!”

Com ha anat a parar el títol unamunià al frontispici de l’any Fuster?

A banda de fer el piulet, Amadeu Viana va canalitzar la seua indignació per tot plegat escrivint al comissari de l’Any Joan Fuster, Francesc Pérez Moragon, i a la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València. “Els vaig dir que la persona que havia triat aquesta frase no sabia què feia, perquè invocar un article en què Unamuno fa una defensa d’Espanya per a celebrar el centenari de Fuster és d’un mal gust extraordinari. Això ho ha fet algú que no sap de què va, que no li sona.”

Segons Viana, a la Càtedra Fuster li van respondre que la tria l’havia feta la Generalitat. Ferran Carbó, que n’és el director, ho ha dit a VilaWeb. No ha volgut comentar res sobre la tria d’aquesta frase: “No hi tinc res a dir. La Generalitat és la responsable de les seues decisions i encarrega el lema i el logotip que considera adients.” I ha afegit que hi ha gent a qui li pot agradar o no. “A mi, a títol personal, no m’atrau com a lema.”

“A algú li han clavat un gol, i sospite que és a l’Institut de Filologia Valenciana, a Pérez Moragón i als fusterians, i el gol l’ha colat algun ignorant a qui li sona això de país, paisatge i paisanatge”, diu Viana, que aclareix que en català, el mot paisanatge no s’empra gaire, però que en castellà té un significat de cosa local. “De lo nuestro, Unamuno era molt de lo nuestro, d’Espanya i dels paisans d’Espanya. Posar això en el centenari de Fuster és una de les coses més xocants”, afegeix.

A desgrat dels intents perquè Francesc Pérez Moragón, historiador de la literatura i reputat expert en l’obra de Joan Fuster, confirmàs l’origen de la tria, no ha volgut parlar-ne amb VilaWeb. 

Sí que n’ha parlat Dani Nebot, qui va rebre l’encàrrec de la Generalitat amb molt d’entusiasme. Nebot, Premi Nacional espanyol de disseny, és un dels grans noms del disseny del país, i precursor del disseny industrial com a disciplina. Entre els darrers treballs que ha fet hi ha tota la imatge gràfica dels punts de vaccinació en massa. “No vaig conèixer Fuster, no hi vaig tenir cap relació, però sí que era amic de Vicent Ventura, i en rebre l’encàrrec vaig pensar en ell, vaig pensar que a Ventura no li hauria agradat això de centenari i va sorgir l’expressió ‘Cent de Fuster’. I em va venir al cap el lema ‘País, paisatge, paisanatge’, com una frase de guerra de Joan Fuster”. Nebot explica que va presentar la proposta al comissari Pérez Moragón i als responsables de Presidència de la Generalitat, que el van trobar molt adequat.

Fuster usa la frase sense citar-ne l’autor

Salvador Ortells, de l’Espai Joan Fuster, també està convençut que la Generalitat va donar el lema per bo, tot i que tampoc no vol comentar ni el motiu ni l’oportunitat de l’elecció d’aquesta frase. Amb tot, sí que n’assenyala com a possible origen un article de Joan Fuster publicat el maig del 1982 a la revista Què i Dónde, on l’autor critica durament l’estatut d’autonomia que les corts espanyoles eren a punt d’aprovar. Es fixa, sobretot, en l’elecció del nom “Comunitat Valenciana” per a designar el territori en compte de País Valencià.

Diu Fuster: “Tot això és pura imbecil·litat taxonòmica. Continuarem dient ‘País Valencià’, perquè és una denominació clara, real i efectiva: designa, i lamente la cita, ‘país’, ‘paisatge’ i ‘paisanatge’. O siga: història, terra i gent.”

Fuster lamenta la cita. No diu de qui és. No calia, perquè l’any 1975 havia publicat a Península un volum d’assaig titulat Contra Unamuno y los demás, que anys més tard Bromera va editar en català, traduït per Ferran Garcia Oliver. És un conjunt de textos on Fuster va desmuntant, amb una certa ironia frívola i calculada, Unamuno. Peça per peça. “Gosaria a dir que don Miguel de Unamuno vindria a ser com una Conchita Bautista de la cultura. I que conste que no es tracta d’un ‘judici’, sinó d’un intent de ‘descripció'”, diu.

Fuster desmunta Unamuno a partir de la reflexió profunda d’un intel·lectual català. Critica durament l’espanyolisme del 1898, aquell que es planyia de l’Espanya invertebrada, de l’Espanya que patia…, aquell que parlava de refer Espanya amb una mena de regeneracionisme. Fuster ho desmunta tot dient-los que els catalans feia tres-cents anys que estaven de dol i sotmesos. I posava el nom de Miguel de Unamuno al costat de les folclòriques que aquells anys escampaven el nom de l’Espanya més espanyola, i més cañí i amb la Ñ més gran possible, arreu del món.

És per això que Amadeu Viana acara tots dos personatges i considera feridor que ara s’utilitze la frase d’un personatge a qui Fuster li costa d’anomenar, com a frontispici de la celebració del centenari del seu naixement. Pensa que, en compte de projectar-lo, això no fa sinó empetitir-lo, despullar-lo de la universalitat que té. “Com que era de Sueca, deixem que siga un autor local. Crec que això és un emblanquiment de Fuster. Segur que si veiés això s’aixecaria de la tomba i diria ‘xe, mamarratxos, això què és?’ I jo crec que és una manera d’emblanquir-lo perquè si com a lema hagueren triat ‘Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans’, s’hauria alçat fins el moro Mussa”, afirma.

Comitè organitzador 

L’organització de l’Any Joan Fuster és a càrrec d’una comissió adscrita a Presidència de la Generalitat i en fan part, entre més, el conseller de Cultura, el president del Consell Valencià de Cultura, el president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la directora general de Cultura i Patrimoni i el responsable de la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València. Hi ha també un comitè d’honor integrat per les Corts, el Consell Valencià de Cultura, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’Institut d’Estudis Catalans, la Universitat de València, la Xarxa Vives d’Universitats, l’Ajuntament de Sueca, la Institució Alfons el Magnànim, l’Institut Ramon Llull, el ministeri de Cultura espanyol i els hereus de Joan Fuster.