Com hem de triar una bona pasta de dents?

Raspallar-se les dents amb una pasta fluorada, dues vegades el dia, durant dos minuts o tres, juntament amb l’ús de seda dental o raspalls interdentals, és el mètode bàsic per a controlar la placa dental i mantenir la salut bucal. La pregunta que a vegades ens fem és: quina pasta de dents és més eficaç? L’oferta és molt variada, però, sovint, la informació que trobem als envasos és confusa i difícil d’entendre.

Els ingredients de la pasta de dents bàsica

Si llegim amb atenció la llista d’ingredients d’un dentifrici, veurem que conté agents abrasius, com ara la sílice hidratada, l’alúmina hidratada, el carbonat de calci i el bicarbonat de sodi. Aquestes substàncies, en les proporcions adequades, milloren l’acció mecànica de la raspallada perquè ajuden a desprendre la placa dental de la superfície de la dent. Habitualment, també inclouen un surfactant (com el lauril sulfat sòdic), que fa que la pasta produeixi escuma i afavoreixi la descomposició dels components orgànics de la placa dental.

Per estabilitzar les fórmules i donar-los la consistència pastosa, es fan servir els aglutinants, com ara la carboximetilcel·lulosa. Afegint-hi humectants, com ara la glicerina i el sorbitol, s’evita la pèrdua d’aigua, i s’impedeix que la pasta s’endureixi en contacte amb l’aire. A més, perquè les pastes de dents siguin més agradables al paladar, es fan servir edulcorants, generalment sacarina sòdica, i saboritzants.

Respecte del fluor –en diferents formes químiques, com ara fluorur sòdic, fluor d’amines, fluorur d’estany i monofluorofosfat sòdic–, prevé que es corquin les dents i, com que bloca l’activitat bacteriana, contribueix a controlar les biopel·lícules dentals. A més, el fluor, juntament amb el calci i el fosfat, és un component essencial de l’estructura mineral de la dent, fonamental per a mantenir-ne la integritat.

Algunes pastes incorporen agents que inhibeixen la formació de vidres que calcifiquen la placa, com ara el pirofosfat sòdic i alguns compostos de zinc. Unes altres pastes interessants són les que contenen agents antisèptics, com ara la clorhexidina. Poden ser indicades com a ajuda extra de la raspallada per a controlar la placa, encara que és convenient d’usar-les solament amb prescripció del dentista.

Són útils, les pastes emblanquidores?

Les pastes que es comercialitzen com a emblanquidores mereixen una explicació a part. La major part no conté cap agent emblanquidor específic i, simplement, contenen una proporció més alta d’agents abrasius o erosius. Dit d’una altra manera, l’efecte es basa sobretot a eliminar taques o tincions superficials de la dent.

Tot i que en la major part de casos el grau d’abrasió dels seus components és dins els graus permesos, és convenient d’optar per les que tenen un segell de qualitat emès per l’Associació Dental Americana (ADA).

Unes altres fórmules dentals incorporen agents emmascaradors, com ara la covarina blava i el diòxid de titani, que tampoc no tenen una acció específicament emblanquidora.

Els únics components que exerceixen una acció emblanquidora de debò i que poden contenir algunes pastes de dents són el peròxid d’hidrogen, en concentracions inferiors al 0,1% (lliure dispensació), o el seu precursor, el peròxid de carbamida, en concentracions no superiors al 3%. Aquestes darreres han de ser prescrites i lliurades pel dentista.

Els qui tenen retracció de les genives és convenient que optin per una pasta amb abrasió baixa, atès que hi ha parts de l’estructura de la dent exposades que són més susceptibles. Les pastes que contenen bicarbonat de sodi són, en general, menys agressives. Tenir retracció de les genives sovint també implica tenir sensibilitat dental, per la qual cosa incorporar algun dels agents dessensibilitzats pot ajudar a minimitzar aquest problema.

Les pastes de dents infantils les han de dosificar els adults

Com que les pastes de dents infantils solen incorporar sabors agradables, s’aconsella que la dosificació de la pasta la faci un adult, atès que les criatures tendeixen a xuclar-les i empassar-se-les com llaminadures. De la mateixa manera, la raspallada dels més petits ha de ser feta per un adult fins que l’infant tingui prou destresa per a fer-ho de manera efectiva, i ha de ser supervisat almenys fins als vuit anys o nou. Es recomana de no esbandir després d’aplicar la pasta, només escopir-la o, en infants molt petits, netejar-ne els excessos amb una gasa.

Sobre la concentració de fluor de les pastes, ha de ser de 1.000 ppm per a nens de 0 anys a 6 (a partir que surti la primera dent) i de 1.450 ppm a partir dels 6 anys. La quantitat variarà segons l’edat: quantitat ínfima, de 0 anys a 3; de la mida d’un gra d’arròs, de 3 a 6, i de la mida d’un pèsol a partir dels 6. Hi ha pastes amb concentracions més altes que solament s’han d’emprar en situacions especials sota prescripció del dentista.

El col·lutori no substitueix la raspallada

Respecte dels col·lutoris, hi ha una gran varietat de productes i components. Es poden agrupar en tres grans blocs: els que aporten sensació de frescor a la boca, els que contenen antisèptics i els que contenen fluor. Cal destacar que el col·lutori no substitueix la raspallada en l’eliminació de placa, sinó que la complementa quan cal, per prescripció del dentista. També es pot fer servir simplement per proporcionar frescor bucal i deixar una sensació agradable després de la neteja.

Carmen Llena és membre del Departament d’Estomatologia de la Universitat de València. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.