Com si t’ofegassis en el foc

Podries assegurar que tens por cada crepuscle? Que no vols sentir com passen els capvespres, els capaltards, les capalnits, que no vols veure com es dessagnen lentament dins torrenteres de tinta negra, de fosca negra, de negritud.
Ara la meva lletra surt de la llum d’un groc esmorteït reflectida en el safareig. La meva lletra ix de la solitud que em faig cada no-res, cada instant, cada alè. La meva lletra no sap que estim aquesta casa d’escriptura, únic refugi precari contra les intempèries que em fan malbé. En les profunditats de la solitud quasi no puc alenar i les paraules es rarifiquen, es desfan, es fluïdifiquen, desapareixen i qued sense cap nom on aferrar-me per fer fues i trobar clapes d’aire.
Per què no poden entendre —imbècils i estúpids a voler!— que un escriptor és algú incorrecte, socialment incorrecte?
Escric perquè els noms no desapareguin. Escric per a mi. Tenc una necessitat incontrolable de dir alguna cosa. A qui? A mi mateix. Una espècie de confessió. I si després aquesta casta de confessió coincideix amb algú que se m’assembla, millor. Perquè així et sents menys tot sol en la vida i en el món. T’agrada, Lector desconegut, mon semblable, mon frère, això que acab de dir? Voldria creure que quan em pos a escriure retrob una certa innocència. De vegades sé que perd els lectors pel camí.
Teixesc fragments mòbils que suren en el text. I què volen dir amb els seus moviments inestables entre el surfejar de les frases i les diccions del cant? Potser parlen de la manca de fiabilitat dels records, ens conten els transparents silencis de l’amor, amplifiquen i deixen en suspens els instants de la passió, i ens evoquen el final d’una vida.
Visc dins allò que era i no era.
Biel Mesquida