Elena Gadel i Eduard Farelo protagonitzen de fa set anys una de les parelles més estables del panorama de la ficció en català. Amb la Noe i en Miquel de la sèrie Com si fos ahir han enamorat mig Catalunya. Però durant aquesta setena temporada, que va acabar diumenge com a líder d’audiència, han fet patir de valent els espectadors amb la seva separació. Parlem amb tots dos, que mostren una gran complicitat, per saber com han viscut aquesta trama. I ho aprofitem per anar molt més enllà de la sèrie diària de TV3. 

—Pot ser que Catalunya es trobés dividida entre els qui deien que la Noe i en Miquel s’havien de separar i els qui creien que s’havien de tornar a ajuntar? Ho heu notat aquests mesos?
—Elena Gadel [E. G.]: Sí, absolutament. Hi havia la part de Catalunya a la qual li anava bé que la Noe i en Miquel tinguessin vides paral·leles, i gent que no, que volia que tornéssim. És veritat que, ara que hem tornat, veig un 90% de gent molt contenta.

—Per què la gent us aturava pel carrer?
—Eduard Farelo [E. F.]: Sí, encara que sóc molt conscient que la Gadel aquesta temporada ha rebut una mica de canya. En canvi, en aquest cas semblava que jo…
—E. G.: És que Déu n’hi do!
—E. F.: Ella es fotia de mala llet [riu]. Però sí que és veritat que a mi em venien d’una altra manera i em deien: “Hauríeu de tornar amb la Noe, eh? No està bé això que t’ha fet, però hauríeu de tornar.”

—Però és curiós, perquè és una parella en què abans ja hi havia hagut infidelitats… S’han perdonat més a en Miquel?
—E. F.: Això és el que emprenyava la Gadel.
—E. G.: Com a dona, sento que la gent m’ha criticat molt. La gent recordava les meves infidelitats, com ara la del comiat de soltera o de… No sé quantes n’hi ha hagut. Alguna més… Però d’en Miquel no tantes, no les recorden. Hi havia discussions, fins i tot. Tu entres a Instagram i a les publicacions hi ha cada cosa, cada discussió… A mi em fa riure. M’encanta que la gent s’hi impliqui, que opinin.

—Ho viuen com si fos real, no?
—E. G.: Sí, i m’agrada molt, això. Però em fa una mica de pena aquesta visió de culpar o criticar tant la dona. Entenc que el que ha fet la Noe potser no és la cosa més ètica del món, però tothom la pot fer grossa en un moment determinat. En Miquel ha permès a la Noe de viure tot això, però molta part de la societat no.

—És clar, sembla que no recorden que en Miquel també va ser infidel a la Noe amb una prostituta.
—E. F.: Sí, podem posar antecedents… Jo vaig anar amb una prostituta, però ella el dia de la nit abans del casament… [riu], que estava embarassada!
—E. G.: Com? No, no…
—E. F.: Es va embolicar amb l’stripper.
—E. G.: No, no, t’equivoques [riu].
—E. F.: Com que no? Estava escrit així, ho recordo. Tot això ho deia, perquè són una parella, en aquest sentit, una mica peculiar. Però tot és prou bo si s’acaba bé, no?

—Perquè estem segurs que això s’acabarà bé…
—E. F.: De moment sí, estan junts. A mi m’ha agradat molt com han enfocat els guionistes el personatge masculí, el meu rol, perquè crec que a la Noe li ha donat un espai de llibertat i ha estat prou pacient per a esperar. Encara que s’ha despistat en algun moment, tenia clar que en Miquel estava enamorat de la Noe.

—De fet, sou l’única parella que heu estat junts totes les temporades de la sèrie. Els altres han anat variant…
—E. G.: Sí, realment sí, és la que de moment aguanta, però perquè es permeten de viure el que necessiten viure fora. Hi ha un pacte invisible. En realitat, no sé si és un pacte, perquè crea conflicte…

—És clar, si no hi ha conflicte, no hi ha sèrie.
—E. F.: Evidentment! Imagina’t que féssim només escenes de família tota l’estona. La gent s’avorriria de veure’ns sopar i dinar a casa.
—E. G.: A més, si féssim això no seria real. A la vida real també passen coses.
—E. F.: Sí que veig que hi ha alguna cosa en el fonament d’aquesta parella que fa que la gent entengui moltes coses que els passen. Senten empatia en la seva relació, en els seus comportaments. Es nota l’estima del públic cap a la nostra relació. I tot aquest rebombori que ha despertat la nostra separació és perquè la gent creu que fem una bona parella i no volen que la caguem.

—Vosaltres ho sabíeu, que al final de la temporada acabaríeu junts? És a dir, fins a quin punt la pressió de la gent perquè estiguéssiu junts ha afectat els guionistes de la sèrie?
—E. G.: Crec que la directora ho veia molt clar, volia que tornéssim. Jo tenia dubtes.
—E. F.: Jo no! Veia clar que acabaríem la temporada junts. Quan vaig veure que hi havia aquesta trama, vaig pensar que en aquell moment hi hauria la trencadissa, però que al final de temporada acabaríem junts. M’hauria pogut  equivocar, però vaig pensar que el nostre retorn com a parella seria al capítol de final de la temporada. I mira…
—E. G.: A mi, la idea que la Noe partís peres amb en Miquel a quaranta-un anys i amb dos fills em semblava bé. Em semblava que era valenta. Perquè li sap greu, sap que farà mal a molta gent, però ella vol viure allò. La idea que ella decidís marxar i viure la història amb l’Aitor em va encantar. Perquè conec moltes dones que no s’ho permeten, que per por no s’atreveixen a marxar. I la idea de mostrar que no tornar amb la parella també és una bona opció, que pot ser bonic, em sembla bé. Ara, ja m’he enamorat de la idea de tornar amb en Miquel, però em va semblar interessant mostrar que no passa res si deixes la parella. Que les dones puguem dir: “Fins aquí”, malgrat saber que allò farà mal als fills, a la parella, a la família… Trobo que encara es veu poc, en la ficció que es fa.
—E. F.: També diré que segurament ara el que és revolucionari és mostrar una parella relativament estable. En la societat que vivim una parella que dura més de quinze anys és una rara avis absoluta.

—Per què, com funciona això dels guions? Ara vosaltres ja enregistreu la vuitena temporada? Sabeu què passarà?
—E. F.: No tenim idea de res! Encara més, de vegades hem de pregar als directors de la sèrie i a l’equip de guionistes que ens expliquin determinades coses del personatge. Sobretot els demanen que ens expliquin coses que són fonamentals per a enfrontar la història, coses del passat, per exemple. Però hi ha un hermetisme absolut respecte a les trames. De sobte, dius: “Ah, però això em va passar a mi quan tenia divuit anys? No en tenia ni idea.” Anem bastant a les palpentes, rebem els guions un parell de setmanes abans.
—E. G.: També és molt divertit, això, perquè et llances sense saber què passarà.
—E. F.: La Sònia Sánchez, la directora de la sèrie, té la teoria que això és com la vida. Cap de nosaltres no sap què ens espera a la cantonada següent.

—Ara fa set anys que treballeu amb els mateixos guionistes, ja sabeu preveure què passarà?
—E. F.: No, no, són prou hàbils per a despistar-nos sempre, eh?

—Ara ho comentàvem, que durant l’últim capítol em vaig imaginar durant una bona molta estona que la Noe es moriria.
—E. G.: Ah sí? Que em moriria jo?! [Fa cara de sorpresa.]

—Sí perquè agafàveu el cotxe, i tot feia preveure que passaria alguna cosa…
—E. F.: Doncs no! Per això dic que hi ha grans professionals i saben com mantenir la tensió en el públic i que no perdin l’interès. Obren trames més socials, que la gent s’hi enganxa. Crec que trobem un equilibri molt bo. Sense menysprear la resta de sèries, que jo he estat en molts altres dramàtics de la casa, és veritat que fer una sèrie més enganxada a la realitat com és aquesta i en què la truculència no forma part de la trama, complica les coses per mantenir l’atenció dels espectadors. És molt agraït veure que la gent continua enganxada. La casa ha donat prou temps perquè la gent estimi els personatges. Ara notes que la Noe, la Gemma, l’Andreu i tots els personatges, ja són tant del públic com nostres.

—Diumenge vau aconseguir de ser líders de la franja horària, una vegada més. Quin és el secret de l’èxit?
—E. G.: Són els guionistes, que creen grans històries.
—E. F.: Sí, se sorprenen de la reacció del públic. Hi ha gent que s’ho pren com si aquella persona formés part del seu entorn més proper. Quasi de la família. Entenen molt bé els personatges, ja ens coneixen. I, fins i tot, suposo que hi ha gent que durant la setmana, dels cinc capítols, n’hi ha tres que els veu i dos que fa migdiada, però així i tot hi ha una gran fidelitat del públic. A mi encara em sorprèn la fidelitat. Fer un 20% de quota de pantalla en l’era digital, quan ja no mira la televisió ningú en directe, és sorprenent.

—El cor de la ciutat va fer nou temporades, La Riera en va fer vuit. Vosaltres comenceu a enregistrar la vuitena temporada… Això s’acaba?
—E. G.: No, nosaltres en farem deu!
—E. F.: Com si fos ahir és el Gent del barri de TV3. És a dir, jo arribaré aquí fins a la jubilació i amb un caminador.
—E. G.: Tant de bo, tant de bo…
—E. F.: Saps aquelles sèries d’actors anglesos que duren quaranta anys? I dius: aquest home va començar la sèrie amb vint i l’ha acabat amb seixanta. I que quan un actor s’avorreix o la trama no interessa es canvia, però la sèrie continua. Canvien els decorats, els directors… Però continua la sèrie. I ho diem sempre: per a un actor, treballar a la sèrie diària de TV3 és com si et toqués la loteria. A fora fa molt fred. És una feina bastant dura, i els que tenim la sort de tenir feina durant sis o set anys, no deixa de ser una cosa absolutament excepcional.
—E. G.: Ídem.