Com si això fos un bon partit de futbol

Ja ho sabíem que, a mesura que s’acostàs el final del procés, l’estat atacaria cada volta més a la desesperada, amb més agressivitat i descarant-se més i més. Té l’obligació de fer-ho i no li podem demanar que faça altrament. Com en un bon partit de futbol, ells ja fan pujar els defenses a l’àrea rival a veure si la fiquen de cap. Com en un bon partit de futbol, nosaltres podem optar per tancar-nos en l’àrea petita, defensant-nos a ultrança o bé obligar el rival a ocupar el camp al màxim. Atacant. I ja fa anys que s’ha provat que la millor defensa, sens dubte, és continuar atacant: obrir les bandes i posar gent a trepitjar la ratlla.

Per tant, que ningú no es pose a la defensiva. Hi ha coses que neguitegen molt, però precisament per això se’n serveixen: perquè ens neguitegem. Ells volen que ens posem atropelladament a la defensiva i que perdem la concentració. Cerquen el cos a cos com ho fa qualsevol equip quan amb el joc de pilota no pot guanyar. I, com que van contra rellotge, posen sobre el camp més que no tenen. Són en aquell punt en què ja no passa res si et buides físicament: encalcen totes les pilotes, corren d’ací cap allà, en totes direccions, i intenten tot allò que es pot intentar. Doncs deixem que es cansen.

Deixem que es cansen i no ens neguitegem tant pel nou episodi del 3%. Que ho investiguen tant com vulguen. Que n’aporten proves quan en troben, que ja fa dècades que intenten tenir-ne alguna de pes. I que porten a judici qui s’ho meresca, si és que mai troben res que siga sòlid. Només faltaria que ara ens posàssem a condemnar una investigació contra la corrupció, per més política i intencionada que siga. En tenen cap indici? Doncs que cerquen.

I encara menys cal neguitejar-se quan alguns mitjans ho magnifiquen. Quant de temps fa que sabem que demà segons quins temes no apareixeran de cap manera a la portada d’El Periódico ni de La Vanguardia i, en canvi, endevinem de sobres quin titular gros publicaran? Si un dia ens sorprenen i fan res que isca del guió, aleshores ja en parlarem, però mentrestant a què treu cap dedicar esforços a protestar perquè siguen parcials? I encara menys pels diaris d’ací, perquè la resposta, i  ben clara que és, és que cada dia els llegeix més poca gent. Mireu-ne les dades de vendes. La Vanguardia el mes de gener certifica 26.871 exemplars comprats al quiosc de mitjana –l’única xifra que no es pot manipular. El gener de fa un any en venia 33.356. I el gener del 2014, 46.666. De quaranta-sis mil compradors que tenia fa tres anys, vint mil ja se n’han anat. I El Periódico en ven 39.000, però fa un any en venia 47.000 i fa tres anys en venia, exactament, 61.000. Qui està en un mal pas? Qui hauria de preocupar-se de què?

Crec que en aquest país donem massa importància a l’opinió publicada. Si algú s’inventa una frase més o menys ocurrent, de seguida en comencem a parlar i a fer-hi tombs, sense considerar en cap moment si allò té gens de trellat o no. En uns altres països, ningú no discuteix de coses insensates ni amplifica els missatges publicitaris del rival. L’altre dia Marta Rojals ho definia de manera excel·lent, quan feia notar que els independentistes catalans dediquen la major part del dia a fer circular per les xarxes les teories estrambòtiques que hom s’inventa sobre ells. Això és jugar a la defensiva i sense mirar el camp. Per què no pareu de fer-ho?

A voltes sembla com si, al cap de cinc anys, encara no estiguéssem segurs del joc que fem. Malgrat que és tan brillant i malgrat l’enorme efectivitat que té en el resultat. Fa cinc anys vam omplir els carrers de Barcelona, per primera vegada, amb un riu de gent que volia assolir la independència i allò, aleshores, només era un eslògan. Al cap de cinc anys hem assolit la majoria parlamentària, tenim un govern independentista i hem marcat un full de ruta que ens falta només mesos per a completar. La revolució política que ha fet l’independentisme és enorme: només cal fer un colp d’ull al parlament i veure on seuen Miquel Iceta i Xavier Garcia Albiol, i acompanyats de quants. Hem aconseguit que l’estat es descare amb accions judicials que són autèntiques sentències de mort a la democràcia i a la seua credibilitat, com la ja famosa ‘querella Nuet’. I d’ací ve que governs de tot el món, sense mantenir la prudència que els hauria d’importar, ja qüestionen obertament les accions de l’estat espanyol i demostren simpatia per la manera de fer dels catalans. Hem fet miques la fal·làcia de l’estat de les autonomies. Els hem obligats a fer tres eleccions seguides i a pactar una coalició impensable només fa un any, PP-Ciutadans-PSOE, perquè l’esquerra espanyola no ha estat capaç ni d’adonar-se que un referèndum democràtic és una solució millor i més decent que no pas apuntalar un règim podrit des de la monarquia cap avall. Hem construït estructures d’estat a dojo, des de la màquina de la hisenda catalana a la conselleria d’Afers Exteriors.

I és per tot això que ara, a la desesperada, els altres volen la pilota com siga, per intentar el que siga en els pocs minuts que resten. I criden cada volta més fort, estimulant-se ells amb ells, i fan escarafalls per mirar de ficar-nos la por al cos i ens fan ganyotes i miren de lesionar-nos mentre juguen brut i pressionen l’àrbitre. Ho fan perquè saben que només tindran alguna possibilitat si ens posem nerviosos. De manera que ara calma, penseu fredament, mireu tota l’extensió del camp i a cercar la jugada que remate el partit. No els regaleu la pilota ballant insensatament al so que ens volen fer ballar. No els regaleu la pilota parlant dels temes de què ells volen que parlem.

[Bon dia] · Em va sobtar molt la violència del comunicat de ‘Oui aux Pays Catalan’ contra la visita de Carles Puigdemont a Narbona i Tolosa. Joan-Lluís Lluís avui dóna les claus del que passa en un article imprescindible per a qui vulga entendre la Catalunya Nord.

· La mort forma part del periodisme. I en formarà mentre siga necessari explicar què està passant en aquelles zones del món on la vida no té un preu massa alt. Aquest cap de setmana a tots els periodistes ens ha impactat la mort de Shifa Gardi, una de les més brillants periodistes kurdes. Una bomba va fer explosió al seu pas per un carrer d’Abu Saif. El meu condol als col·legues de Rudaw i a la seua família.

· Jose Afonso va morir fa trenta anys. Público, el gran diari de l’esquerra portuguesa, li dedica un preciós web interactiu recordant el seu concert de comiat, al Coliseu. Un bon projecte que val la pena visitar. Aquell inoblidable concert de Zeca el podeu veure sencer ací.