Com s’ho ha fet Donald Trump per tornar a la Casa Blanca? (i 3): Una candidata “perillosament liberal”

The Washington Post · Michael Scherer, Josh Dawsey, Ashley Parker i Tyler Pager

Quan l’equip directiu de la campanya de Trump es va reunir per telèfon després de la retirada de Biden, l’enquestador principal, Tony Fabrizio, va predir que Harris augmentaria la competència i faria la cursa molt més difícil. La campanya havia de definir-la abans no ho fes ella mateixa. I per això van posar fil a l’agulla, fins i tot quan Trump mateix lluitava per superar la situació i es queixava molt en públic i en privat del fet d’haver de competir ara contra una nova oponent.

Al cap de pocs dies, ja tenien el missatge elaborat. Les proves mostraven que els votants no la consideraven seriosa, de manera que Trump va mostrar-la ballant als seus anuncis. L’eslògan era: “Fracassada, dèbil i perillosament liberal.” Les dues primeres paraules havien estat planejades per fer-les servir contra Biden. La frase final feia referència al passat de Harris a San Francisco.

Els assessors de Trump sabien que probablement ell tenia un sostre d’aproximadament el 48% del vot. De manera que havien de mantenir el sostre de Harris més baix, especialment entre els homes negres, àrabs nord-americans i més grups, segons que expliquen dos assessors de campanya. “Hem de fer que se sentin increïblement incòmodes amb ella”, va dir un d’ells.

Trump va recórrer al pare del marit de la seva filla Tiffany, l’empresari libanès-nord-americà Massad Boulos, per fer contactes amb la comunitat àrab nord-americana. L’ex-president, que havia estat elegit president el 2016 amb un pla per a prohibir l’entrada de persones de sis països de majoria musulmana, va començar a fer trucades a Michigan per provar de demostrar als musulmans que li importaven. Finalment, el batlle de Hamtramck, Amer Ghalib, d’origen iemenita, va acceptar de reunir-s’hi i li va donar suport.

Els seus assessors consideraven que un missatge potent contra els demòcrates era la mala gestió de la sortida de l’Afganistan, que pensaven que era un error palpable que els nord-americans recordaven bé.

Però cap anunci de Trump va funcionar més bé que aquells que feien servir les paraules de Harris mateixa, de la campanya del 2019, quan es vantava d’haver impulsat la prestació d’atenció mèdica afirmativa de gènere per a reclusos trans a Califòrnia, segons que expliquen quatre assessors. Alguns d’ells havien previst que l’economia i la immigració serien els seus missatges principals i no s’ho esperaven.

“No hi havia color”, va dir una d’aquestes persones. “Les qüestions trans, i els homes competint en esports de noies, tot aquest afer va ser el més animat als mítings de Trump, però em va sorprendre una mica que arribés a impactar entre els demòcrates i tothom, inclosos els homes negres.”

Quan va arribar el dia de les eleccions, la campanya havia gastat 12 milions de dòlars o més en 8 anuncis, segons AdImpact. 3 eren sobre l’economia. 2 sobre l’error de Harris a The View. 3 sobre la qüestió trans. “La Kamala és per a ellis. Trump és per a tu”, deia un d’ells. Fins i tot van provar de traduir els anuncis sobre els trans al castellà, però no van aconseguir de fer-los funcionar.

L’equip de Harris no va trobar mai una resposta per als atacs trans, i això que va lluitar durant tot el cicle per respondre a més anuncis. El problema era que Harris havia donat suport a l’atenció mèdica trans per a reclusos i apareixia en càmera dient-ho amb les seves pròpies paraules. El seu equip va optar per reforçar el missatge sobre els seus plans de futur.

Quan Harris va dir a les presentadores de The View que no discrepava de Biden en res, es van sentir crits d’alegria dins la seu de la campanya de Trump. Quan finalment va haver de visitar la frontera entre els Estats Units i Mèxic, la campanya de Trump va començar a creure que guanyaven, segons uns quants assessors.

Mentrestant, l’equip de Trump va provar de reconstruir la maquinària del Partit Republicà. Quan els funcionaris de Trump van prendre el control del Comitè Nacional Republicà, van exigir lleialtat total a la campanya. I una de les primeres preguntes que van fer als candidats a treballar-hi era: “Creieu que les eleccions del 2020 van ser robades?”

La gent de Trump pensava que el comitè tenia sondatges defectuosos, gastava massa diners en el contacte amb els votants i era ple de republicans de l’establishment. Van descobrir que un sondatge mostrava Wiles, una dona blanca de seixanta anys, com una dona negra de vint. Van descartar immediatament de continuar per aquest camí i es van posar a obrir oficines controlades per ells directament als estats clau.

“Susie volia acumular recursos fins al final”, explica una persona involucrada en la campanya, una estratègia que va permetre a Trump d’empatar o superar Harris en la despesa de publicitat de l’octubre.

Al mateix temps, va créixer l’opinió que els grups externs de suport podien coordinar-se amb la campanya. I es va traçar un nou pla. “Vam reunir aquests grups i els vam explicar la nostra tesi sobre la cursa: que els votants de baixa participació són una necessitat, no un luxe, tal com vam veure a les eleccions de mig mandat del 2018 i el 2022”, recorda un alt assessor de campanya.

Era una gran aposta que no es feia pas a partir de la força, sinó de la debilitat. L’esforç demòcrata sobre el terreny ja era molt més gran que no pas el republicà. Els funcionaris de la campanya admetien en privat que cedir en els esforços per a aconseguir el vot de persones com ara Charlie Kirk, el cap de Turning Point USA, i el multimilionari Elon Musk era arriscat. Però Wiles va dir que volia canviar la manera com funcionava el Partit Republicà.

Trump sovint feia transaccions i deia als magnats corporatius escèptics amb ell que els rebaixaria els imposts. Va prometre als multimilionaris del petroli un seguit de mesures que volien i els va instar a aportar mil milions de dòlars a la seva campanya. Va dir a cambreres i més treballadors que no hi hauria imposts sobre les propines per guanyar-se el seu vot. Va donar un suport ampli a la indústria de les criptomonedes, que una vegada havia qualificat de “frau”, després d’haver-se convertit en grans donants.

Dins l’equip de Trump, una sensació de paranoia, que de vegades vorejava l’humor negre, va impregnar els darrers mesos de la campanya. Hi havia hagut dos intents d’assassinat, ciberatacs iranians de correus electrònics, i es rumorejava que els xinesos interceptaven les trucades de Trump mateix, del seu company de candidatura JD Vance i de més alts càrrecs de la campanya.

El desplegament del servei secret al seu voltant es va expandir, en conseqüència. De sobte, veies franctiradors a tot arreu. Sempre es trobava darrere vidres antibales. Ja no podia jugar a golf com li agradava. Els assessors de la campanya van començar a fer servir telèfons d’un sol ús i van deixar de fer servir el correu electrònic per a gran part de la seva feina.

Trump, que havia estat a punt de morir en un dels atemptats, era un dels menys impressionats. “Trump va dir: ‘No penso renunciar al meu número de telèfon. Suposo que m’escolten igualment. Tant se me’n fot’” explica un assessor.

Tothom al Madison Square Garden

Per un noi de Queens, el millor que li podia passar era omplir de gom a gom el Madison Square Garden amb hores d’homenatges planificats i no solament de polítics avorrits, sinó també figures populars com ara Hulk Hogan, Doctor Phil, un dels Kennedy, i fins i tot l’home més ric del món.

Trump va dir als seus assessors més importants que fessin el viatge fins a Nova York, sense importar les multituds o el trànsit, ni les cues que feien esperar fins i tot els rics durant hores. Va col·locar multimilionaris amb la seva família al seguici durant el trajecte per la Cinquena Avinguda, perquè poguessin veure els carrers plens com en una desfilada. I els va reunir al vestidor dels New York Rangers. Howard Lutnick, de Cantor Fitzgerald, un noi de Long Island que dirigia la transició, anava donant la mà, entusiasmat, a tothom.

“Tothom a la sala, en aquell moment, ja pensava que Trump guanyaria”, explica un assessor.

L’acte de Nova York era el retorn del Trump més conegut, un rei a la seva cort, envoltat d’espectacle i adulació. Les enquestes pròpies el mostraven en una posició més forta fins i tot que el 2016, quan havia capgirat la política del país i havia conquerit la Casa Blanca.

“Assolirem un èxit que no es pot imaginar ningú”, va dir a la multitud quan va pujar a l’escenari, sense importar-li els comentaris ofensius de la seva introducció, que omplirien titulars durant una setmana. “Aquesta serà la nova edat d’or d’Amèrica” va cridar.

Però quan va baixar de l’escenari estava furiós. Un humorista i més artistes havien fet comentaris molt grollers que li robaven els titulars, i que causarien uns quants dies de cobertura negativa. Entre aquests comentaris, hi havia la broma segons la qual Puerto Rico era una “illa flotant d’escombraries”. Trump, que rarament expressa cap penediment, es va enfadar molt durant dies. “No m’ho puc creure”, va dir en un moment. “Aquell humorista em va fer mal de debò, eh?”

Els últims dies de la campanya, s’anava tornant més irascible. Es burlava dels altres mentre feia campanya, es queixava del seu micròfon, dibuixava imatges violentes de què podien fer les armes als mitjans i a un dels seus rivals polítics. Va dir que no hauria d’haver deixat mai la Casa Blanca quan va perdre el 2020…

El seu equip estava preocupat i li va demanar que es relaxés. Guanyava. N’estaven segurs–com després es va acabar demostrant. Havia de mantenir la calma.

Aleshores Wiles, la seva assessora principal, va fer un moviment poc habitual. Va aparèixer públicament i el va mirar amb desdeny a l’escenari fins que va acabar l’acte. I a l’avió, el seu propi personal li va suplicar que tornés al missatge central de la campanya i el va advertir que si no es calmava podria perdre els votants que necessitava. “Va escoltar molta, molta gent aquell dia. I tothom procurava que recuperés el seny”, explica un dels seus assessors pròxims.

Quan va aparèixer a la seu de la campanya a West Palm Beach dimarts al matí per primera vegada va lloar Wiles mentre ella era a prop. Tota la plantilla la va aplaudir i felicitar. I aleshores, una vegada més, Trump va dir a la sala què pensava realment: no hi hauria d’haver vots per correu. Tan sols hauria d’haver-hi butlletes el dia de les eleccions.

Però, aquesta vegada, la diferència era que en aquell moment ja no importava què pensés Donald Trump. El missatge guanyador ja havia arribat a la gent i ell tornaria a ser el president dels Estats Units.

[Aquest és el tercer i últim capítol de la sèrie. Podeu llegir-ne els dos anteriors: “Com s’ho ha fet Donald Trump per tornar a la Casa Blanca?” i “La reconfiguració del candidat“.]

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb