07.11.2024 - 21:40
|
Actualització: 08.11.2024 - 06:05
The Washington Post · Michael Scherer, Josh Dawsey, Ashley Parker, Tyler Pager
El Trump Force One, el seu avió privat, es dirigia cap a Michigan aquesta primavera quan l’ex-president va haver d’enfrontar-se a una de les seves grans febleses polítiques: l’avortament.
Donald Trump s’enorgullia molt del seu paper en la revocació de la sentència “Roe vs. Wade”, la històrica decisió del Tribunal Suprem que havia autoritzat l’avortament als Estats Units. I ara alguns consellers de confiança l’encoratjaven a donar suport a una prohibició nacional de l’avortament a les quinze setmanes, similar a la limitació federal de vint setmanes a què havia donat suport durant el seu mandat. Però el seu equip de campanya havia preparat una llarga exposició per a convèncer-lo de la contrària.
Van argumentar que necessitaven captar votants partidaris dels referèndums per a protegir els drets reproductius en l’àmbit estatal. Si Trump optava per una prohibició nacional, com unes altres vegades, restringiria les opcions mèdiques en alguns estats. Van desplegar el mapa electoral i li van explicar que, en estats clau com Pensilvània, Michigan i Wisconsin, els seus oponents podrien acusar-lo d’haver retallat els drets reproductius.
Amb això n’hi va haver prou. Mentre volava cap a Michigan, Trump va acceptar d’enregistrar un vídeo en contra d’una prohibició nacional de l’avortament.
Poc després, l’equip de campanya li va proposar un altre canvi: deixar de criticar el vot anticipat. Necessitava els vots per correu i anticipats dels republicans per a guanyar la presidència. Tot i que, en un primer moment, Trump va refusar la proposta, al·legant que el vot havia de ser presencial i el mateix dia de les eleccions, finalment va cedir.
Donald Trump, que es presentava a la presidència després de dos intents de destitució parlamentària, 91 càrrecs penals i 34 condemnes, havia deixat la Casa Blanca després d’haver incitat l’assalt al Capitoli i d’haver negat els resultats d’unes eleccions legítimes. El seu instint polític sempre l’havia portat lluny, però ara, mentre es llançava a la seva tercera campanya per la Casa Blanca, comptava per primera vegada amb un operatiu polític coherent i professional. Per guanyar, hauria d’aprendre a confiar en els seus assessors, i aquests assessors, al seu torn, a donar-li un cert marge d’expansió.
Al començament, res no va anar del tot bé. La campanya va ser plena d’incoherències i de discursos incendiaris contra els immigrants. Però, al final, Trump ha aconseguit una victòria decisiva als estats clau. Ha rebut més vots que no pas el 2020, quan la seva gestió de la pandèmia li va costar un segon mandat. I, aquesta vegada, ha arrasat entre els homes.
Els seus consellers i familiars el van convèncer perquè deixés que li suavitzessin la imatge amb fotografies dels seus néts i amb aparicions en pòdcasts que ell ni tan sols coneixia. Tot i això, sempre va continuar confiant en el seu instint, desoïa consells i es reia dels seus assessors en actes públics. En una de les darreres intervencions, va suggerir que hauria estat “bé” que un pistoler disparés contra els mitjans o que ell s’hauria d’haver quedat en la presidència el 2020, quan va perdre. En els moments de pànic, fins i tot, convidava els membres del seu equip a barallar-se els uns amb els altres.
Aquest relat de The Washington Post sobre com s’ho ha fet per guanyar la presidència dels Estats Units es basa en entrevistes a més de cinquanta persones vinculades a les campanyes presidencials demòcrates i republicanes i inclou el relat de decisions privades i moments decisius de la campanya del 2024.
Les eleccions han tingut moment insòlits, com el canvi de candidat a mitjan juliol i una inversió de 2.000 milions de dòlars fins el dia de les eleccions. Tot això, en un context d’uns electors frustrats amb l’estat polític del país.
Els demòcrates es van adonar que Trump no es considerava derrotat quan va desencadenar l’acció d’una multitud contra el Capitoli dels Estats Units el 2021. El país acabava la temporada electoral com l’havia començada: amb una població profundament dividida i sense un camí clar cap a la reconciliació nacional.
Dimarts, quan va entrar en un gimnàs de Palm Beach per votar, Donald Trump només havia dormit unes poques hores. Melania Trump era al seu costat, amb unes ulleres de sol grosses. El president va atacar Oprah Winfrey tot dient que ell, una vegada, havia acceptat d’acollir un funeral per a un conegut de Winfrey a Mar-a-Lago i que ella no li ho havia agraït.
“Sempre tens penediments. Però això no és el més important”, va dir. El cas és que “hem fet una gran campanya”.
El canvi de candidat
Fins i tot, en els dies més foscos, el president Joe Biden es vantava de les seves xifres. “És una cursa molt ajustada,” va dir a Lester Holt, de la cadena NBC, en una entrevista el 15 de juliol, mentre el Partit Demòcrata es rebel·lava al seu voltant.
En aquell moment, la recaptació de fons anava centenars de milions de dòlars endarrerida respecte del que preveien. Era molt difícil reclutar voluntaris. La recerca interna de la campanya, feta per enquestadors que no havien informat Biden, no aprofundia gaire perquè molts dels assessors de Biden creien que les enquestes tenien un valor limitat. L’equip de campanya va exigir un debat al juny amb Trump per a rellançar la cursa, però el resultat va ser un desastre per a ells.
Tres dies després de l’entrevista amb Holt, Biden era a Delaware, aïllat, amb la covid. I, finalment, els tres enquestadors principals de la campanya –Geoff Garin, Molly Murphy i Jef Pollock– van tenir temps per a reunir-se amb l’equip sènior de la Casa Blanca, que incloïa el cap de gabinet Jeff Zients, el conseller Steve Ricchetti, l’assessora de comunicació Anita Dunn i el guru polític de Biden, Mike Donilon. La presidenta de la campanya, Jen O’Malley Dillon, va apartar els seus tècnics abans de la reunió: “Expliqueu-ho tot tal com ho veieu”, els va dir.
El trio tenia deu punts clau i poques bones notícies, segons unes quantes fonts coneixedores de la reunió. En alguns dels estats que ballaven entre els dos candidats, les xifres eren dins el marge d’error, certament, però això amagava problemes estructurals profunds en l’electorat. Els fonaments s’havien esvaït. Els enquestadors van haver de fer servir dades d’uns altres clients en estats com Virgínia i Nou Mèxic, perquè la campanya no tenia dades bones.
Les notícies no van sorprendre, però tampoc van ser ben rebudes. L’equip de Biden havia compartimentat els enquestadors el 2020 justament per aquesta raó, convençuts que la seva ciència s’havia tornat menys predictiva, tot i que les seves eines asseguraven una precisió més alta. Tot i això, l’equip de Biden encara no dubtava que podria guanyar. Un alt assessor de la Casa Blanca es va queixar després de la reunió, tot dient que la feina de l’equip de campanya era traçar el camí cap a la victòria i no pas afirmar que no n’hi havia cap.
Però, en realitat, ja era massa tard per a posar-se a debatre sobre els mètodes de les enquestes.
Els dirigents demòcrates de Nova York, com ara el cap de la majoria al senat, Charles E. Schumer, i el cap de la minoria a la cambra, Hakeem Jeffries, ja havien parlat amb el president Biden. En una reunió privada el 8 de juliol durant una visita a Harrisburg, Pensilvània, el governador Josh Shapiro va ser clar quan el president li va preguntar sobre la campanya. Shapiro li va dir que faria tant com pogués per ajudar-lo, però que la situació era molt crítica.
Biden encara tenia covid el 21 de juliol, quan es va retirar de la cursa. Aquell diumenge al matí el va passar parlant per telèfon amb el primer ministre eslovè per enllestir els darrers detalls d’un dels bescanvis de presoners més complexos de la història moderna, segons una persona familiaritzada amb els fets. Al vespre va trucar a uns cinquanta dirigents del partit per agrair-los el suport i encoratjar-los a fer costat a Harris.
Ningú del cercle de Biden, ni el president, no pensava que hi hagués cap altra opció que no fos la vice-presidenta, que tenia el dret legal de mantenir l’operació organitzada per la campanya de Biden.
“Els donants van encarregar enquestes que mostraven que l’únic candidat que seria més feble que Biden era Kamala Harris, i això era ple de… bé, d’excrements”, diu un assessor de Biden. “No es poden projectar aquestes coses. És fer un mal ús de les dades.”
Harris havia assumit múltiples papers en la seva carrera política abans d’acomodar-se com a secundària: fiscal, filla d’Oakland, portaveu de la “veritat”. Fins que va rebre la trucada aquest estiu, la seva prudència i lleialtat a Biden havien estat totals. L’equip de Harris va rebutjar inicialment les peticions dels assessors de Biden perquè parlés amb donants i activistes. No volien alimentar especulacions.
L’únic pla de campanya de Harris havia estat esbossat en secret pel personal en un paper no oficial o discutit xiuxiuejant en trucades nocturnes. O’Malley Dillon no va permetre mai cap reunió a Wilmington. Ni tan sols els consellers més acostats a Harris compartien amb ella allò que preparaven.
Però, malgrat això, Harris s’havia preparat durant mesos a la vista de tothom, fent exercicis per a millorar. Stephanie Cutter, una experta en comunicació que va treballar per al president Barack Obama, havia fet entrenament mediàtic amb Harris en silenci, un esforç que es va revelar gràcies als registres de visitants de la Casa Blanca, on constaven les seves visites a partir del desembre.
Mentre Biden retardava els viatges de campanya, la vice-presidenta no s’aturava, i es consolidava en desenes d’esdeveniments: una ofensiva sobre l’avortament durant les eleccions de mitjan mandat, una ronda universitària el 2023 anomenada “Lluitem per les nostres llibertats” i una altra ronda d’“Oportunitat Econòmica” enguany.
Harris va tenir poques hores d’avís abans de llançar-se a la marató de 107 dies. La seva primera gran decisió, després d’intentar sense èxit de posar-se en contacte amb el seu marit a Los Angeles, va ser donar ple poder a O’Malley Dillon, que es va oferir a encapçalar la campanya tan sols si Harris li concedia l’autoritat total.
En aquell moment, el grup de suport extern més gran dels demòcrates, Future Forward, ja havia engegat una màquina de recerca en massa: un sistema de sensors amb enquestes constants, proves i grups de discussió que va aplegar gairebé 14 milions d’enquestes de votants en deu mesos. La feina es compartia en secret amb la campanya de Harris en una web pública coneguda per uns quants. Es navegava fins a la pàgina, es deixava que la imatge de portada s’esvaís i apareixien enllaços de Google Docs valorats en milions de dòlars.
Cinc dies després de la retirada de Biden, la recerca descrivia les dinàmiques que modelarien la campanya demòcrata. “En les proves de 35 talls de discursos recents de la vice-presidenta, tots han tingut resultats positius en direcció,” deia un document. “Els temes econòmics i l’enfocament de la vice-presidenta en el seu historial com a fiscal i els seus valors són els que més mobilitzen el vot; les lloances al president Joe Biden, les que menys.”
En aquell moment, les enquestes dels demòcrates començaven a remuntar. Els diners aviat havien de batre rècords –va rebre 1.000 milions de dòlars en tres mesos. Per primera vegada en vuit anys, els demòcrates omplien mítings multitudinaris. Harris es va decantar cap als clixés previsiblement provats, reciclant els millors missatges dels demòcrates del passat. Va complir totes les expectatives del juliol al setembre, quan va dominar Trump en l’únic debat.
“Va sortir del bullpen i va fer set innings sense encaixar cap punt,” s’exclamava Chauncey McLean, fent servir un símil de beisbol. President de Future Forward, la seva opinió reflectia una valoració gairebé unànime dins el partit.
Harris comptava amb l’avantatge d’un país que havia rebutjat la política de Trump en tres eleccions nacionals, i amb una reacció contra ell que havia començat amb la decisió del Tribunal Suprem dels Estats Units de revocar el dret constitucional d’avortament. Tanmateix, hi havia un problema central: Trump guanyava clarament en les tres qüestions principals per als votants: l’economia, la inflació i el cost de la vida.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
