02.10.2018 - 05:00
La pregunta «Com s’ha fet tot?» és de les més antigues que s’han plantejat els humans. No és estrany que hi hagi moltes explicacions; la majoria, mites de creació. Més estrany és que, avui encara, en el país tecnològicament més avançat del món, siguin majoria els que creuen en mites que contradiuen evidències científiques aclaparadores. Per què els predicadors tenen més èxit que la ciència i els seus divulgadors? No és només una irritant qüestió intel·lectual: els humans canvien les condicions de vida a la Terra molt de pressa i sense una comprensió clara del funcionament de la natura. Això pot tenir (està començant a tenir) conseqüències desastroses i potser irreversibles per als mateixos humans. M’he ocupat d’aquests temes més extensament en altres llocs (Terradas, 2005, 2006, 2014), mirant de demostrar que l’univers, la matèria i la vida que coneixem són resultat de processos històrics, evolutius, constructius i destructius.
L’evolució de la vida no és només una qüestió de canvis genètics (que hi són) sinó d’interaccions entre molècules, organismes i condicions d’entorn, i sovint es basa en processos associatius i d’incorporació (d’altra banda, igual com passa amb l’evolució de la matèria, des de partícules a àtoms i molècules cada cop més complicats, i en la de les societats). Aquests processos fan emergir realitats complexes biològiques, socials i culturals. I la cultura, que és un resultat de l’evolució, ens dóna una capacitat d’acció sobre l’entorn que està ja en conflicte global amb la preservació de condicions de vida adients per a la nostra pròpia espècie (Terradas, 2010).
«Els humans canvien les condicions de vida a la terra molt de pressa i sense una comprensió clara del funcionament de la natura»
La ignorància popular de la ciència és, en bona mesura, responsabilitat dels mateixos científics. És cert que es fa molt difícil competir amb la raó i les proves experimentals contra discursos emocionals que prometen vida més enllà de la mort. Però sovint allò que serveix per a avançar en el coneixement no sempre ens ajuda a millorar la comunicació destinada a la població no científica. I, de vegades, els avantatges de les aproximacions reduccionistes a l’hora d’establir teories sòlides amb una base matemàtica tenen l’inconvenient de crear marcs rígids que exclouen fenòmens ben reals, emergents, difícils d’enquibir en els paradigmes reduccionistes. Un bon exemple d’ambdues coses és l’explicació científica de l’evolució que constitueix el paradigma vigent, la síntesi moderna, que es va formular entre la dècada dels trenta i la dels cinquanta del segle passat.
