12.06.2023 - 21:40
[Leggi in italiano su FanPage]
Itàlia sense Silvio Berlusconi hauria estat un país profundament diferent de l’actual, en tots els àmbits, de la política a l’economia, de la projecció internacional a la cultura. Amb això n’hi ha prou per a entendre la seva controvertida magnitud. Per comprendre qui va ser Silvio Berlusconi, mort ahir a Milà a vuitanta-sis anys, només cal imaginar-se com hauria estat Itàlia sense ell.
Sense Berlusconi, les televisions comercials haurien estat durant anys, potser dècades, un petit i fragmentat apèndix de la televisió estatal. Sens dubte, no hi hauria hagut el duopoli que fins a la revolució digital ha caracteritzat l’oferta televisiva d’aquest país, un duopoli plasmat per l’estètica berlusconiana i la seva concepció de l’entreteniment.
Sense Berlusconi, fins i tot el futbol hauria romàs relegat a la dimensió provincial durant qui sap quant temps, en compte de convertir-se en un entreteniment televisiu per a exportar al món, amb costs astronòmics i futbolistes superestrelles. Potser hauríem hagut d’esperar els oligarques russos o els xeics a les dècades següents.
Sense Berlusconi, la dreta social italiana, hereva de la tradició feixista, hauria romàs durant qui sap quant de temps fora de la possibilitat de convertir-se en una alternativa de govern al centre demòcrata-cristià i a l’esquerra socialdemòcrata. Perquè a ningú no se li hauria acudit de reunir, sota el mateix sostre, els secessionistes del nord amb un partit nacionalista com va fer Berlusconi el 1994. I ningú, probablement, no hauria guanyat amb aquella barreja contradictòria, ni l’hauria convertida en l’aliança política italiana més estable i duradora.
Sense Berlusconi, els empresaris haurien continuat essent empresaris, en compte de polítics. I els magnats mediàtics haurien continuat influint la política des de l’exterior, sense ni tan sols prova d’“entrar en el camp”. Sense Berlusconi, potser, no hauríem sentit parlar mai de conflicte d’interessos. I Donald Trump ni tan sols hauria considerat la possibilitat d’aspirar a ser president sense l’exemple de qui va fundar un partit al gener i va guanyar les eleccions a final de març.
Sense Berlusconi i el seu poder mediàtic, format per programes de debat i diaris, potser hauríem tingut unes altres hegemonies culturals. Una cosa és segura: que no hauríem tingut ningú capaç de dirigir l’opinió pública com Berlusconi va ser capaç de fer-ho. Si avui una gran part del país pensa què pensa sobre l’esquerra, els jutges, els immigrants o el que sigui és també culpa –o mèrit, decidiu-ho vosaltres– de Berlusconi.
Sense Berlusconi –però aquí cal afegir-hi “potser”– dictadors com Muammar al-Gaddafi i autòcrates com Vladímir Putin no haurien tingut a Europa la legitimació política i cultural que van tenir amb ell al govern. Com tampoc, d’una altra banda, els Estats Units no haurien tingut cap aliat tan fidel en la lluita de les seves guerres a l’Afganistan i a l’Irac.
Podríem continuar així hores i hores, explicant la força innovadora que ha caracteritzat la vida de Silvio Berlusconi, explicant de quina manera i en quins àmbits ningú, com ell, no ha tingut un impacte tan profund en la biografia del país en què vivim. I probablement passarem anys, potser dècades, preguntant-nos si una Itàlia sense Berlusconi hauria estat millor o pitjor que la Itàlia en què vivim avui. Però si una cosa és segura és que hauria estat molt diferent. I és per això que ens ha dividit tant i ens dividirà per sempre.
