Com serà la presidència de Joe Biden? Això és tot el que en sabem

La presidència inesperada, inaudita i tortuosa de Donald Trump ja té data de caducitat: el 20 de gener de 2021, Joe Biden esdevindrà el 46è president dels Estats Units. Durant la campanya demòcrata, el verb ‘restaurar’, o ‘recuperar’, ha estat el favorit de l’ex-vice-president, que ha provat de convertir les eleccions en un referèndum sobre Trump, més que no pas en un debat sobre el seu programa polític, aparcat generalment en segon terme. Fer cau i net, desfer tot allò que ha fet el seu predecessor, així com Trump va esmerçar-se a fondre el llegat de Barack Obama. Cap aquí és on Joe Biden ha apuntat l’energia.

Però un cop al capdavant d’una potència mundial enfangada en una crisi profunda i una notable divisió social, amb seriosos reptes estratègics, ideològics, internacionals i econòmics, no sembla que les coses hagin de ser tan fàcils. Quines promeses ha fet Joe Biden? Amb quins entrebancs pot topar? Quin equip configurarà? Quins seran els seus primers passos? Hem mirat de respondre aquestes i més preguntes atenent tot allò que de moment en sabem.

L’escut del senador Mitch McConnell

Potser la principal decepció d’una nit que els demòcrates esperaven triomfal és que no han arrabassat la majoria republicana al Senat, malgrat les quantitats multimilionàries de diners que hi han destinat. L’escenari pot canviar en funció del resultat de dues eleccions a senador a Geòrgia, en què el fracàs dels candidats a l’hora d’assolir el 50% dels vots ha forçat una segona volta, i que podrien inclinar la balança. Però això té un recorregut difícil i el més probable és que un cop Biden sigui president es trobi que ha de negociar amb els republicans la majoria de les iniciatives per evitar que les hi tombin.

Al capdavant de la majoria republicana hi continuarà havent, molt probablement, el senador per Kentucky, Mitch McConnell, un conservador de pedra picada que ha estat determinant per a Trump, tot cenyint la majoria republicana al seu servei en moments clau del seu mandat. Així ha impedit, per exemple, la declaració de testimonis clau al procés d’impeachment contra el president i ha permès el nomenament de la jutgessa Amy Coney Barrett al Tribunal Suprem. En canvi, va ser molt dur en l’etapa final d’Obama, quan va vetar-ne bona part dels projectes.

No s’espera que McConnell s’estovi, però Biden ha insistit durant la campanya que pretén reconstruir la unitat del país ‘tot treballant amb els republicans’, i que pretén assolir-hi pactes. I Biden, que va ser senador trenta-sis anys, coneix de sobra el congrés i està acostumat a negociar amb McConnell. La seva relació és més aviat bona, de fet, tant en l’àmbit personal –el republicà va ser l’únic senador del partit en assistir al funeral del fill de Biden el 2015–, com polític. La por dels demòcrates més progressistes és que el seu president impulsi legislació molt moderada o conservadora. De fet, en el mandat d’Obama bona part de les seves lleis comercials van rebre més vots republicans al Senat que no pas del seu propi partit.

Hi haurà partit, això sí. Però cap president no havia arribat al càrrec amb una majoria contrària al Senat d’ençà de George Bush pare, l’any 1989, i el resultat va ser més aviat galdós per a ell, perquè va poder aprovar molt poques iniciatives.

L’equip del president Biden

Un dels àmbits en què McConnell i la majoria republicana podran tallar el bacallà ben aviat serà la designació dels càrrecs principals de l’administració que Biden determini. Podran votar i vetar els nomenats a la Secretaria d’estat, per exemple, que és el comandament de la política exterior nord-americana. La previsió és que això dissipi l’esperança de l’ala progressista demòcrata de desplaçar Biden cap a l’esquerra forçant la seva presència a l’executiu.

Les darreres setmanes, per exemple, la premsa dels Estats Units ha informat que l’estrella d’aquesta família política, el senador ‘socialista democràtic’ Bernie Sanders, provaria d’obtenir la plaça de secretari de Treball, mentre que la senadora Elizabeth Warren, també de l’ala progressista, es postularia per a ser secretària del Tresor –l’equivalent nord-americà a un ministeri de finances. Si ja eren complicades totes dues hipòtesis en cas que els demòcrates haguessin guanyat el Senat, ara són altament improbables.

En canvi, pren força la hipòtesi que Biden triï, d’una banda, ex-assessors seus i ex-alts càrrecs de l’era Obama amb qui va poder travar confiança quan era vice-president i, d’una altra banda, alguns dels seus rivals centristes a les primàries demòcrates, com a premi per haver-s’hi aplegat darrere just abans de les eleccions del ‘superdimarts’ que estaven a punt d’aplanar el camí de Sanders al nomenament. Han parlat, per exemple, de l’ex-ambaixadora a l’ONU amb Obama, Susan Rice, com a possible secretària d’estat, i d’un rol potser predominant de Pete Buttigieg, que s’havia propulsat els darrers mesos com una jove promesa del sector moderat del partit.

Biden ha explorat fins i tot la possibilitat de nomenar algun republicà com ara l’ex-governador d’Ohio, John Kasich, que ja va participar en la Convenció Demòcrata d’aquestes eleccions.

La pulsió d’esquerra

El debat intern que els darrers cinc anys ha sacsejat el Partit Demòcrata amb l’esclat del seu sector més progressista, encapçalat sobretot pel senador Bernie Sanders i les congressistes Alexandria Ocasio-Cortez i Ilhan Omar, també ha ressonat en aquestes eleccions. A la Convenció Demòcrata que presentava Biden com a candidat, els més d’esquerra van alertar que l’estratègia electoral d’atraure els moderats i els republicans no funcionaria. I ho continuen mantenint. Ocasio-Cortez, per exemple, va demanar autocrítica per la pèrdua del vot hispanoamericà. I la cap dels representants demòcrates, la presidenta Nancy Pelosi, va alertar que el partit no havia de virar a l’esquerra després d’haver perdut diversos escons a la Casa de Representants.

Però el cert és que, si bé el programa electoral de Joe Biden suposa una considerable rebaixa respecte de les propostes de Sanders, és difícil trobar un programa més progressista en cap candidat presidencial demòcrata anterior. El mes de juliol el mateix Biden va dir que si aconseguia aprovar les propostes que duia al programa, el seu llegat seria el del ‘president més progressista de la història’. Què inclou, doncs, el programa? Entre més, apujar a cinc dòlars l’hora el salari mínim; apujar els imposts a les rendes més altes i a les grans corporacions; ampliar la prestació de desocupació; fer una reforma del sistema de presons; triplicar i quadruplicar el pressupost actual en projectes d’habitatge; un pla de transició ecològica que assoleixi unes emissions netes el 2050; flexibilitzar la política migratòria i capgirar les mesures de Trump en aquest àmbit; restaurar l’acord nuclear amb l’Iran i tornar a reforçar les aliances amb Europa.

A banda, Biden ha maldat reiteradament per a distingir-se de Trump en la seva gestió del coronavirus i ha dit que faria cas dels científics i ordenaria un nou confinament si fos necessari, que faria obligatori l’ús de la màscara, que contractaria més de 100.000 rastrejadors més, que faria gratuïts tots els tests de detecció i que habilitaria més centres on fer-los.

Però res no és tan clar. No solament pel poder de veto que tindran els republicans. També perquè la trajectòria de Joe Biden és marcadament conservadora. Per posar-ne uns quants exemples, va tenir un paper fonamental en la promoció de la guerra de l’Irac, va avalar la de l’Afganistan, va votar a favor de desregulacions beneficioses per als grans bancs, de la llei que segons Bill Clinton va ‘acabar amb el benestar tal com l’hem conegut’, va ajudar a escriure la fèrria llei de justícia criminal que ha derivat en un empresonament en massa, especialment per a les comunitats afroamericanes, i va ser un dels impulsors que el Partit Demòcrata es desplacés a la dreta durant el mandat de Ronald Reagan, amb la creació del Consell de Lideratge Demòcrata.

El vol ascendent de Kamala Harris

A 78 anys, Biden serà el president més vell a ser investir de la història dels Estats Units, i bona part dels seus opositors han assenyalat que el seu estat de salut físic i mental no era idoni per a fer front a la frenesia que exigeix la presidència dels Estats Units. El seu metge en va publicar un informe on descriu que el seu estat és ‘saludable i vigorós’, i on es pot llegir que té diversos problemes menors i propis de l’edat. En canvi, Biden no ha fet públic cap informe referent al seu estat mental, que a causa dels seus –cada vegada més freqüents– lapsus i confusions ha estat el nucli dels rumors i les crítiques.

És per tot plegat que quan Biden va triar la senadora californiana Kamala Harris com a candidata a la vice-presidència, molts van interpretar-ho com un moviment per a segellar el seu relleu al capdavant del Partit Demòcrata, però també al capdavant del país. El consens als Estats Units és que el demòcrata no optarà a la reelecció el 2024, quan tindria ja 82 anys, i el vice-president sempre disposa d’un avantatge en les primàries del partit. De fet, s’ha especulat fins i tot que, a mig mandat, Biden cedeixi el lloc a Harris, que esdevindria així la primera dona a presidir el país.

L’oposició de l’ex-president Trump

És una incògnita encara, però pot ser un dels grans reptes de la presidència de Joe Biden: el paper de Donald Trump. La no acceptació de la derrota podria no tenir recorregut legal a favor del president sortint, però si Trump decidís tornar-se a presentar el 2024, com alguns mitjans nord-americans han explicat que havia dit als seus assessors, la situació no tindria precedents. Cap president fins ara no s’ha trobat amb un ex-president disposat a la reelecció que li proferís una oposició activa durant tot el mandat, i molt menys que titllés el president entrant d’il·legítim i l’acusés d’haver-li robat el càrrec de manera fraudulenta. Que Biden s’hi trobi és una possibilitat real.

I tot plegat en un país que, si bé ha votat per Biden, ha provat que la base social del trumpisme ha cristal·litzat. El magnat republicà ha sumat cinc milions de vots més que a les eleccions del 2016, i la carrera electoral ha estat ajustada fins al darrer minut. Caldrà veure, també, qui agafa preponderància al si del Partit Republicà: els hereus ideològics de Trump o bé cares més moderades. Però passar l’esborrador segur que no podrà fer-ho ningú. I molt menys Biden.