24.01.2021 - 21:50
El març de l’any passat, els meus col·legues del Centre Frederick S. Pardee per a l’Estudi del Futur a Llarg Termini de la Universitat de Boston van pensar que podria ser útil començar a pensar en “l’endemà del coronavirus”. Era lògic que un centre de recerca dedicat a pensar a llarg termini es preguntés com seria el nostre món post-covid-19. Els mesos següents vaig aprendre moltes coses. La més important és que no hi ha una “tornada a la normalitat”.
Durant cent noranta dies, vam enregistrar 103 vídeos. Cadascun durava uns cinc minuts, amb una simple pregunta: com pot influir el nostre futur la covid-19? Vaig entrevistar pensadors destacats sobre 101 temes diferents: dels diners al deute, de les cadenes de subministrament al comerç, de la feina als robots, del periodisme a la política, de l’aigua als aliments, del canvi climàtic als drets humans, del comerç electrònic a la ciberseguretat, de la desesperació a la salut mental, del sexe al racisme, de les belles arts a la literatura, i fins i tot a l’esperança i la felicitat.
Entre els meus entrevistats, hi havia el president de l’Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units, un ex-director de la CIA, un ex-comandant suprem aliat de l’OTAN, un ex-primer ministre d’Itàlia i l’astrònom reial de la Gran Bretanya. Vaig fer zoom –la paraula s’havia convertit en un verb gairebé d’avui per demà– amb Kishore Mahbubani a Singapur, Yolanda Kakabadse a Quito, Judith Butler a Berkeley, Alice Ruhweza a Nairobi i Jeremy Corbyn a Londres. En el nostre darrer episodi, l’ex-secretari general de l’ONU Ban Ki-moon s’hi va afegir des de Seül. Per a mi, va ser realment una temporada d’aprenentatge.
(Ací podeu trobar els vídeos de totes les converses.)
Entre més coses, em van ajudar a entendre per què la covid-19 era una tempesta que no podíem preveure. El nostre món pre-pandèmic no era gens normal, i el nostre món postpandèmic no serà com tornar a la normalitat, de cap manera. Aquí hi ha quatre raons que ho expliquen.
1. La disrupció s’accelerarà
Així com les persones amb condicions mèdiques preexistents són més susceptibles al virus, l’impacte global de la crisi accelerarà les transicions preexistents. Com diu el president del Grup Euràsia, Ian Bremmer, un any d’una pandèmia global pot fer impacte en una dècada o més d’interrupció d’allò que és habitual. Per exemple, Phil Baty, de Times Higher Education, adverteix que les universitats canviaran “profundament [i] per sempre” i això serà sobretot perquè el sector de l’educació superior ja demanava el canvi a crits. L’editora guanyadora del Premi Pulitzer Ann Marie Lipinski arriba al mateix pronòstic per al periodisme i l’economista de Princeton Atif Mian es preocupa de manera semblant pel deute global estructural. A Harvard, l’experta en política comercial Dani Rodrik pensa que la pandèmia accelera la “retirada de la hiperglobalització”, una retirada que ja s’havia engegat abans de la covid-19. I l’economista de la Pardee School, Perry Mehrling, està convençut que “la societat es transformarà permanentment… i tornar a l’status quo anterior és impossible”, diu.
2. La política es tornarà més turbulenta
Els núvols sobre l’economia mundial són enormes, tant que fins i tot l’economista Sir Angus Deaton, guanyador del premi Nobel i optimista de mena, afirma preocupat que podríem entrar en una fase fosca que durarà “de vint a trenta anys abans no vegem el progrés”. Tanmateix, són els comentaristes polítics els que semblen més perplexos. El polític teòric de la Universitat de Stanford Francis Fukuyama confessa: “No he vist mai un període en què el grau d’incertesa sobre com serà el món políticament sigui més gran que l’actual.” La covid-19 ha subratllat qüestions fonamentals sobre la competència de govern, l’auge del nacionalisme populista, la marginació de l’experiència, el declivi del multilateralisme i fins i tot la idea de la democràcia liberal. Cap dels experts entrevistats –ni un de sol– no espera que enlloc la política es torni menys turbulenta que abans de la pandèmia. Del punt de vista geopolític, això es manifesta –en paraules del degà fundador de l’Escola Kennedy de Harvard, Graham Allison– en una “rivalitat tucídica subjacent, fonamental i estructural”, en què una nova potència de creixement ràpid, la Xina, amenaça de desplaçar la potència establerta, els Estats Units. La covid-19 va accelerar i va intensificar aquesta rivalitat entre grans potències amb ramificacions a Àsia, Europa, l’Àfrica, l’Amèrica Llatina i l’Orient Mitjà.
3. Els hàbits pandèmics persistiran
Però no totes les turbulències són mal rebudes. A tots els sectors, els experts, l’un rere l’altre, em van dir que els hàbits desenvolupats durant la pandèmia no desapareixeran –i no únicament els hàbits de Zoom i de treballar de casa estant. Robin Murphy, professor d’enginyeria de la Universitat de Texas A & M, està convençut que “tindrem robots a tot arreu” de resultes de la covid-19. I això perquè es van tornar tan omnipresents durant la pandèmia per als lliuraments, les proves de covid-19, els serveis automatitzats i fins i tot l’ús a la llar. I tant Karen Antman, degana de la Facultat de Medicina de la Universitat de Boston, com Adil Haider, degà de medicina de la Universitat Aga Khan del Paquistan, pensen que la telemedicina ja no ens deixarà. Vala Afshar, cap d’evangelització digital de la companyia de programari Salesforce, encara va més lluny: sosté que al món posterior a la revolució de les comunicacions, “tots els negocis seran un negoci digital” i hauran de posar en línia gran part del comerç, les interaccions i la força de treball.
4. La crisi crearà oportunitats
La periodista científica Laurie Garrett, que ha advertit sobre les epidèmies mundials durant dècades, imagina una oportunitat per a encarar les injustícies dels nostres sistemes econòmics i socials. “Com que no hi haurà ni una sola activitat que continuï com abans –diu–, també hi ha la possibilitat d’una reestructuració fonamental en l’agitació.” L’ecologista Bill McKibben diu que la pandèmia es pot convertir en un toc d’atenció que faci que la gent s’adoni que “les crisis i els desastres són possibilitats reals”, però que es poden evitar. No estan sols en aquest pensament. L’economista Thomas Piketty reconeix els perills de l’augment del nacionalisme i la desigualtat, però espera que aprenguem “a invertir més en l’estat de benestar”. Diu: “La covid reforçarà la legitimitat de les inversions públiques en [els sistemes de salut] i infrastructura.” L’ex-ministra de Medi de l’Equador Yolanda Kakabadse creu igualment que el món reconeixerà que “la salut de l’ecosistema és igual a la salut humana” i prestarà una nova atenció a l’entorn. I a l’historiador militar Andrew Bacevich li agradaria veure una conversa sobre “la definició de la seguretat nacional al segle XXI”. Achim Steiner, administrador del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament, està sorprès per l’extraordinària quantitat de diners que s’ha mobilitzat per respondre a aquesta crisi mundial. I es pregunta si el món podria ser menys gasiu en les quantitats necessàries per a combatre el canvi climàtic abans no sigui irreversible i catastròfic. Al final, crec que Noam Chomsky, un dels intel·lectuals públics més importants dels nostres temps, ho va resumir millor que ningú: “Ens hem de preguntar quin món en sortirà, d’això.” Hem de saber, afegia, “en quin món volem viure?”
Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation amb el títol “I spoke to 99 big thinkers about what our ‘world after coronavirus’ might look like – this is what I learned“
