Com ser escriptora i no morir en l’intent

Històricament, el fet d’escriure ha estat vist com una pràctica inútil per a les dones i com la usurpació d’un dret que no ens pertany. Virginia Woolf va dir: ‘Crec que passarà encara molt de temps abans que una dona puga asseure’s a escriure un llibre sense que sorgesca un fantasma que ha de ser assassinat, sense que aparega la pedra contra la qual estavellar-se.’

El paper de la dona com a literata ha sofert una transformació important els dos últims segles. Al llarg del segle XX i en el XXI assistim a l’entrada massiva de la dona en l’àmbit literari. Això és a causa d’una sèrie de transformacions d’índole social, econòmica i ideològica. No obstant això, segles enrere, la dona ha tingut molt difícil de poder formar part de l’àmbit literari. Però, tot i les restriccions imposades per la nostra condició genèrica, hi ha hagut dones que s’han enfrontat a la seua època, dedicant-se a l’ofici de lletraferides.

Expliquen que a la Jane Austen li feia vergonya escriure i amagava els fulls cada vegada que entrava algú. La Fanny Burney cremava tots els originals i feia calça com a penitència per escriure. La Katherine Anne Porter es queixava que sempre l’interrompien; fins i tot en va fer el càlcul: només havia emprat un 10% de les seues energies a escriure, ‘l’altre 90% l’he usat per a poder mantenir el cap fora de l’aigua’. Va tardar vint anys a escriure una novel·la. A la Zelda Fitzgerald, el marit li va prohibir de publicar el seu diari perquè ell el necessitava per a la seua feina. Parlant de marits, la Katherine Mansfield retreia al seu que volgués que ella deixés d’escriure per servir-lo. I el de Colette va signar les seues primeres obres.

Són moltes les autores que per motius diferents van signar amb nom d’home: Caterina Albert i Paradís, coneguda com a Víctor Català; Mary Ann Evans, que signava amb el nom de George Eliot; les germanes Brönte, amb diversos pseudònims; Amantine-Lucile-Aurore Dupin, amb el nom de George Sand; o Karen Dinesen, que es va donar a conèixer amb el nom d’Isak Dinesen.

I en aquest segle, Catherine Nichols va enviar la mateixa obra amb un nom masculí com a pseudònim i va rebre més respostes i més positives que quan ho va fer amb el seu nom. Signar amb nom d’home multiplica per vuit les possibilitats de ser publicat.

En català hi ha més lectores (52%) que lectors (48%); no obstant això, només un 20% de l’obra publicada és d’autoria de dona. Les dones també som majoria en els llocs de treball en el sector editorial. La creació literària femenina ha estat considerada històricament de segona categoria, per raó que el cànon acceptat tradicionalment, el que condiciona des de fa segles la decisió sobre allò que es publica, és androcèntric i patriarcal.

La realitat és que les dones llegim homes i dones, i els homes majoritàriament homes.

La literatura escrita per dones sembla que fa temps que resulta rendible. Dels gèneres literaris, la novel·la clàssica encapçalava les vendes, seguida de la literatura infantil i juvenil, i la contemporània en tercer lloc. Entre els llibres més llegits trobem Harry Potter, de J. K. Rowling. El 1997, en la primera edició, l’editor li va aconsellar que posés només les inicials, perquè no s’entengués que l’autora era una dona, pensant que això influiria en les vendes.

Tot i que, actualment, som les dones escriptores de literatura infantil i juvenil les principals referents i som majoria, només rebem premis un 36,4% –la xifra més alta amb relació a uns altres premis de literatura– segons l’estudi ‘El gènere als nostres premis literaris’, de l’Observatori Cultural de Gènere. Els premis literaris formen part dels mecanismes de visibilització de les professionals de l’escriptura i fan un paper molt important en la nostra promoció i prestigi. En aquest sentit, les autores ens trobem encara en situació de desavantatge, tant en el reconeixement com en la publicació.

Han passat anys, molts anys, segles, esperem que les pedres i els fantasmes desapareguen per sempre més. Esperem que més prompte que tard les escriptores del segle XXI aconseguim un espai propi, un lloc per a poder escriure, poder parlar, poder viure i, en definitiva, poder ser lliures, poder ser dones. Com deia la mateixa Woolf: ‘Una dona ha de tenir diners i una cambra pròpia per a escriure novel·les; i això, com veieu, deixa sense resoldre el gran problema de la veritable naturalesa de la dona i la veritable naturalesa de la novel·la.’