Com ser antiracista

Amb més d’un milió de còpies venudes als EUA, Raig Verd Editorial, publica Com ser antiracista, d’Ibram X. Kendi. Segons el New York Times és el llibre més valent escrit mai sobre el problema de la raça a la ment occidental.

“Sabem ser racistes, sabem fingir que no som racistes. Ara hem d’aprendre a ser antiracistes”, afirma Kendi, i ens convida a una immersió en l’actualitat, la història del racisme, i els nostres comportaments culturals. Un procés de reflexió per anar posant en evidència els nostres tòpics “racistes” i “no racistes” per descobrir, nítidament, què vol dir ser antiracista i com refer les nostres crítiques i models d’actuació. Perquè, en el fons, per a ell, les nostres ments són captives de les idees racistes.

I ho fa a partir de la seva experiència personal i familiar, com si fes una desconstrucció íntima del seu propi racisme i del racisme estructural inherent a la societat. És a l’evolució i l’anàlisi del seu pensament i de la seva actitud antiracista a la vida que anirà estudiant a fons els seus orígens familiars i la història de la humanitat, els fets polítics i culturals que per a ell són clau per a definir la societat racista nord-americana, des de l’esclavatge a la victòria i l’èxit d’un Donald Trump que triomfava dient coses com: “Per què ve cap aquí tota aquesta gent de països de merda?” i “La ganduleria és un tret dels negres.”

L’autor és molt gràfic quan descriu així el seu viatge vital per a passar del racisme a l’antiracisme: “Hi explico la meva pròpia trajectòria, el viatge d’un noi educat en la consciència racial en conflicte de la classe mitjana negra de l’era Reagan, que després va trencar a la dreta per agafar l’autopista de deu carrils del racisme antinegre on, misteriosament, no hi ha policia i la gasolina és gratuïta, i que després va agafar la carretera de dues direccions del racisme antiblanc, on la gasolina és escassa i hi ha policia a tot arreu, fins que va trobar el trencall de la carretera sense asfaltar i sense enllumenat de l’antiracisme.”

La línia argumental de l’assaig va teixint l’essència del seu jo de nen i adolescent negre americà i l’evolució dels seus pensaments i actituds, amb els referents de què, com i per què s’ha anat construint l’imaginari social i cultural racista dels EUA. És un desenvolupament progressiu, sincer i documentat que convida a reflexionar sobre els nostres errors i tòpics progressistes de creure’ns o definir-nos com antiracistes quan, en el fons del nostre pensament, potser encara estem impregnats de racisme. Igual que la nostra societat capitalista.

És com si Ibram X. Kendi ens digués: “Un no és antiracista simplement per proclamar-s’hi. No. Ho ha de ser en tots els ordres de la vida i demostrar-ho.”

L’antiracisme reorienta la consciència

Ser antiracista és una opció radical que exigeix, segons ell explica, una reorientació de la nostra consciència. No és fàcil ni per a negres ni per a blancs d’aprofundir en el concepte de racisme sistèmic perquè, fent-ho, tots plegats, negres i blancs, descobreixen la feblesa de fons i la inconsistència i ambigüitat del seu rebuig verbal al racisme. No és fàcil assumir que encara som, en bona part, no racistes de paraula i d’emoció, però encara no som antiracistes d’acció.

“L’única manera de capgirar el racisme és identificar-lo, descriure’l i desmantellar-lo d’una forma coherent”, afirma Kendi. Cal anar al fons de la qüestió perquè emprar el mot “racista” com una calúmnia suposa quedar bé i sumir-nos tranquil·lament en la inacció. Ell entén que el procés és llarg i meticulós, gairebé com un procés de desintoxicació, com un procés de desconstrucció de l’imaginari cultural en tots els àmbits per identificar i combatre el racisme contingut a la biologia, l’etnicitat, el cos, la cultura, la conducta, el color, l’espai, la classe, el gènere, el sexe, el racisme queer i els conceptes d’èxit, fracàs i supervivència.

Tot el seu recorregut vital per a arribar a l’antiracisme és una aventura intel·lectual per a ell imprescindible. Un trajecte que el fa sentir persona, una evolució rigorosa i innovadora del pensament i la reflexió social i política. A més, podria ser que en analitzar tots els terrenys de la realitat, incorporant com a eix central la perspectiva de raça, Ibram X. Kendi estigués fent un pas més enllà del pensament llibertari i marxista.

Un exemple: “La política de la inacció en qüestions climàtiques és una política racista, perquè l’hemisferi sud, habitat sobretot per persones no blanques, pateix molt més les conseqüències del canvi climàtic que l’hemisferi nord, on viuen més persones blanques, a pesar que és el nord, bàsicament de població blanca, el que contribueix més a l’acceleració del canvi.”

L’autor, tot i afirmar que el capitalisme i el racisme són germans siamesos, “les dues cares d’un mateix cos destructor”, remarca també les deficiències de les anàlisis marxistes en aquest sentit, subratllant el racisme que van viure els afrocubans després de la victòria castrista, o el racisme que va perviure gairebé intacte als règims comunistes i socialistes.

La justícia racial és sinònim de justícia social, de classe i de gènere. Són conceptes per a ell indestriables, no pas compartiments estancs. A més, Kendi exposa al llibre que, quan el racisme incideix en problemes de gènere, classe o sexualitat, en aquestes interseccions augmenta considerablement el perill de més violència i opressió.

L’autor no és en absolut ingenu, ni pensa cegament segons els tòpics ‘enrotllats’ i les modes actuals, és un activista de cap a peus, sí, però també és un pensador honest, de referència per als joves del moviment Black Lives Matter, valent, rigorós, atent a allò que l’envolta. És conscient, però, que “imaginar que desapareixeran les races en un món racista és tan conservador i perjudicial com imaginar que no hi ha classes en un món capitalista”.

Professor, escriptor, analista, comentarista

Ibram X. Kendi (Nova York, 1982) és un referent intel·lectual al món acadèmic i al social. És un estudiós en contacte amb què passa al carrer en connexió amb els sentiments de la seva generació. Per això ha esdevingut un referent. És autor de nombrosos assajos i és molt present a les xarxes i als grans mitjans (The Atlantic i CBS), on comenta i analitza des del seu prisma els assassinats racistes, els comentaris i la ideologia de Trump i el significat racial profund de les darreres eleccions nord-americanes.

És professor d’història i relacions internacionals, doctor en estudis afroamericans, director fundador del Centre d’Investigació i Política Antiracista de la Universitat Americana, a Washington D.C., i del Centre d’Investigacions Antiracistes de la Universitat de Boston. L’any 2016 va ser guanyador del National Book Award amb l’obra Stamped from the Beginning: The Definitive History of Racist Ideas in America.

Desmuntant el racisme sistèmic

Gràcies al seu coneixement acadèmic i d’investigador, documenta l’assaig Com ser antiracista amb acurades dades socials i estadístiques polítiques i econòmiques. Aquest és, a més del terreny personal i l’històric, un dels pilars importants del seu estudi. Aporta dades reveladores i indiscutibles per a sostenir els seus arguments.

Els efectes del racisme sistèmic i estructural generador de lleis discriminatòries en el camp del treball i l’habitatge per a condemnar els negres a la pobresa són evidents, com ell demostra. En l’àmbit de la salut és evidentíssim: l’índex de mortalitat és dues vegades més alt entre infants negres que blancs i els afroamericans tenen un 25% més de probabilitats morir de càncer que els blancs, per exemple.

Segons que documenta, gràcies a la Llei d’Atenció Assequible (anomenada també Obamacare), tres milions d’afroamericans i quatre milions de llatinoamericans van aconseguir una assegurança mèdica, però 28,5 milions de nord-americans seguien sense tenir-ne, una xifra que augmentà a l’època Trump quan el Congrés va modificar la llei. Els supremacistes blancs criticaven amb ràbia l’Obamacare, tot i que el 43% dels qui van obtenir una assegurança mèdica vital del 2010 al 2015 eren blancs.

A més a més, tal com ell demostra amb exemples del 2016, solen fer-se diversos retocs legals a les eleccions, per tal d’evitar i dificultar el vot de la població negra que no pot expressar-se legítimament igual que els blancs per intentar canviar els líders polítics que elaboren i mantenen les lleis racistes i discriminatòries: “La política racista de votacions ha passat de les lleis Jim Crow, que negaven als negres el dret de votar, a privar-los-en per mitjà de l’empresonament massiu i de les lleis d’identificació de votants.” Reagan, Bush i Trump se n’han beneficiat en moltes ocasions.

Reagan: “Una més rígida aplicació de la llei”

Per resseguir l’impacte del racisme a la seva vida i el seu pensament, Ibram X. Kendi es remunta uns mesos abans del seu naixement. Ronald Reagan era el president i va anunciar que per fer recular el consum de drogues calia una aplicació més rígida de la llei. La generació de Kendi es posava sota sospita. Venia una època de criminalització forçada.
Resultat: la població carcerària nord-americana es va quadruplicar del 1980 al 2000. Els autors de crims violents, explica l’autor, solen ser la meitat de la població carcerària de qualsevol època, això no obstant, als EUA, del 1993 al 2009 hi va haver més presos per drogues que per crims violents. El 2016, un 56% de presos eren hispans i negres, el doble del percentatge que representen a la societat, però els blancs n’eren el 30%, la meitat del percentatge que hi representen.
És molt important de constatar que alhora que declarava la guerra a les drogues, Reagan va tallar la xarxa de seguretat que oferien els programes federals de benestar i assistència mèdica. Els negres amb ingressos baixos van ser condemnats a la pobresa. El pas enrere fou considerable. Era quatre vegades més probable que els joves negres no tinguessin feina el 1985 que el 1954. “L’aplicació rígida de la llei” suposà a principi dels anys vuitanta que la policia matés vint-i-dos negres i només un blanc.

Així de clara és estadísticament la història de l’increment del racisme als EUA a partir de la reducció legal dels drets dels negres i dels pobres. Aquest era l’ambient en què va néixer i es va educar l’autor. Un context que fomentava el racisme i la discriminació. Ell explora el seu interior i la seva reacció a l’entorn familiar, escolar, de barri, per anar traçant la seva introspecció personal cap a l’antiracisme. Per fer-ho, embolcalla la seva experiència i les seves reflexions amb el que aprèn del relat històric i dels teòrics racistes i no racistes, s’explica el present, tot interrogant el passat.

Com neix el concepte de raça? Per què hem arribat a aquesta situació?, es pregunta. Per què l’infant negre és maltractat com si fos adult, i l’adult negre és maltractat com si fos una criatura? D’on ve el racisme biològic? I el racisme ètnic? Amb una capacitat d’anàlisi i de relació lògica rigorosa, Kendi explora l’esclavatge i els seus teòrics i historiadors per entendre la vida de la seva família, el despertar dels seus pares amb Martin Luther King, el moviment Black Power pels drets civils dels negres, i les característiques que avui marquen l’evolució del context racista nord-americà i de la reacció ideològica i política de la protesta antiracista actual dels joves del Black Lives Matter.

L’actualitat li aporta importants elements de reflexió com ara la repercussió del judici d’O. J. Simpson, la pallissa d’uns policies blancs a Rodney King, l’assassinat de George Floyd, i les manipulacions electorals que va patir Al Gore en benefici de Bush. “La gent blanca em va ensenyar que, en realitat, no els importava la unitat nacional ni la democràcia, sinó només la unitat i la democràcia dels blancs”, afirma.

Kendi, però, té molt clar on són els límits: “Ser antiracista és no confondre mai l’odi antiracista al racisme blanc amb l’odi racista a les persones blanques.”

Pas a pas, a mesura que progressa el seu procés de reflexió, traient-se del damunt prejudicis de tota mena, va disseccionant el racisme de la nostra època amb precisió, convertint-se en un dels referents de la joventut negra, hispana i blanca antiracista d’avui als EUA. “El racisme no té ni sis-cents anys. És un càncer que hem descobert a temps. Però és un dels càncers més letals i que més ràpid s’escampen amb què la humanitat s’ha topat mai”, escriu Kendi al final del seu assaig.