Com ha de reaccionar el País Valencià arran del retorn de la dreta al poder?

El Partit Popular va doblar el nombre de diputats en les eleccions a les Corts Valencianes del 28 de maig: va passar de 19 diputats a 40. El candidat, Carlos Mazón, serà previsiblement el nou president de la Generalitat Valenciana. Per aconseguir-ho, li caldrà el suport de l’extrema dreta de Vox –que ha passat de 10 diputats a 13–, perquè la majoria absoluta és de 50 diputats.

La dreta i l’extrema dreta també han capgirat el mapa municipal i prendran el control de les grans ciutats del País Valencià, com ara València, Elx, Torrent, Alacant, Oriola, Benidorm i Requena. Què significa la victòria de la dreta i l’extrema dreta? Com ha de reaccionar la gent? Ho demanem a una desena de personalitats del País Valencià, amb sensibilitats diferents.

·Betlem Agulló, germana de Guillem Agulló

“Ens falta moltíssima memòria, memòria democràtica sobre què som i d’on venim”

El fet que ara mateix ja tinguem la dreta i l’extrema dreta en el govern de la Generalitat i en el govern de molts municipis ens posa en una situació molt preocupant. Què n’extraiem, de tot això? Doncs sobretot que ens falta moltíssima memòria, memòria democràtica sobre què som i d’on venim. Els anys en què hem tingut un govern d’esquerres, o suposadament d’esquerres, no ha marcat línies roges amb l’extrema dreta i no ha estat contundent amb totes les agressions, atacs als drets humans, a la llibertat d’expressió i amb tota la brutícia que arrossega l’extrema dreta. Hi ha hagut una permissivitat del govern valencià i tot això ens ha passat factura. També la falta d’un govern que tinguera clara la nostra identitat nacional. Fa la sensació que sempre actuen amb mitges tintes, que han volgut tindre un discurs tots aquests anys que incloguera molta gent, l’esquerra, la dreta, el centre, a totes bandes, i això és una errada. És una errada perquè al final acaba essent un discurs espanyolista que no arriba a ningú. Han pensat sempre en clau espanyola i poc en clau valenciana. I això ens demostra que tenim encara un complex d’inferioritat, no valorem què tenim, ni què som, ni d’on venim. És un dels problemes pels quals pense que han deixat via lliure a la dreta i l’extrema dreta perquè entraren d’aquesta manera. Hem de tenir en compte que no deixem de ser un país ocupat per la invasió espanyola. Ens fa la sensació que tenim aquesta síndrome d’Estocolm, la síndrome del que ha estat ocupat o el que ha estat retingut a la força. Per por que ens acusen de ser catalanistes, hem deixat a mig camí molts projectes de sobirania pròpia valenciana. També hem de tenir en compte que hi ha hagut una grandíssima abstenció, que l’abstenció és una forma de protesta i que ha castigat els partits d’esquerra, i els partits nacionalistes i independentistes. Alguna cosa mal hem fet.

Durant aquests anys hem anat assolint a poc a poc drets lingüístics, drets culturals, drets socials. No permetrem que es destrosse d’avui per demà perquè entren la dreta i l’extrema dreta. Continuarem als carrers, continuarem protestant, continuarem posant-nos al davant i continuarem dient-hi la nostra. Ressorgirem de les cendres com sempre hem fet i continuarem en la nostra lluita, impulsant els nostres ideals, perquè tenim clar que aquesta manera de pensar és la més justa, democràtica i lliure que hi ha. La llibertat és l’única cosa que no és negociable i, contra la possible pèrdua dels nostres drets i de les nostres llibertats, sempre ens trobaran plantant cara i al carrer.

·Marifé Arroyo, mestra represaliada l’any 1982 perquè ensenyava en català a l’escola de Barx, a la Safor

“Tornarem a trepitjar el carrer per dir que allò que ens hem guanyat no ho podem perdre”

Pense que els resultats han estat molt decebedors. No pensava que arribaríem a aquest punt. Ja veurem què fa el nou govern, però el que han dit en la campanya, que volen derogar lleis que han estat molt positives per als ciutadans… Si ho fan, tornem enrere, anys enrere. Com, per exemple, el que s’ha sentit de l’eutanàsia o de la seguretat sanitària als necessitats. I no cal que parlem de què poden fer contra l’ensenyament del valencià a les escoles, si continuarà com abans o retrocediran els diferents models, no ajudant a l’ensenyament del valencià i llevant subvencions i coses així.

A mesura que vagen fent, anirem protestant i manifestant-nos. És a dir, tornarem a trepitjar el carrer per dir que el que ens hem guanyat no ho podem perdre. La gent ha de reaccionar, és clar. Hi ha coses que han arribat que estan bé i satisfets; si ho lleven, imagina’t. El retrocés serà gran. Ja veurem per a on comencen a retallar. El resultat ha estat sorprenent, no em pensava que arribaríem tan enllà. Aquí al país, el que ha fet el president i tot el seu govern no s’ha tingut en compte. Ha estat una campanya molt especial i particular. Molta sorpresa, no esperava eixe resultat tan massiu a tot arreu.

·Andrés Boix, professor de dret administratiu de la Universitat de València

“El Botànic ha estat incapaç de construir un projecte prou ambiciós i engrescador durant vuit anys”

La victòria de la dreta i l’extrema dreta significa, al meu parer, que s’obri un cicle d’hegemonia conservadora, de nou, que previsiblement a escala autonòmica durarà més d’una legislatura i que, a escala local, fa la impressió de poder anar augmentant encara en properes convocatòries abans de començar a retrocedir. Significa, a més, que el Botànic ha estat incapaç de construir un projecte prou ambiciós i engrescador durant vuit anys. Queden moltes coses per fer i, potser per aquesta raó, 300.000 persones que havien votat Compromís o Unides Podem en el passat s’han quedat a casa. Eixa, i no una gran allau de vots a les dretes, és la causa del canvi. De manera que això que tenim davant no és tant una victòria per una “ona blava vinguda des d’Espanya” que ha arrossegat un govern valencià ben valorat (tot i que això hi haja pogut ajudar), sinó un projecte a què li han faltat coses per satisfer i il·lusionar prou la seua base electoral.

Primer de tot, supose, cal aprendre la lliçó que renunciar a les idees pròpies, per por o per benefici a curt termini, amagar-les, no serveix al remat per a guanyar eleccions. Es perden igualment i, a més, no es disputa l’hegemonia cultural i política. Les esquerres valencianes, respecte de les coses en què pensen que tenen la raó i raons per convèncer, han de plantar batalla. A partir d’ahí, toca bastir xarxes de resistència i fer-ho amb rigor i connexió amb els interessos i problemes reals de la ciutadania. Per això comença a ser urgent desconnectar-nos una miqueta de debats que ens són aliens i ens interessen poc o gens com valencianes i valencians, com ara la darrera picabaralla política a la capital del Regne d’Espanya. Resistir determinades dinàmiques, com demostren no tan sols Catalunya o Euskadi, sinó també Galícia, Navarra o fins i tot les Canàries, implica començar a fer política valenciana debatent i discutint els problemes de casa nostra i oblidar-nos d’una vegada del quilòmetre zero. Que clavar-hi la cullera sembla que renda a curt termini (apareixes als mitjans de comunicació, reps aplaudiments…) però a mitjan i llarg termini és devastador políticament per a la construcció de comunitats de proximitat i polítiques de país.

·Josep Escribano, president del Tempir

“Voldran afonar qualsevol mínima viabilitat nacional del país”

L’entrada de la dreta extrema i l’extrema dreta a les institucions principals del País Valencià implicarà clarament un retrocés de la qualitat i l’atenció ciutadana en totes les polítiques públiques i, molt especialment, en educació, benestar social i sanitat. Dit d’una altra manera, els serveis públics seran modelats a imatge de les ideologies d’aquests partits, de manera que l’equitat i la justícia social no guiaran la presa de decisions governatives que patirem al País Valencià. Plantejaran solucions desgavellades a problemes socials i complexos de manera que apel·laran a les emocions i arguments extravagants per a tapar les ineficiències de serveis i malestars que generaran. Sens dubte, però, és en l’eix lingüístic i nacional on directament i, des del primer moment, actuaran: voldran afonar qualsevol mínima viabilitat nacional del país. Si el valencià es troba en una situació ben delicada fa temps –fins i tot, per estratègies o decisions errònies preses durant el Botànic–, ara aquestes decisions deixen les portes obertes a actuacions lingüicides i contraplanificadores (pensem en el sistema educatiu plurilingüe valencià), a banda d’un assetjament i anatematització dels moviments civils a favor de la llengua. Tot plegat, pot comportar que continue el davallament de l’ús social, tret identitari i essencial de la valencianitat.

La confrontació amb la dreta extrema i l’extrema dreta, sobretot en les pròximes eleccions que tenim, no s’ha de plantejar des de la por que arriben al control de les institucions estatals, perquè no mobilitza l’electorat. Superar la pròxima cita electoral i afrontar les polítiques del nou Consell requereix la mobilització des de tots els àmbits i el treball unitari, constant i plural de la societat civil valenciana des del respecte a l’autonomia i a l’opinió crítica de cadascú. La resposta no pot ser puntual per a cada provocació ni a la defensiva. Tampoc caricaturitzar-la. Ha de ser resilient, amb determinació i mai a contracorrent. Ha de ser propositiva i profundament democràtica. Com més democràtica, major defensa dels drets fonamentals i humans com els drets lingüístics, la defensa dels quals ha d’anar lligada i en primer pla juntament amb la resta de drets.

·Andreu Escrivà, ambientòleg

“Tenim davant un panorama negre, perquè en vuit anys s’havia aconseguit en certa manera retornar una dignitat a la gestió ambiental”

Jo crec que significa bàsicament la possibilitat de tornar enrere en la protecció ambiental, en la lluita contra el canvi climàtic i en l’especulació urbanística. Parlem d’un partit, el PP, que ha demostrat sobradament que avantposa el benefici empresarial a la salut de les persones, a la gestió territorial i a la lluita contra el canvi climàtic. I parlem també d’un altre partit que directament nega que hi haja un problema i, sobretot, vol activament desprotegir espais naturals, matar més animals i especular més amb el territori. Tenim davant un panorama negre, perquè en vuit anys s’havia aconseguit en certa manera retornar una dignitat a la gestió ambiental. Es feien polítiques serioses que, tot i que foren insuficients, avançaven en la bona direcció. Per tant, tenim el perill que es capgiren aquestes polítiques o, fins i tot, encara que no es deroguen, que no els atorguen pressupost. I això implica que la llei no s’aplicarà i no tindrà fons, i no hi haurà possibilitat que es desplegue.

Hem d’estar amatents, en primer lloc, políticament. S’ha de lluitar políticament en cada poble, en cada ciutat, a la Generalitat també, a les diputacions, per a conservar aquestes polítiques ambientals, millorar-les i anar més de pressa, perquè això és el que reclama aquest moment. I, després, en el terreny de la militància, en l’àmbit individual, en l’àmbit de la societat, hem d’entendre que tenim molts mecanismes, de protesta, d’associacions de veïns, ecologistes, col·legis professionals de tota mena. I després tenim mecanismes legals que, a més a més, s’han anat incloent cada vegada més, de participació, de revisions, d’al·legacions, i que haurem d’utilitzar. Haurem de fer saber que això ens importa, cosa que implica parlar-ne entre nosaltres, parlar-ne a la faena, amb la família… Haurem de crear una consciència col·lectiva. No pot ser que si això ens importa tant –que ens hi va la vida, el país i la salut, en això–, que es quede com un tema secundari. Jo no sóc partidari de donar-los un vot de confiança perquè lamentablement crec que tant per l’experiència amb el Partit Popular com per les proclames de Vox, no es pot esperar res de bo en aquest àmbit. Però crec que la societat sí que té el deure de ser capaç de donar el senyal que això importa, organitzar-se col·lectivament i tractar d’utilitzar fins a l’últim recurs per a no perdre ni un centímetre en aquesta lluita, que és la lluita de la dècada.

·Vicent Flor, sociòleg

“Cal fer més atractiu el valencianisme polític a més gent”

Al País Valencià, en general, no comptem amb una dreta moderada. Encara qüestiona la igualtat dels drets dels catalanoparlants i fins i tot de la unitat lingüística. S’ha de veure com condicionarà Vox el govern dirigit per Mazón. En qualsevol cas, suposarà un retrocés important en la salut i l’educació públiques i en l’agenda social, un fre a l’ús social del valencià i una aposta pel model productiu de turisme i construcció, que ja ha mostrat les limitacions. I potser tornarà una certa corrupció. Caldrà estar alerta.

A parer meu, cal enfortir el teixit associatiu i la societat civil crítica per a lluitar i mobilitzar-se pels interessos de la majoria. Cal contribuir a mitjans alternatius que fiscalitzen les accions del govern de Mazón. Així mateix, cal donar suport als creadors, de tota mena, i mostrar que la cultura en català al País Valencià és viva. I cal fer més atractiu el valencianisme polític a més gent, per a generar una alternativa amb possibilitats reals de governar el 2027. Si no ho fem, el risc d’un altre període de vint anys o més serà real.

·Maria Nebot, presidenta de la plataforma Castelló per la Llengua

“És moment de reorganitzar-se. Cal tornar a nodrir les entitats cíviques, els moviments socials. Enfortir-les”

En primer lloc, cal tindre en compte que la dreta i l’extrema dreta sempre han estat presents i organitzades al País Valencià. Podem anar-nos-en a la batalla de València, als moviments feixistes dels noranta amb la mort d’en Guillem o a l’aparició i l’assoliment de representació pública municipal d’España 2000 en la següent dècada, així com a les majories absolutes de la dreta durant més de vint anys. Malgrat tot aquest context, al País Valencià també s’ha sabut organitzar una societat civil reivindicativa i propositiva i s’han bastit alternatives polítiques tant institucionals com antisistema. Per a mostra, la nostra plataforma, que naix en aquest context i que aglutina més de vint entitats, sindicats i organitzacions polítiques. En formen part entitats culturals com Escola Valenciana i entitats de cultura popular com la Conlloga-Muixeranga de Castelló, partits com el PSPV-PSOE i organitzacions de l’Esquerra Independentista com el SEPC.

A més, la victòria es produeix en un context mundial que afavoreix l’aparició de grups d’extrema dreta que no són més que garants de les elits dominants. Malgrat això, la victòria no és tan àmplia, hi ha partit. És més que comprensible el pessimisme, però cal recordar d’on veníem i saber veure també tot el que hem consolidat. Ara és moment de reorganitzar-se. Cal tornar a nodrir les entitats cíviques, els moviments socials. Enfortir-los.

És importantíssim que els moviments i entitats socials siguem capaços d’aglutinar el màxim de gent possible. Calen organitzacions transversals com la nostra i moviments més estrictament polítics. El que hem d’aconseguir és créixer i créixer prou per a obtenir consensos socials: entorn la llengua, els drets civils i polítics, els drets socials, les llibertats individuals… També caldrà construir contrapoders i defensar els drets adquirits amb la mobilització social.

Castelló per la Llengua hem commemorat les Normes de Castelló amb governs de dretes i amb el Botànic, hem negociat i reclamat reivindicacions amb ambdós. Així ho continuarem fent. No en tingueu cap dubte. El repte és fer-ho amb més força i amb més gent.

·Anna Oliver, presidenta d’Acció Cultural del País Valencià

“Hem d’adonar-nos que no són la majoria, que una cosa és un resultat electoral, important i penós, i una altra la realitat social”

És un retrocés. Ací ja sabem què signifiquen les polítiques de dretes, no sols per a les qüestions de llengua, sinó per a tots els àmbits. Hem conegut el balafiament, l’abandonament de l’educació, la dependència, les polítiques recentralitzadores i especulatives amb el territori i fer tant com s’ha pogut per a la desconnexió amb Catalunya i les Illes. I si abans estar baix unes soles sigles podia fer que moderaren públicament el discurs i l’acció, ara no ho faran.

Hem d’adonar-nos que no són la majoria, que una cosa és un resultat electoral, important i penós, i una altra la realitat social en què la majoria de la ciutadania no es veu representada en eixe govern. I és eixa gent que treballa col·lectivament en entitats diverses la que cal que continue fent un treball autocentrat en el País Valencià, sense permetre eixe aïllament de la resta: de Catalunya i les Illes.

Cada entitat, associació i col·lectiu des del seu àmbit, ha de teixir una resposta al carrer, sense sacrificar la lluita de l’altre per la pròpia. No s’ha de caure en l’actitud de resistència sinó apostar per ser proactius. Un cicle electoral és això, un cicle. Un país va més enllà d’això. Mirada llarga i treball constant.

·Miquel Ramos, periodista, expert en moviments d’extrema dreta

“El panorama és una mica desolador si tornem a cometre els mateixos errors que va cometre la generació de la batalla de València”

La victòria de la dreta al País Valencià és un retrocés democràtic, òbviament, i un canvi de cicle que va començar amb la davallada de la dreta acorralada, no tan sols pels casos de corrupció, sinó també per una onada de mobilitzacions i de moviments socials que, durant molts anys d’hegemonia del Partit Popular, van crear relat i van batallar per capgirar el tauler, i ho van aconseguir. És a dir, la tornada a les polítiques de dreta, al govern de dreta, sense saber encara què faran, però ho intuïm, òbviament, és el final d’una etapa en què toca reflexionar als qui han gestionat i pensar on s’ha fallat, analitzar la societat, perquè la societat ha canviat aquests últims vuit anys a escala global, ha canviat, no solament al País Valencià. Cal estudiar aquesta societat i tractar de reinventar-se. Això per la part política orgànica. Els moviments socials han treballat igual que sempre. Els moviments socials han treballat quan hi havia el PP i quan hi havia el Botànic. És a dir, no és cap novetat l’arribada de la dreta per als qui han continuat aturant desnonaments, han continuat treballant en els barris i han continuat treballant per drets i llibertats que ni tan sols en el context d’un govern botànic s’havien assolit. Per tant, els qui vénen dels moviments socials d’alguna manera ja hi estan acostumats i continuaran treballant, i els qui han viscut del govern del Botànic o han militat políticament en el govern del Botànic han de pensar si la seua militància acaba ara o si aquesta força o aquestes ganes o aquest suposat compromís continua més enllà de les institucions. I això és un procés interessant.

Hi ha una gran part de la societat valenciana que sí que ha votat aquest govern. Però què ha de fer aquella part de la societat valenciana que no ha votat el PP i Vox, o que no ha votat? Treballar, perquè aquest canvi sí que és possible. Evidentment, que baixe al carrer, que baixe al barri, que veja els moviments socials que hi ha, que interactue amb la gent, que veja on pot participar i en què pot ser útil per al canvi. Què han de fer els polítics i els que han gestionat el govern els últims vuit anys? Prendre bona nota de quina societat tenim i per què ha votat la dreta i què hauria pogut fer millor. I si realment han sabut explicar les conquestes que han assolit, que no són poques i que s’han de valorar. I jo pense que no les han sabudes reivindicar amb prou seguretat per a enorgullir-se’n i demostrar que era una alternativa real als qui havien manat durant anys. Per tant, pense que hi ha tasca per totes bandes i també hi ha una tasca d’humilitat d’una part de la gent que és molt crítica amb el Botànic, que l’acusa de no haver fet moltes coses i que aquesta gent sembla que no ha sortit de la seua torre d’ivori, del seu despatx a la universitat o a l’empresa i no s’adona de quina societat hi ha al País Valencià. La societat del País Valencià no és la que possiblement molta gent es pensa. I el panorama és una mica desolador si tornem a cometre els mateixos errors que va cometre la generació de la batalla de València, de mirar-se la societat valenciana des de la talaia i des de la superioritat moral i intel·lectual i pensar que el que passa és que la gent és idiota i que ells són massa llestos per al poble. I llig algunes anàlisis que vénen d’aquesta línia i no m’agraden gens, sobretot quan vénen de sectors polítics que entenc que són propers. I, per tant, pense que hi ha gent que hauria de fer un pensament i veure quina societat tenim i també veure en quina mesura molta gent, fins i tot valencianistes i d’esquerres, ha comprat alguns quants marcs de la dreta i de l’extrema dreta. Per exemple, de tot aquest pànic moral a la suposada cancel·lació o les batalles identitàries que acusen els governs progressistes de no haver fet res per resoldre problemes de la gent i sí per centrar-se en grups minoritaris. I aquesta anàlisi és el que fa una part de l’esquerra reaccionària i una part també de tota l’extrema dreta, bàsicament.

·Alexandra Usó, presidenta d’Escola Valenciana

“Mai no ha estat fàcil poder viure en un territori on la igualtat lingüística és una quimera”

Per a nosaltres s’obri un període complicat d’incertesa en què tot pot canviar totalment, on els avanços i el progrés poden quedar paralitzats, fins i tot retrocedir. Escola Valenciana fa dècades, des dels anys vuitanta, que treballa perquè el valencià/català impregne tots els àmbits del nostre dia a dia. I mai no ha estat fàcil poder viure en un territori on la igualtat lingüística és una quimera. Nosaltres vetllarem perquè els avanços dels darrers anys no es qüestionen i que no puguen fer cap pas arrere en aspectes com ara la violència de gènere, la memòria històrica, les polítiques d’igualtat, les polítiques ambientals, les polítiques lingüístiques, la cura i protecció del territori i la inclusió dels nouvinguts.

Com podem reaccionar la societat civil i les associacions davant aquest govern de dreta i possiblement amb l’extrema dreta? Doncs amb la màxima prudència i serenitat, sense alarmismes. És cert que ha estat una poalada d’aigua freda. Vivim en un territori on t’il·lusiones poques vegades amb representants polítics i, quan t’hi il·lusiones, et dura poc. Però nosaltres pensem que cal tornar a relligar, a activar, a apoderar la societat civil per a exercir els nostres drets. A aquest govern de la dreta i possiblement d’extrema dreta, una vegada acabada la campanya electoral amb discursos, amb solucions simples moltes vegades per a problemes molt complexos, amb missatges populistes, xenòfobs, anti-islamistes i racistes, els recordarem que ara governaran durant quatre anys per a tots els valencians i valencianes. I, per tant, pense que com a societat hem d’intentar capgirar eixa desafecció que hi ha entre la ciutadania, eixa falta de compromís, en què moltíssimes de les lluites que s’han portat a terme en les darreres dècades semblen com drets aconseguits i que ja s’han assolit, però sabem que això no és cert. Vull dir, poden anar enrere i molt enrere, i ho veiem a Europa i a més llocs. Estarem molt amatents perquè no es vulnere cap dels aspectes que he nomenat. A més a més, utilitzarem tots els mecanismes de les democràcies participatives i almenys la nostra entitat ho intentarà fer, com sempre ho fem, però ara més que mai, amb un bon relat i amb molta pedagogia.

·Zahia Guidoum, politòloga i sociòloga

“Serà facilíssim aconseguir en una legislatura que el valencià es quede en una cosa anecdòtica”

Al País Valencià el Partit Popular sempre ha tingut un signe bastant d’extrema dreta. No tots els partits populars són iguals i ací, al País Valencià, hem viscut uns nivells de repressió molt significatius amb el PP. Obertament, no eren feixistes, com és el cas de Vox, però hem de tenir clar que, si hi ha un govern sols del PP, com diuen que pot ser, el Partit Popular intentarà agarrar vots, si pot, de Vox. I si és PP i Vox, doncs ja és clar. Aleshores, hem de ser molt conscients que intentaran anar contra qualsevol cosa mitjanament positiva que haja fet el botànic i, especialment, en la batalla cultural, serà amb la llengua. Ens podem penedir molt del sistema de plurilingüisme perquè ara mateix l’aprenentatge de valencià de manera majoritària a l’escola no és garantit. Després d’haver liquidat les línies, deixaven la llibertat als centres de triar la llengua, però els tribunals espanyols van obligar que, com a mínim, un 25% fos en castellà. Això què vol dir? Que ara mateix, amb la legislació que tenim per al valencià a l’escola, sense canviar la llei, sense fer cap modificació de la llei, tenint en compte que el Partit Popular ja controla, fins i tot ara, el caràcter polític dels inspectors, serà facilíssim aconseguir en una legislatura o en dues legislatures que el valencià fóra una cosa anecdòtica, un 25% que pot ser perfectament l’assignatura de valencià i qualsevol assignatura de poca importància.

És clar, això és molt perillós i jo crec que al País Valencià hem de ser-ne conscients, hem de teixir aliances, hem de ser també generosos per a poder fer-ho de la manera més àmplia possible i hem de poder donar una resposta al feixisme en les institucions màximes del País Valencià. El País Valencià fa tres-cents anys que resisteix. Encara mantenim la dita popular que quan el mal ve d’Almansa a tots alcança i ara no en serà cap excepció. Si una cosa ha demostrat el poble valencià és que, malgrat que ens posen bombes en cases populars, que ens assassinen referents, que bombardegen els nostres mercats, com va passar al mercat d’Alacant amb el feixisme, seguim. I seguirem.