24.07.2019 - 21:50
|
Actualització: 25.07.2019 - 09:09
Encara que no parleu anglès o no l’entengueu, us recomane molt que mireu aquest vídeo. Ara us explicaré de què va.
'As Muslim legislators we are constantly being asked to waste our time speaking to issues that other people are not asked to speak to.' — Watch @IlhanMN shut down this biased, 'appalling' question pic.twitter.com/m1mthJxK8J
— NowThis (@nowthisnews) July 23, 2019
La dona que parla, que respon, és Ilhan Omar, congressista dels Estats Units. Omar va arribar als Estats Units als dotze anys, fugint de la guerra de Somàlia, després d’haver viscut quatre anys en un camp de refugiats de Kenya. I als trenta-set, ha esdevingut una de les cares més conegudes del nou congrés, formant part d’aquest grup de dones joves i progressistes que irriten tant Donald Trump.
En la conferència de premsa que es veu al vídeo, una periodista li demana que condemne l’ablació femenina i la senyora Oman respon amb una dignitat i un encert que caldria prendre’n nota. Recorda que ella ha votat contra l’ablació femenina al congrés i que per això mateix no està disposada a acceptar que, per causa del seu origen, s’haja de desmarcar obligatòriament cada dia de tota una sèrie de coses que no tenen res a veure amb ella. I pregunta si és que ella ha de condemnar cada cinc minuts al-Qaida, Hamàs, l’ablació femenina i l’integrisme religiós pel sol fet de ser musulmana, perquè als seus col·legues blancs o cristians no els ho demanen pas, això mateix. I diu, encertadíssimament, que està farta d’aquesta mena de preguntes que en realitat són trampes, perquè parteixen de l’assumpció que, d’alguna manera, allà al fons del seu cor sí que és culpable d’estar a favor d’això, tot i demostrar constantment que hi està en contra. Com a conseqüència i coherentment, la senyora Omar acaba dient a la periodista que si vol que li responga com una política americana, primer ha de fer-li les mateixes preguntes, i de la mateixa manera, que les faria a qualsevol altre polític americà.
Us recomane un segon vídeo que complementa bé aquest primer. En aquest cas, és un reportatge sobre l’assalt al parlament d’Hong Kong on s’entrevista Joshua Wong, el dirigent del moviment democràtic del 2014 en aquesta ciutat. Wong no comparteix l’estratègia dels joves que van entrar a l’Assemblea Legislativa, però no té cap dubte que la culpa del que ha passat la té el govern de la Xina i el govern colonial xinès d’Hong Kong. Wong, sense estar d’acord amb l’acció ni haver-hi participat, diu, en canvi, que admira ‘la passió i la determinació’ –’més gran que la meua’, diu– demostrada per aquells que van prendre a l’assalt el parlament. En un altre vídeo semblant, que no he pogut recuperar, qui va ser el darrer governador colonial britànic de la ciutat, Chris Patten, diu pràcticament les mateixes paraules, i és ben significatiu: qui té la culpa de la violència contra el parlament són els governs de la Xina i Hong Kong amb la seua proposta de la llei d’extradició. I són ells qui han de donar explicacions.
Aquestes actituds, aquesta manera de reaccionar davant l’adversari no deixant-se arrossegar al seu camp de joc, sovint les trobe a faltar al nostre país. Tot això que fa la gent de Ciutadans és una tàctica. Estudiada. Apresa. Per a intimidar. Per a retallar la llibertat de pensament. Per a acovardir. Quantes vegades no hem hagut de veure polítics, o intel·lectuals, catalans defensant-se de coses que no tan sols no han fet sinó en què no creuen? I quantes vegades s’han assumit, en aquest país, culpes inexistents en resposta a provocacions o actuacions que, precisament, cercaven marcar, assenyalar amb una diana i anatematitzar la protesta, aquesta protesta que és el so implícit de la democràcia?
Ahir, al Parlament de Catalunya es va fer un ple, demanat per Ciutadans, amb l’objectiu de parlar de ‘la Catalunya real’. La trampa era òbvia i el debat una vergonya conceptual, encara que inevitable perquè com a grup polític tenien dret de demanar-lo. Va haver-hi intervencions brillants de la majoria parlamentària, però em va quedar la sensació que, en general, encara es podria haver anat més lluny, desemmascarant i posant contra les cordes aquest partit i els seus mètodes. I vaig pensar que, com a societat, potser podríem aprendre moltes més coses si ens fixàrem molt més sovint en la congressista Omar, en el governador Patten o en el jove Joshua Wong.
PS. Avui a VilaWeb publiquem un article de Jordi Sànchez (‘Per què menteixes, Andreu Barnils?‘), en què el diputat de Junts per Catalunya ataca durament l’article d’Andreu Barnils publicat diumenge (‘L’indult‘). Potser alguns recordareu que us el vaig recomanar, perquè crec que és un article rellevant i un exercici públic d’honestedat i compromís. També us recomane, especialment, l’article de Núria Cadenes (‘No esperem Godot‘), un altre gran article seu, admirablement escrit, i l’entrevista que Montse Serra fa al gran escriptor asturià Xuan Bello (‘Ens diuen que el BOE és més important que la poesia d’Ausiàs Marc, i això és fals’).
