22.06.2023 - 21:40
|
Actualització: 29.06.2023 - 20:18
The Washington Post · Diana Durán, Ana Vanessa Herrero i Terrence McCoy
Bogotà, Colòmbia. El primer senyal que alguna cosa no anava bé va arribar 35 minuts després de l’enlairament de l’avioneta.
“Mayday, mayday, mayday!” va comunicar per ràdio el pilot Hernán Murcia al sistema de control de trànsit aeri de Colòmbia. “El meu motor falla. Buscaré un lloc per aterrar.”
L’avioneta monomotor, amb capacitat per a sis passatgers, volava sobre una extensa zona de l’Amazònia en gran part inexplorada. Dins, hi viatjava Magdalena Mucutuy Valencia, de 34 anys, i els seus quatre fills petits. Fugien del grup criminal violent que havia pres el control de la seva comunitat indígena. Mucutuy i els nens (Lesly, de 13 anys; Soleiny, de 9 anys; Tien, de 5 anys; i Cristin, d’11 mesos) es preparaven per a una nova vida amb el seu marit a Bogotà.
Però ara tots ells es precipitaven cap a la coberta forestal.
Henry Guerrero, el líder indígena de l’Amazònia que va informar l’àvia dels nens que havien estat trobats sans i estalvis (fotografia: Fabiola Ferrero per a The Washington Post).
“Tinc un riu a la meva dreta”, va dir Murcia, segons que explica l’informe preliminar de l’accident. “Aterraré a l’aigua.”
Però no ho va aconseguir. L’avió Cessna U206G Stationair va picar contra els arbres, es va trencar i va caure en picat a la selva. Quan els soldats de les operacions especials colombianes van arribar al lloc de l’accident dues setmanes més tard, hi van trobar tres cossos. Mucutuy, Murcia i un tercer adult havien mort. Però no hi havia rastre dels nens. L’impacte tot just es notava en els seients on viatjaven, i la descoberta d’un bolquer, un tros de fruita i petites petjades de peus va despertar una esperança irracional: podia ser que fossin vius?
Fins i tot en aquest país de realisme màgic, una cosa així era difícil d’imaginar. Els membres de la família pensaven que els nens podien tenir algunes habilitats per a sobreviure a la selva. Però aquesta era una zona notòriament perillosa, infestada de jaguars i serps verinoses.
Finalment, després de més de cinc setmanes de recerca, va arribar el miracle: els nens eren vius i els van trobar. Fins i tot la Cristin, un nadó que havia fet un any a la selva. Havien sobreviscut a l’impossible. Primer, l’accident d’avió que havia mort tots els adults. Després, quaranta dies en els ambients més inhòspits. Però, com es va descobrir més tard, les seves lluites encara no havien acabat.
L’accident
Els viatgers eren a la meitat del seu vol de 95 minuts, el primer de maig, quan l’avió va desaparèixer dels sistemes de rastreig. La recerca va començar immediatament, amb una caminada d’uns quants dies cap a la selva. Un equip de sis homes indígenes encapçalats per Edwin Paky, de 36 anys, van obrir camí a cops de matxet per la selva verge, i avançaren de mica en mica cap al lloc de l’accident.
Coneixien prou bé la selva per a tenir confiança. Però també la coneixien prou bé per a ser cauts. Eren en un dels racons més espessos, humits, despoblats i menys explorats de la conca de l’Amazònia, un interludi situat entre els rius Caquetá i Apaporis al sud de Colòmbia. L’aire era humit; el terreny, xop.
Però el terreny no tan sols era incòmode, sinó que també podia ser perillós. Des de l’històric acord de pau del 2016 que va posar fi a mig segle de conflicte entre les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) i el govern, l’esperança havia cedit pas a l’aprehensió i el ressentiment. Les FARC havien estat pràcticament desmantellades. Però el govern havia trigat a complir la seva part de l’acord: mesures per a alleujar la pobresa a les àrees rurals devastades pel conflicte que havien sofert la negligència de l’estat durant molt de temps. I ara antics guerrillers tornaven a agafar les armes, i apareixien nous grups.
El resultat? Una regió “complexa i extremadament insegura”, segons Carlos Lasso, un analista de seguretat de l’Institut de Recursos Biològics Alexander Von Humboldt a Bogotà.
Dies després d’haver començat la recerca, Paky es va fer mal al genoll. Caminava coix darrere els altres quan va sentir el crit: “L’avió!”. La carcassa de l’avió trencat s’alçava davant ells clavada com una estalactita.
A mesura que s’acostaven van anar sentint la pudor dels cossos. Dins la cabina van trobar Murcia sobre de Mucutuy, tots dos morts. També hi havia el tercer adult, el líder indígena Herman Mendoza Hernández. Però també van observar senyals de vida: la porta de l’avió era oberta. Unes quantes bosses havien estat mogudes a l’exterior. I prop del lloc de l’accident hi havia una mena de campament improvisat, poca cosa més que un llit de branques.
Per a Paky, era evident: els nens eren vius.
Una supervivent de 13 anys
Va sonar un telèfon a Bogotà. Una dona escardalenca de cabells negres va rebre una notícia que la va omplir d’angoixa, però també d’esperança. María Fátima Valencia, mare de família, es va assabentar que havien trobat morta la seva filla desapareguda. Però els seus néts encara no havien aparegut. Els encarregats de la cerca i les autoritats creien que havien entrat a la selva.
A casa, a la comunitat indígena prop d’Araracuara, Valencia, una dona de seixanta-tres anys, veia els nens gairebé cada setmana. Sabia que eren forts. Havia de ser així, perquè vivien en una regió de Colòmbia gairebé del tot desconnectada del govern central. Sense servei de telefonia mòbil. Sense electricitat. Sense carreteres. L’única manera de desplaçar-se? Camins a peu i rius. Trigaven tres hores amb vaixell i tres més a peu per a arribar a l’autopista de més a la vora.
“És molt difícil això”, deia. “Un lloc que l’estat ha oblidat completament”, deia Manuel Miller Ranoque, marit de Mucutuy i pare de dos fills petits.
La Lesly, la filla gran, havia après a sobreviure. Havia après de ben petita a caminar per la selva, a pescar als rius; sabia quins fruits menjar i quins no. A tretze anys, vivia com una adulta. Mentre els seus pares treballaven, tenia cura dels seus germans petits i cuinava. Les seves responsabilitats no li deixaven gaire temps per a bromes o alegries.
“Una noia molt intel·ligent –deia Miller–. Molt seriosa. Sorruda. Responsable.”
Si algú tenia la força i l’astúcia per a sobreviure a la selva, pensava la seva família, era la Lesly.
“Déu meu, què és això?”
El general Pedro Sánchez no era tan optimista. Cap del comandament conjunt d’operacions especials de Colòmbia, és admirat per la seva competència i capacitat organitzativa. Però no s’havia encarat mai a una missió com aquesta.
En van dir “operació Esperança”. Els primers exploradors van trigar més de dues setmanes a trobar l’avió, però això no era sinó el principi. A partir d’aquí, van calcular a quina distància haurien pogut caminar els nens cada dia per establir un perímetre de recerca. I era impressionant: més de 257 quilòmetres quadrats en una selva tan densa que la visibilitat era de menys de 20 metres. I tan humida que plovia més de 16 hores cada dia.
I la cosa pitjor de totes era que els nens eren objectius mòbils. Haurien de rastrejar repetidament els mateixos quadrants.
“Aquesta ha estat la missió més difícil, més complexa que he hagut de fer mai –deia el general–. Supremament complexa.”
Luis Acosta, coordinador de les Guàrdies Indígenes de Colòmbia, dins les oficines de l’Organització Nacional Indígena a Bogotà (fotografia: Fabiola Ferrero per a The Washington Post).
El seu equip s’havia d’empescar nous mètodes de recerca. Van col·locar cintes de plàstic amb xiulets perquè els nens els poguessin avisar si en trobaven cap. Van instal·lar un altaveu i un llum gros i potent per orientar els exploradors i per no perdre’s ells mateixos. Van determinar que el so es propagava més de sis quilòmetres, de manera que van difondre un missatge enregistrat per Valencia en la llengua indígena, dient-los que es quedessin quiets. I van anar deixant menjar una mica pertot amb l’esperança que els nens el trobessin.
En pocs dies, gairebé dues-centes persones, una barreja de membres del grup d’operacions especials de Colòmbia i voluntaris indígenes, s’havien endinsat en la selva. Sánchez es va animar. Havien trobat proves dels nens. A prop del lloc de l’accident, hi van trobar el bolquer i el xumet d’un biberó.
El 20 de maig estava convençut que eren a prop. Havien trobat petjades. Va dir als seus superiors que al cap de poques hores els trobarien. Llavors una pluja torrencial va amarar la selva. Les petjades es van esborrar. Es va perdre la pista.
“Déu meu –recorda el general que va preguntar–: Què és això?”
Perduts i tots sols a la selva
La Lesly sabia que la mare era morta. Mucutuy restava immòbil, com també Murcia i Mendoza. Però en un altre racó d’aquella cabina feta miques, els seus germans es movien. Va treure la seva germaneta dels braços de la mare, que era morta, i va anar a cercar els altres germans en les restes de l’avió, segons que va contar després als seus avis. Es va posar un bolquer d’un dels germans sobre una ferida que tenia al cap, expliquen els seus avis al Washington Post.
Fora de l’avió, la Lesly va organitzar un campament base, penjant una tovallola i una mosquitera per arrecerar-se, i es va asseure a esperar. S’hi van quedar durant molt temps, potser un dia, potser més. En un moment determinat, segons que explicà després als avis, el seu germà petit va preguntar quan s’aixecaria la mare. La Lesly, sense saber si el seu germà entenia que la mare era morta, va dir que no ho sabia.
Sense rebre ajuda, la Lesly va decidir d’abandonar les restes de l’avió. Li havien ensenyat la importància de l’aigua. De manera que va arreplegar tantes provisions com va poder trobar –una flor de Iuca que en diuen fariña, unes tisores, la mosquitera i el biberó del nadó– i els quatre nens es van posar a caminar en cerca d’un riu. Com a refugi de nit, van fer un entramat de branques.
La selva no espantava la Lesly, segons que va contar als seus avis. Ni els animals tampoc. Però ara la trobava estranya. Sentia la veu esqueixada de la seva àvia –pels altaveus dels exploradors–, però no entenia com era que la sentia. Devia ser a l’helicòpter que va veure passar per sobre seu? Va sentir més veus a la selva, però no s’hi va acostar per por que l’acusessin d’haver deixat el lloc de l’accident. Per fer callar el plor del nadó, li va tapar la boca amb la mà.
No tenien gaire menjar. La Lesly racionava la llet de la Cristin. Quan es va acabar, va deixar caure el biberó buit a terra. Els seus germans es queixaven de mal de panxa. Els nens van trobar algunes de les coses que els exploradors havien anat deixat i van cercar llavors i fruits. Però no n’hi havia prou.
La fam els encalçava. El temps dels nens s’anava acabant.
Eliécer Muñoz és un dels homes que van trobar els nens (fotografia: Fabiola Ferrero per a The Washington Post).
“Són els nens!”
Els exploradors indígenes van pregar als esperits de la selva. Havien pres yagé, al·lucinogen, amb l’esperança que els donés la visió per a trobar els nens. Havien pres mal, estaven malalts, esgotats. El trenta-novè dia molts eren a punt de prendre’s un descans.
Però dos homes, Dairo Kumariteke i Eliécer Muñoz, se sentien confiats. Un dels ancians havia pres yagé i havia vist els nens en una visió.
I aleshores va arribar el so feble del plor d’un nadó. Els exploradors es van aturar i van escoltar.
Un altre crit.
“Crec que són els nens!”, va dir Kumariteke, segons que va explicar més tard als periodistes.
Tots dos es van precipitar cap al so. I eren allà: bruts, esquelètics, debilitats, però vius. La Lesly tenia la Cristin, que ara ja tenia un any. La seva germana de nou anys, la Soleiny, era al seu costat.
Era el 9 de juny. Quaranta dies després de l’accident.
“Tenim gana”, va dir la Lesly.
Van trobar l’últim nen, en Tien, de cinc anys, estirat a terra, a prop dels altres.
“La mare és morta”, va dir.
“Però la teva àvia et cerca –li va dir un dels exploradors indígenes–. Et portarem amb ella.”
Una batalla per la custòdia
Fátima Valencia i Narciso Mucutuy, pares de Magdalena Mucutuy, van poder reunir-se finalment amb els seus néts en un hospital militar a Bogotà. Aviat es van veure envoltats de premsa i d’oficials. Començava una altra batalla, ara pel control de la narrativa i pel control dels nens.
S’havien format dos bàndols.
D’una banda, hi havia el marit de Magdalena Mucutuy. En Miller havia participat en la recerca. Fora de l’hospital, va dir als periodistes que un grup armat havia intentat de reclutar els nens més grans i havia amenaçat la seva vida. Per fugir d’aquesta amenaça, volia portar la família a la capital.
Després de l’accident, va dir, la seva dona havia viscut durant quatre dies. En les seves últimes paraules, segons ell, havia dit als nens que cerquessin el seu pare.
Miller deia que la seva família, i no els seus sogres, havia de tenir cura dels nens.
“No han crescut al costat de l’àvia”, va dir al Post.
Miller a Bogotà, on diu que la família s’establia per fugir de la violència del seu poble (fotografia: Fabiola Ferrero per a The Washington Post).
I a l’altre costat hi havia els pares de Mucutuy. Mucutuy i Miller havien tingut una relació difícil i explosiva. I ara els sogres acusaven el gendre d’abusador i mentider.
Narciso Mucutuy va dir als mitjans colombians que la seva filla havia mort immediatament. Va afegir que Miller era una persona violenta i que havia maltractat la seva filla. A vegades, deia Mucutuy, els nens s’amagaven a la selva mentre els pares discutien.
Miller, quan els mitjans colombians li demanaren si havia agredit la mare dels nens, va respondre: “Verbalment, sí. Físicament, molt poc. Més que res, lluitàvem amb paraules.”
A The Post, va dir: “Sí, ens maltractàvem verbalment, però mai no va haver d’estar al llit durant hores o dies a causa d’una pallissa.”
Després de l’accident, Fátima Valencia va presentar una denúncia policíaca contra Miller per violència domèstica. El va culpar de la mort de la seva filla. Perquè afirmava que la seguretat a la seva comunitat indígena no era tan perillosa com ell deia. No hi havia cap raó per a fugir a Bogotà. Els nens estaven segurs a casa.
Miller retratava els seus sogres com a ignorants. “No s’han preocupat mai de res”, va dir a The Post. “Com lluitaran ara per la custòdia dels nens?”
Per un moment, els dos bàndols van arraconar les seves diferències, dimecres al matí, a l’hospital. Fátima Valencia havia caigut malalta després de veure els seus néts i la van haver d’ingressar. Ara era al telèfon, parlant amb els nens. Tenia una veu suau i maternal.
“No estiguis trista, perquè estàs amb mi, filla meva”, deia a la Soleiny. “Ets bonica, preciosa meva”.
Va demanar de parlar amb la Lesly. La veu de la noia era fluixa i apagada.
“Oh, filla meva, no estiguis trista –va xiuxiuejar l’àvia–. No pensis en res. Simplement, menja, dorm, descansa. D’acord?”
La reportera de The Washington Post Marina Dias va contribuir a donar informació de Brasília estant.
