Els desafiaments de la preservació del paisatge de Menorca

El paisatge de Menorca i la preservació dels seus valors naturals i culturals és l’aspecte més valorat pels habitants de l’illa. També és el que origina més tensió política. Rafael Mata és geògraf, catedràtic del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Madrid. Va participar en l’equip redactor del pla territorial insular de Menorca, impulsat pel Consell i aprovat el 2003, amb la voluntat de posar el paisatge al centre de les polítiques territorials i regular aspectes com ara el turisme en massa en zones de costa, la no-expansió dels nuclis urbans tradicionals, la defensa del mosaic agroforestal… Vint anys després, Rafael Mata també ha format part de la revisió d’aquest pla, en què s’han afrontat els nous desafiaments sorgits durant aquestes dues dècades, en relació amb l’emergència climàtica, la transició energètica, però també amb relació al turisme més multitudinari que mai, que ja no es concentra solament a la costa, i les seves noves maneres d’ocupar l’interior.

Mata va parlar d’aquesta revisió del pla territorial insular de Menorca en el seminari internacional “Governar el paisatge per ordenar el territori”, organitzat per l’Observatori del Paisatge de Catalunya. Hi vam parlar.

—Posem context a la revisió del pla territorial insular de Menorca aprovat el 2003. Fa vint anys, quins eren els grans objectius?
—El pla del 2003 era ambiciós. La presidenta del Consell aleshores ja parlava del pla com la constitució territorial de Menorca arrelada en el paisatge. Incorporava el paisatge no solament com un objectiu sinó com una manera de llegir, d’interpretar i de viure el territori. Perquè en els treballs de participació que es van fer fa vint anys, el paisatge va aparèixer com l’aspecte més valorat per la població menorquina, tant en els seus valors naturals com en els culturals. El pla del 2003 ja va incorporar mesures en relació amb la salvaguarda i el reconeixement del paisatge.

—Fa vint anys, quins desafiaments es van afrontar?
—El pla territorial de Menorca defineix un model turístic molt diferent del que imperava als anys del boom immobiliari en la resta del litoral: redueix i acota les places turístiques; també defineix un model de ciutat limitat, a l’estil mediterrani. Em refereixo a la no-expansió dels nuclis tradicionals. I el pla del 2003 planteja la necessitat, dins la reserva de biosfera, de connectar les diferents àrees protegides. Per fer-ho es va usar sobretot l’aproximació de l’ecologia del paisatge i el mosaic agroforestal de Menorca. Això implicava fer servir elements de la trama rural, agrícola, que fessin possible establir un sistema d’espais oberts per tota l’illa. Això es va fer, va funcionar i entenc que ha permès de dibuixar una imatge de Menorca en el conjunt del litoral peninsular i insular diferent, que opta més per la qualitat dels valors naturals, patrimonials i culturals i, per tant, del paisatge. Però al llarg d’aquests vint anys han sorgit problemes nous i desafiaments nous, que jo anomeno “territoris en transició”, entesa com a transició ecològica, que vol dir que dóna suport a models realment sostenibles adaptats als nous canvis i reptes, com poden ser els del canvi climàtic, o també, i això a Menorca és molt important, els d’integrar el patrimoni monumental i cultural amb el territori. Per exemple, integrar monuments importants de la Menorca talaiòtica que es troben solts, dispersos, a un sistema que enforteixi la imatge del paisatge de Menorca.

—Quins desafiaments més ha hagut de fer front la revisió del pla?
—El paper multifuncional de l’agricultura, que és a la base dels paisatges agraris. Això vol dir protegir la fertilitat dels sòls, fomentar la funció agroalimentària de proximitat per reduir la petjada de carboni. En una illa és habitual que molts productes agroalimentaris vinguin de fora, però també sovint s’ignora que es pot produir dins l’illa. I mirar de posar ordre, que no és fàcil, a una demanda turística nova que el pla del 2003 no va afrontar, perquè no passava amb la força d’ara, que és la d’utilitzar l’hàbitat turístic en el medi rural. El pla va acotar les zones turístiques del litoral, però va regular poc una pressió que es dóna avui en tot el territori, particularment en les explotacions agràries. Aquest ha estat un gran repte, també.

—I respecte de la transició energètica?
—Ha estat el repte més gran de la revisió del pla. Dins la transició ecològica, oferir un model energètic que aposti decididament per les renovables i també per una reducció del consum. Perquè no és qüestió de continuar consumint igual amb una altra mena d’energia. I això és un assumpte genuïnament paisatgístic, atès que aquest model basat en renovables fa servir implantacions que han de recaure en el territori i sens dubte afecten el paisatge valuós. En aquest sentit, el pla ha mirat de trobar un equilibri, que no és fàcil, per definir unes àrees d’implantació preferent d’aquestes energies, seguint la llei de canvi climàtic de les Illes Balears, i tractant aquestes implantacions, tot i que s’entenen com a implantacions en sòl rústic, més com d’un ús singular. De manera que aquest ha estat un repte que el pla mira de resoldre i que en part obeeix a un moviment social molt actiu que hi va haver a Menorca ara fa uns anys, contra la implantació d’una gran planta fotovoltaica en una de les zones de més interès paisatgístic i cultural per la xarxa de pedra seca que hi ha a Punta Nati, al nord de Ciutadella.

—Ha tingut prou vigència, el pla del 2003?
—El pla del 2003, que ja es va comprometre amb el paisatge, que va ordenar el turisme, el desenvolupament dels nuclis urbans i la definició d’un sistema d’espais oberts sobretot de base agroecològica, ara, davant un desafiament de transició ecològica, ordena el model energètic sobre les renovables en harmonia amb el paisatge; ordena la nova demanda sobre un paisatge molt fràgil i valuós, com el rústic, amb relació a la mena de turisme rural, perquè el litoral es troba relativament ordenat; potencia el paper productiu a partir de la defensa dels sòls fèrtils i d’iniciatives agroalimentàries, d’una base del paisatge menorquí que és l’activitat agroramadera. Ara, hi ha paisatges que s’han continuat degradant a Menorca, en els entorns urbans, en els accessos als nuclis, en les carreteres, en els polígons industrials, en algunes àrees turístiques obsoletes, i la revisió del pla estableix també unes intervencions de requalificació paisatgística. Des d’un punt de vista normatiu, perquè un pla no solament és un enunciat de principis i d’objectius, sinó que va acompanyat d’una norma d’obligat compliment, és interessant i nou el fet que el pla ha incorporat unes directrius paisatgístiques de Menorca. Pròpies. Tot i no tenir una llei de paisatge com té Catalunya, el pla territorial de Menorca ha estat un instrument per a fer-se propi el Conveni Europeu del Paisatge i donar estatus legal a tots els objectius que conté, mitjançant unes directrius que formen part del pla territorial.

—I com es tracta la Menorca talaiòtica?
—Una cosa que també és important en aquest paisatge en transició és que la candidatura a patrimoni mundial de la UNESCO com a bé arqueològic territorial de Menorca talaiòtica, que esperem que vegi la llum positivament al mes de setembre, s’integra en el pla d’ordenació del territori, perquè la candidatura passa de ser uns monuments singulars en un petit entorn entre cinquanta metres a cent, a ser component, on els monuments dialoguen amb el paisatge del seu entorn. I el pla ha definit aquests components com a àrees d’interès paisatgístic amb un règim de protecció i regulació d’usos, que a ICOMOS [Consell Internacional de Monuments i Llocs], quan va venir a fer l’avaluació, li va semblar que era un sistema molt potent.

—Per a la revisió del pla s’han fet processos participatius?
—Al pla del 2003 hi va haver molta participació i en aquesta revisió n’hi ha hagut menys. Però les determinacions han anat molt lligades a taules de participació, a implicació dels actors i després a uns poders territorials polítics, que per l’escala insular són molt pròxims a la realitat del territori.

—La pressió turística que pateix Menorca i que sembla que no tingui aturador té un efecte degradador per al paisatge. De fet, el turisme arriba a Menorca mogut pel seu paisatge, però és aquest excés de turisme el que el pot acabar destruint.
—És una realitat contradictòria. I el model turístic que es va definir el 2003 és justament aquest: requalificar l’oferta turística amb la limitació d’aquests espais i una estacionalització de les places. El problema és que el model turístic mundial ha canviat en densitat, en intensitat, en mobilitat i ha repercutit en noves menes de demanda. Per una banda, la de l’Airbnb; i, per una altra, la pressió de la demanda sobre àrees turístiques, i aquest és un repte que, en part, en aquesta societat en transició, la revisió del pla ha hagut d’abordar.

—Com ho ha fet?
—Sobretot respecte de l’ordenació, limitant places per allotjament turístic, establint una regulació que és important, que és que l’allotjament turístic mantingui l’activitat agrícola en qualitat d’explotació agrària preferent. Però és veritat que hi ha una qüestió que en la revisió del pla no s’arriba a resoldre, que és la del turisme d’allotjament residencial per a cadenes com ara Airbnb. Això requereix mesures des del punt de vista territorial i del Consell, però també mesures legals d’unes altres escales de governs amb competència en la matèria. I aquesta és una assignatura pendent molt important.