Com pot créixer el nombre de lectors en català? Faves (mal) comptades

Com pot créixer el nombre de lectors en català? Faves (mal) comptades

Cada vegada que es fa públic un estudi sobre hàbits de consum cultural els pessimistes es posen les mans al cap per la constatació que a Catalunya només un lector de cada quatre llegeix en català. Els optimistes, en canvi, solen aferrar-se al fet que aquests darrers anys hi ha hagut un lleuger augment d’aquest percentatge, de manera que hem passat d’un 21,2% l’any 2011 a l’actual 26,4%. Per tal de contextualitzar aquestes dades, cal assenyalar que, segons que indiquen aquests mateixos estudis, aquells que s’identifiquen com a catalanoparlants llegeixen la meitat dels llibres en català (51%) i gairebé la resta (45%) en castellà, més un petit percentatge en altres llengües, mentre que aquells que s’identifiquen com a castellanoparlants llegeixen d’una manera molt més majoritària només en castellà (86%, per un 10,9% de llibres en català). Una altra dada que crida l’atenció, i amb això acabem el repàs de les xifres, és que els parlants d’altres llengües també tenen com a llengua de lectura el castellà (50,1%) d’una manera molt més habitual que no pas en català (13,3%).

És a dir, tenim que la meitat dels dits catalanoparlants, quan es tracta de llegir, ho fan en castellà, i en canvi molt pocs dels que s’identifiquen com a castellanoparlants llegeixen en català. Per què? Hi ha diverses respostes. La no-escolarització en català de les generacions més grans, la llengua d’accés a la literatura, l’estigma que ha arrossegat (i encara arrossega) el model de llengua utilitzat –en especial pel que fa a les traduccions, però no únicament–, l’oferta editorial disponible –abassegadorament favorable al castellà–, la visibilitat de les obres publicades en català respecte de les publicades en castellà –als mitjans de comunicació i a la societat en general– o fins i tot el rebuig que provoca, en una part de la societat, allò que es percep com a excessivament nostrat, i la llengua en aquest cas és material sensible.

Anem per parts, però. Avui dia tots els alumnes que surten de l’escola se suposa que tenen la capacitat de llegir en català i, alhora, cada vegada queden més poques persones que no van poder rebre l’educació en català. Tanmateix, faríem bé de preguntar-nos si realment tots els alumnes que surten de l’escola, malgrat la immersió lingüística, tenen realment adquirida prou competència lectora en català. En tot cas, és evident que l’escola és una de les principals vies d’accés a la lectura dels futurs adults (i per tant potencials lectors, mentre no es digui el contrari), de manera que és un dels punts on cal posar la lupa per veure si realment aconsegueix crear lectors o no, i sobretot per assegurar que no els destrueix. Un cop els joves surten de l’escola cal que tinguin accés a les obres que els facin connectar amb la literatura, i en aquest sentit cal que ens preguntem si l’oferta en català ha estat (és) sempre l’adequada.

Un altre tema recurrent que sol aparèixer com a resposta quan es fa l’exercici de preguntar a un catalanoparlant que llegeix en castellà quins motius té per a fer-ho és el de l’estigma que, encara avui, arrossega el model de llengua utilitzat, en especial (però no només) pel que fa a les obres traduïdes. La percepció generalitzada és que, a diferència del castellà, el català literari ha utilitzat un model de llengua que molts lectors consideren molt allunyat del propi. Aquesta percepció, que potser en algun moment es podia haver correspost amb la realitat, ja fa temps que no és sinó una rèmora que encara perdura malgrat les constants evidències en contra, i si en cal alguna prova concloent n’hi hauria d’haver prou llegint traduccions de qualsevol dels (bons) traductors amb què comptem avui dia en català.

També cal una reflexió profunda sobre l’oferta editorial disponible en català. Per una banda, perquè encara trobem a faltar molts títols que no estan disponibles en català però sí en castellà. Ara bé, cal ser conscients de la mida del mercat en l’una llengua i en l’altra. Per una altra banda, també és cert que hi ha una sobreproducció que inunda les taules de novetats de les llibreries (tal com passa amb el castellà, tot sigui dit). Es tracta, doncs, de publicar menys o de publicar més? Probablement es tracta de publicar millor. Ens hem de preguntar quantes obres publicades són realment necessàries, quantes prescindibles i quantes pot assumir el gruix dels lectors en català, i d’això en traurem que cal enfortir l’oferta editorial per assegurar que tenim accés a llibres sense els quals la cultura catalana es veu privada d’aportacions necessàries, sense les quals ens situem en una segona divisió que no ens correspon, i per assegurar també que no ens inunden títols que no tenen ni cap ni peus i que només aporten guanys als transportistes que carreguen els exemplars de la impremta a la llibreria, i de la llibreria al magatzem. Tot i que pugui semblar contraproduent, publicar menys (però escollint millor) milloraria la salut del nostre ecosistema editorial. Entre altres coses, permetria que els llibres publicats fossin llegits (si més no, potencialment) per més gent, de manera que totes les baules de la cadena del procés editorial se’n veurien beneficiades i s’allunyarien de la precarització a què es veuen sotmeses. Relacionat amb això, hi ha un altre gran problema que cal afrontar: la dificultat que comporta la professionalització d’un sector amb unes xifres que no quadren. Tenim escriptors excel·lents que no només no poden viure de l’escriptura (això també passa en molts altres llocs, malauradament), sinó que l’amateurisme al qual es veuen condemnats per les paupèrrimes xifres de vendes fa que no puguin dedicar prou temps de qualitat a la seva producció artística, i en alguns casos directament no s’hi puguin dedicar gens. Si volem tenir lectors en català també cal que els nostres autors puguin treballar en les millors condicions possibles per tal que ens ofereixin, a nosaltres i al món, les millors obres possibles, i per tal que això sigui possible també caldria que hi hagués una retribució justa que avui dia es dóna en molt pocs casos. Tot plegat és aplicable no només als autors; també val per als traductors, els correctors, els maquetistes, els il·lustradors i tots aquells (que són molts) que intervenen en el procés d’elaboració d’un llibre. A tots aquells que insisteixen a dir que els llibres són cars cal recordar-los una vegada i una altra tota aquesta gent que fa possibles els llibres a canvi de tan poc i per a, malauradament, tan poca gent. En aquest sentit seria pertinent de fer l’incís que els lligams entre les diverses terres de parla catalana no sempre són prou consistents, de manera que un mercat ja prou petit es troba encara més reduït. No oblidem que, per tal de poder estar en igualtat de condicions amb els llibres publicats en altres llengües, els preus que posem als llibres són, en realitat, molt inferiors als que tocaria si només tinguéssim en compte els costos i el públic potencial.

Els llibres publicats en català es ressenten encara d’un altre gran mal, el de la visibilitat, i en especial als mitjans de comunicació. La desproporció de mitjans que parlen (encara que sigui poc) de llibres publicats en català respecte del total és feridora, de manera que si no s’és consumidor d’aquests pocs mitjans que aposten pel català (i malauradament són lluny de ser majoria a casa nostra), la possibilitat de tenir notícia de les edicions en la nostra llengua disminueixen molt. Si comparem la invisibilitat de les edicions en català en mitjans d’àmbit estatal amb la paritat amb què en general es tracten les edicions en català i en castellà en els mitjans catalans ens surt com a resultat que la incidència que s’obté amb les edicions en català té un abast força limitat. Per sort, la tasca que fan alguns prescriptors (llibreters, bibliotecaris, periodistes, agitadors culturals) permet que la situació no sigui tan dramàtica com podria arribar a ser. De totes maneres, en una comunitat en què l’ús social del català no és majoritari, el paper dels mitjans, i en especial d’aquells que tenen més influència, és cabdal per a entendre on som. Posem-hi exemples: per què no hi pot haver un programa de ràdio o de televisió en horari de màxima audiència en què els llibres i la literatura siguin l’eix principal, per exemple? Per què passa tan poques vegades que quan hi ha una entrevista (a qui sigui) es pregunti pel darrer llibre llegit o recomanat? Situar la literatura com un dels eixos centrals de la societat amb accions com aquestes ajudaria a augmentar la importància social i el prestigi que es dóna als llibres. La indústria audiovisual també fa un paper important quan decideix apostar pel doblatge per sobre dels subtítols. En aquells països en els quals fins i tot els dibuixos animats per als nens són subtitulats es transmet el missatge inequívoc que llegir és positiu, ja que ens permet entendre millor què diuen els personatges dels programes de sèries i pel·lícules, és a dir, és una eina que ens obre la porta a la satisfacció, alhora que s’exercita sense esforç el múscul lector. Subtitular en català, doncs, seria una eina assequible que ens ajudaria a millorar els índexs de lectura. Recordem que l’origen del doblatge es troba en les xifres d’analfabetisme de fa lustres i que no tenen res a veure amb la realitat actual. Vivim en una societat en què l’acte lector va perdent prestigi, i competeix, sobretot, amb altres formes d’oci, i moltes d’aquestes altres formes d’oci és difícil de trobar-les en català, de manera que les cartes són marcades perquè sigui molt complicat poder guanyar la partida.

Tot plegat té lloc en un context en el qual, com explica Carme Junyent, el català és una llengua marcada. Ho deia parlant dels símptomes de la reculada del català, i explicava que si parles en castellà tot és possible, mentre que si parles en català ets d’una determinada manera, és a dir, que triar el català implica pagar un preu. Això també afecta la tria de la llengua en la qual llegim. Com que no vull que em situïn d’una determinada manera, no trio el català. L’ús social del català és, a cap i a la fi, la mare dels ous.

Tots aquests temes mereixerien una reflexió molt més profunda que aquestes poques ratlles, que només pretenen obrir la finestra al debat, a entendre que per canviar una situació complexa i desfavorable cal actuar en molts àmbits de manera coordinada i decidida.

Finalment, cal afegir que la majoria d’aquestes reflexions fan referència a aquells que ja llegeixen llibres, als que ja són lectors, però hi ha una bona part de la població que, de manera habitual, no llegeix. Ni en català, ni en castellà, ni en altres llengües, i és en aquest punt que tenim un altre dels grans reptes, segurament el principal. Cal que la gent llegeixi més, que la gent llegeixi millor, i que la gent llegeixi més i millor en català. Potser l’objectiu, doncs, no és només augmentar el percentatge dels que llegeixen en català, sinó que aquest percentatge sigui sobre una quantitat de població cada vegada més gran. Dit d’una altra manera, no es tracta només de repartir millor el pastís, sinó de fer el pastís més gran (i amb més bons ingredients, posats a fer).

Aniol Rafel, editor de Periscopi