Com podem engrescar el públic a llegir en català?

Amics de VilaWeb,

M’és francament difícil escriure sobre aquest tema perquè no em veig amb cor de formular cap resposta adequada.

Si tingués una fórmula per a aconseguir que el personal llegís, us puc ben assegurar que l’aplicaria i d’aquesta manera els cent trenta llibres que he publicat al llarg de la meva vida es vendrien com xurros i la majoria no hauria anat a parar a les escombraries o no se n’hauria fet pasta de paper al cap d’un parell d’anys d’haver-se publicat. I ara, qui contestaria aquesta pregunta, no seria jo mateix sinó una gentil secretària que cobraria puntualment cada final de mes.

Com podem engrescar el públic a llegir en català? Si ja és difícil que ho faci en castellà, ho és més, encara, tal com podem comprovar, que ho faci en català. Hi ha una idea generalitzada que el català és d’estar per casa. Recordo una anècdota que fa molts anys em va explicar Manuel de Pedrolo, entre divertit i indignat. En ocasió d’haver guanyat el premi Sant Jordi, un amic amb qui va coincidir pel carrer el va felicitat i, tot seguit, li va engaltar: ‘Bé, ara ja et pots atrevir a escriure en castellà i tirar al Planeta, oi?’

Hi ha falta d’intermediació. Els diaris en paper, encara que vagin a la baixa, estic convençut que tenen influència. Doncs ara l’Avui ha reduït el seu suplement setmanal de Cultura i ha decidit publicar-lo només un cop el mes. L’Ara el manté encara amb regularitat. I els altres diaris, algun dels quals es pot llegir també en català, són fets i pensats des d’una altra òptica: no fan dels llibres en la nostra llengua una prioritat i només en parlen de tant en tant.

Es pot fer una comparació entre l’espai que els diaris, les revistes, la ràdio i la televisió dediquen als llibres i al teatre amb el que dediquen al futbol? He llegit en algun diari crítiques d’obres de teatre al cap de quinze dies d’haver-se estrenat, quan ja potser ni tan sols figura a la cartellera. Seria imaginable publicar el resultat o el comentari d’un partit de futbol dos dies després d’haver-se jugat?

És allò tan vell d’empatxar de vitamines algú que ja està prou sa i té bona gana, mentre que a un altre, prim i desnerit, se li nega qualsevol ajuda perquè ja està a les últimes i se’l considera irrecuperable. Heu llegit mai cap comentari sobre llibres per part dels polítics que seuen així que poden a la llotja de l’estadi?

El Dia del Llibre és un cas a part. Encoratjador, per una banda, i decebedor, per una altra. És un dia fabulós per a aquells editors que han tingut el nas de publicar uns títols que saben d’entrada que es vendran a cabassos, encara que alguna vegada també es poden equivocar. Això els permet fer una tirada llarga i distribuir-los generosament de manera que a cada parada n’hi hagi una bona pila. En canvi, el títol diguem-ne normal, del qual l’editor sap que tindrà una vida també normal i que en fa un tiratge de mil cinc-cents o dos mil –de vegades, es pot atrevir fins a tres mil!-, només en podrà repartir un parell d’exemplars a cada parada. Uns exemplars que, si hi ha sort, i algú de bona voluntat té interès a comprar perquè és amic de l’autor o n’ha sentit parlar, li costarà quart i ajuda de localitzar perquè estarà amagat entre les piles dels que és segur que es vendran.

Hi ha un altre cas: els llibres descatalogats. Puc parlar-ne amb coneixement de causa, sobretot pel que fa a llibres infantils, un món en què hi ha una allau de producció de nous títols. Publiques un llibre que té certa sortida i se’n fan diverses edicions. La mateixa editorial que l’ha publicat, quan la venda s’aprima, pot deixar de distribuir-lo i el deixa de banda perquè dedica tot l’esforç als nous títols que publica sense parar. Si a l’editorial hi ha hagut un canvi en la direcció literària, els títols antics ja han begut oli perquè el nou director es preocupa d’una manera especial per fer ben visibles aquells títols que es publiquen sota la seva direcció. I d’aquells altres que se n’havien venut diverses edicions ja no se’n sabrà res més. Fins i tot fa mandra haver de recórrer al magatzem si algun despistat es fa pesat i el demana. Llavors, si aconsegueixes recuperar-ne els drets i que te’l publiquin en una altra banda, el llibre pot recuperar el caràcter de novetat i tenir una vida normal fins que es repeteixi la jugada.

M’adono que em desvio lleugerament del tema, que és llegir en català. Jo diria que es tracta d’una qüestió de prestigi i reconeixement públic de l’autor. Quins són els libres més venuts d’aquest Dia del Llibre? La majoria corresponen a autors que surten sovint a la televisió i a la premsa. Tenen una cara coneguda. Se sap què pensen i què opinen.

Em penso que en aquests moments es repeteix un fenomen prou conegut. Si en el temps de la dictadura ens basquejàvem per publicar i llegir textos en català d’amagat i aspiràvem i somiàvem de disposar d’una llibertat que ens permetés llegir autors de casa de tota mena i les millors obres estrangeres traduïdes al català, ara que gràcies a l’esforç d’editors, autors i traductors ho hem aconseguit, sembla que el públic no se n’adoni i ens manté en la precarietat d’altres temps. Un públic, el més jove, que s’ha beneficiat de la immersió a l’escola i que no hauria de trobar cap obstacle en la lectura en català, al contrari d’aquells joves de la postguerra que a l’escola ho havíem après tot en castellà i, així i tot, ens delíem per fer-ho en la nostra llengua.

Passa el mateix en el camp de les sardanes. Durant el franquisme omplíem carrers i places per ballar-ne, ja que aquella música ens portava una idea de llibertat i catalanitat i ens permetia conspirar a l’aire lliure, sense intervencions ni controls aliens. Ara el joves i els no tan joves s’apunten al country.  I les cobles, que sonen millor que mai, interpreten les sardanes en escenaris desèrtics i amb quatre ancians nostàlgics que no poden saltar quan toca. I les corals de sempre vacil·len i moltes es passen al gospel i a tota mena de cançons en anglès.

Què ens passa? Sembla com si només fóssim capaços d’actuar a la contra, per allò que tot el que és privat, és desitjat. I quan ho tenim, no en fem cas. Ai!

Ja he dit massa coses. I les que em queden per dir, encara, però que potser no val la pena. Escola! Ensenyament! Cultura! Ensenyament de qualitat per a tothom. Fer que el llibre sigui ben visible i matèria indispensable en la vida de la gent que dóna la cara. Que el públic sàpiga que els pares de la pàtria no se’n va a dormir sense haver llegit un mínim de vint pàgines d’alguna novel·la d’ara o de l’any de la picor.

Joaquim Carbó, escriptor.