Com pitjor, millor i més sorpreses

Llegeixo amb interès les persones que veuen en els indults una via positiva per a resoldre el conflicte amb Espanya, per intentar de sortir de la meva pròpia i particular bombolla, que creu que els indults no són la solució. Per això aquests dies busco articles d’opinió (i més formats) escrits per independentistes partidaris de l’indult. I ho faig amb sorpresa, perquè jo em pensava que n’eren partidaris, dels indults, per a rebaixar la tensió. Perquè un cop tens els presos fora, tot és més transitable. Tota política és més factible. I veig que no. Ans al contrari.

Argumenten, els independentistes que he llegit, que els indults tensen Espanya, que tan sols cal veure les dretes recollir signatures contra els indults (com van recollir-ne contra l’estatut) i que això, veure la dreta i l’extrema dreta mobilitzades al carrer, farà créixer l’independentisme. Argumenten, també, que com diu Jordi Cuixart, els indults poden concedir-se i, al cap de poques setmanes, el Tribunal Suprem espanyol, els pot revocar i tornar-los a tancar a la presó. I que aquest sadisme és bo que es vegi, perquè la reacció de l’independentisme serà créixer (com va passar després de la sentència amb l’estatut). Veure com Espanya fracassa, i es torna autoritària, fa créixer l’independentisme.

És a dir, són partidaris d’un “com pitjor, millor” de manual. No volen els indults perquè creguin que funcionaran i tindrem els presos al carrer i tot serà més pacífic. Els volen perquè creuen que no tiraran endavant, els presos acabaran un altre cop dins la cel·la (per la reacció de la dreta al carrer i el Suprem a les sales) i que veure aquesta Espanya tan escorada cap a la dreta, i l’extrema dreta, farà créixer l’independentisme. Com va passar amb l’estatut.

Ben bé que ens barallem perquè volem, els uns i els altres. Unilaterals i pragmàtics volem el mateix, però per camins diferents. Volem el “com pitjor, millor”. I és lògic: si davant tenim un repressor, com a mínim que es vegi i quedi clar. És Gandhi en estat pur. Si tinc un agressor, que tothom el vegi i se’n pugui fer denúncia. Si et colpeja, aguanta. I que t’hagi de colpejar més. No fos cas que ningú no ho veiés i em reprimís igualment. Posats a rebre, que es vegi qui ens escalfa. Com pitjor quedi ell, millor per a nosaltres.

Hi ha camins del “com pitjor, millor” ben arriscats. Recordem que al començament per defensar la taula de negociació es feia servir el mateix argument (“Fracassarà. I això farà créixer l’independentisme”). Però al final alguns s’han cregut la propaganda pròpia i ara ja es creuen, també ells, la taula de negociació. Han deixat de veure-la com una eina per a desemmascarar un rival repressor i creuen que la taula funcionarà… Perquè el rival no és repressor. De voler desemmascarar un rival, a creure-se’l. Aquest és el risc que hi veig, en segons quins camins que s’agafen per defensar la taula i els indults.

La segona dada important de la setmana és que l’independentisme podria ampliar la majoria si demà hi hagués eleccions, segons l’enquesta del CEO. Això passa perquè els partits independentistes ho fan molt bé, o perquè ho fan malament, però l’equip rival encara ho fa més malament. Creixem per mèrits propis o per errors del rival? Ahir mateix Juan Carlos Monedero, fundador de Podem, deia això sobre els indults: “L’indult és una invitació a fer que la via unilateral desaparegui, igual com els indults als colpistes del 23-F, era un mandat als militars que venien del franquisme per dir-los, escolteu, la via colpista no funciona.” Comparant indults, Monedero compara colpistes del 23-F amb els independentistes, o m’ho sembla a mi i prou?

Diria que Monedero és un altre exemple, un més, de “com pitjor, millor”.