Com perdre’s amb instruccions

“Hem de continuar imaginant en aquest món boig.” És un missatge privat que em va enviar l’escriptor Gabriel Ventura per Instagram quan jo acabava de penjar una foto del seu últim llibre, l’assaig El millor dels mons impossibles. Un viatge al multivers del reality shifting (Anagrama, 2025), per dir que el llibre és enlluernador, en part perquè m’agrada mostrar què llegeixo, i en part també perquè li volia fer saber que l’estava llegint. “És un llibre per a narradors, per a qui encara creu en el poder de la ficció”, em va dir també Ventura pel mateix canal, i va afegir que estava fascinat “per les ‘noves’ maneres d’imaginar i narrar”. 

Qui no sàpiga què és això del reality shifting, que no pateixi, l’autor no solament ens explica què és, en què consisteix, d’on ve, per a què serveix i com es fa, sinó que en traça fins i tot uns antecedents i el relaciona amb la física quàntica i amb el món dels somnis i el de la creació. L’assaig és com una pastilla efervescent que t’omple el cap d’idees-bombolla i alhora et connecta universos aparentment tan allunyats com TikTok i els contes de Jorge Luis Borges. 

Aquest fenomen del reality shifting, per dir-ne d’alguna manera, sembla que sorgeix i pren força durant la pandèmia, quan els que llavors eren adolescents van trobar més que mai el seu refugi a la pantalla, i no solament com a “espectadors” sinó que van fer un pas més enllà, o hauria de dir “més endins”. Però abans que algú s’embali, no és un llibre per a desxifrar conductes adolescents, no l’agafeu per aquí, perquè Ventura pren un altre camí, el que us he dit més amunt citant-lo a ell mateix: per entendre la realitat ens cal l’artifici, encara ens cal l’artifici, i com que la realitat –això ho afegeixo jo– és cada cop més complexa, l’artifici també. 

No és que la realitat sigui cada cop més complexa, mentida, és que cada cop és menys habitable i la necessitat de fugir pròpia de l’adolescència, de fugir de la realitat “dels adults”, ara pren unes dimensions més profundes perquè l’ànsia d’evasió és urgent, perquè hi ha per una banda un desencant polític i social que demana fugir més que actuar, perquè hi ha un desconsol que si continues connectat a la realitat quotidiana només fa que créixer, perquè l’angoixa ara ja és un tret generacional dels joves. 

I fugir a un univers paral·lel és la solució, tot i que dir-ne “solució” potser és simplificar-ho i no és just, perquè seríem un pas més a prop de ridiculitzar-ho i l’assumpte és seriós. El shifting diu Ventura que és com una “solitud compartida” i no és un acte impulsiu de fugida, és una operació rumiada i elaborada perquè resulta que l’univers paral·lel on fuges te l’has de pensar tu, te n’has de fer un guió abans d’endinsar-t’hi. I per endinsar-t’hi hi ha una sèrie de mètodes que passen tots per la meditació primer i per la projecció d’imatges interiors després. El refugi és simbòlic però es fa real, transites cap a una vida alternativa que és la vida que has imaginat en un guió prèviament, la vida imaginada. I mentrestant continues també sent a la vida quotidiana, la “real”, tot i que també existeix el permashifting, que ja seria el pas extrem de quedar-se a viure en l’univers imaginat, perquè tal com està tot “per què m’hauria de quedar aquí?”, en aquest món real que m’angoixa i que cada cop empitjora més, m’ofega més. 

A la vida desitjada, la imaginada, hi ha el plaer que persegueixes i no trobes mai en el món real, i hi ha una seguretat que no tens tampoc fora d’aquí, una seguretat dissenyada sense fissures. El guió és com un protocol de seguretat, no hi ha lloc per a imprevistos. I tot es fa des de l’habitació, el temple de l’adolescent, l’únic lloc físic segur des d’on es pot traslladar al món imaginat, primer amb els ulls tancats, estirat, però després fins i tot obrint els ulls. 

He de confessar que ho escric i em costa d’imaginar-ho i em fa por no explicar-ho bé i treure-hi transcendència, perquè en té, des del moment que és una opció de vida per a tants joves, ho hem de tenir en compte, perquè el món que tenim, i sobretot el que els deixarem, demana aquesta mena de “teologia digital”, en paraules de Ventura, per sobreviure. I els adolescents no volen sobreviure, volen viure, com ho vam fer nosaltres, i per això fugen, els que no poden viure aquí: per “evadir situacions de marginació social –i sobretot problemes mentals, com l’ansietat o la depressió– que ens impedeixen desenvolupar una vida afectiva estable”. Persegueixen el mateix que els adolescents de totes les èpoques, i “llegir-los com una anomalia en la història de la imaginació seria un error”. 

D’Agustí d’Hipona a Rosalía, de Baudelaire a Philip K. Dick, Gabriel Ventura traça una xarxa de fugides, realitats, mons paral·lels, possibles i impossibles, una xarxa que no és en absolut un mapa, perquè la cosa va de perdre’s per trobar-se i si et vols perdre el mapa no el necessites, al contrari. I no sé què és el contrari d’un mapa, potser és això el que ens queda per inventar. Unes instruccions per perdre’s, i jo he entès que el reality shifting és com perdre’s amb mapa, perdre’s però sabent on perquè ho hem guionitzat nosaltres. 

I perdre’ns fins que pot ser que ens fem una pregunta que de fet ens podríem fer tots, en qualsevol edat i circumstància: “Existeixo realment o només soc la projecció d’una consciència que m’està imaginant en una realitat alternativa?” No sé si cap de nosaltres pot respondre amb seguretat aquesta pregunta, sense ni un mil·ligram de dubte. Jo me n’enduc un munt, de preguntes, d’aquest llibre fúcsia, però veure que la ficció, que la imaginació, pot ser un antídot m’empeny a confiar en el poder dels universos paral·lels com a possibilitats d’insurgència o si més no de qüestionament de la realitat: “És més fàcil imaginar un univers paral·lel que la fi del capitalisme”, escriu Ventura parafrasejant Jameson, i després de llegir el seu assaig tinc clar que impossible ho és tot d’entrada, però la imaginació ha sigut al principi de tantes coses.