Com mirem, què veiem, com decidim

L’any s’acaba, treu el nas el que ve i es clourà la segona dècada del segle. Si miro pel balcó, la boira sembla que avui s’ha alçat gairebé del tot –encara és fosc mentre escric—, veig llumetes de vehicles a l’horitzó. A Saidí deuen estar contents, la boira hi té una malíssima reputació. Cert, no hem vist el sol des que som aquí, fa una setmana gairebé. A casa ens agrada: com més baixa, millor. Perquè no us enganxa gaires dies seguits, diuen familiars i veïns. No és així del tot, però tampoc no ho discutirem. Enraonar del temps és comunicar, el to de la parla és el que compta, les ganes. Fa dies del temps, diu una veïna, manera ben bona de concloure l’intercanvi pels carrers i botigues. Tret d’alguns pagesos granats que no s’estan de romanços i posen la boira a parir. Converso per WhatsApp amb la Monsó, Imma Monsó, que és a Lleida, a ella també li agrada la boira baixa. Quan no t’hi veus a un pam de nas. Quan estàs envoltat només dels teus sentits tret de la vista quasi: el tacte et guia, els ulls es giren endins.

Dies que poden ser fecunds, com ara llegir sense aturador fins que t’acabis el llibre. I endinsar-te després en un de ben gruixut i llegir-ne prou per a copsar-ne a fons l’interès i com t’ajudarà. És el cas del que tinc a la vora, un totxo de 525 pàgines (més índex de noms i llista de crèdits de les imatges de cada capítol), The Story of Looking, de Mark Cousins, publicat l’any passat, que llegeixo en l’edició castellana de l’editorial Pasado & Presente, en traducció del seu director, Gonzalo Pontón, que ha preferit el títol Historia y arte de la mirada (2018). L’edició original té a la tapa una imatge de la Terra vista des de la Lluna, la que tinc a la vora hi té un primeríssim pla d’un dels quadres que més m’agraden, El desesperat, que Gustave Courbet (1819 – 1877) va pintar el 1845. És un autoretrat que el mestre iniciador del realisme modern, activista republicà compromès amb la Comuna de París, mort a l’exili per això, a La-Tour-de-Peilz (Suïssa), va fer a vint-i-sis anys.

El seu jove desesperat, que em remet de manera irrevocable i per sempre a l’actor Johnny Depp (així l’anomeno a les classes d’art, per a enjogassament dels alumnes), continua sent magnètic, tant o més que el seu L’origen del món (1866), que a joves i grans impressiona de manera que es fa difícil de mirar-lo gaire estona tret que estiguis en la intimitat –que així va ser concebut, però això és una altra història– i, ara que el tens en un museu públic, el d’Orsay, et meravelles que encara avui aquest quadret per les dimensions hagués captat llavors, quan es va fer, els canvis en la mirada del seu temps que, gràcies ja a la fotografia, anunciaven el que seria el cine i com canviaria la mirada de la gent a partir sobretot del primer pla. Igual que El desesperat, primeríssim pla. I coses mai vistes abans en l’art.

Torno al llibre de Mark Cousins, un cineasta i autor nord-irlandès a qui devem també la magnífica sèrie històrico-documental The Story of Film, editada en DVD i que entre nosaltres va passar Betevé. Una meravella, d’entrada ja per la veu narradora, la del mateix Cousins, que mena el to i es converteix, perquè la veu humana és això, en el vehicle que relligarà les imatges, els capítols, les idees i conceptes del realitzador amb l’esperit i el gaudi dels espectadors. També quan escriu és així. Està ben entrenat. Amb la seva amiga l’actriu Tilda Swinton ha passat temporades (desconec si encara ho fan) portant cine pels pobles i petites ciutats britàniques. Coneix bé els mecanismes de la divulgació, per la qual el món anglosaxó té veritable flaca i destresa, i està compromès amb la mare dels ous: el coneixement neix de l’amor. T’estimes una cosa i la faràs estimar, detestes una cosa i no la sabràs transmetre.

En les pàgines que precedeixen el llibre, Cousins cita una frase del pintor Paul Cézanne en una carta a l’amic i també pintor Émile Bernard, el 1905. El pintor provençal Cézanne era un home de poques paraules, rude, que no feia pas imatges quan escrivia, ni tan sols quan pintava: la seva esposa, les pomes, els arbres, la muntanya de Santa Victòria pintada fins a l’extenuació no hi són en els seus quadres de cap manera adjectivats ni adornats, hi són per la llum que reflecteixen, com cada cosa de la vida diària ho fa. Al seu amic Bernard li diu: ‘L’òptica que es desenvolupa en nosaltres mitjançant l’estudi ens ensenya a veure.’ Què vol dir ‘l’òptica’ per a Cézanne? Cousins ens fa sentir i comprendre que el pare de l’art modern per antonomàsia, de qui Picasso va dir a la seva mort que els havia ensenyat la tossuderia de mirar, volia dir que un ésser humà desenvolupa una vida específica del mirar. Igual com el nostre vocabulari creix amb l’edat, ‘el nostre vocabulari visual creix amb nosaltres. Aquesta és la idea capital d’aquest llibre. L’òptica, la mirada del lector, consisteix en tot allò que ha vist: els seus records visuals, els seus àlbums de fotos’.

Veure és un acte voluntari producte del fet de mirar, afinar la nostra òptica ve precisament d’això, de fixar-s’hi, de triar, de rebutjar, d’avaluar, de decidir què volem conservar i per què, què incorporem a nosaltres, a la nostra forma de mirar, tan aclaparada pel munt d’imatges que ens envolten més i més, pel tsunami de la mirada… Què, quan i on veiem i els efectes que té això. ‘L’expectació, preocupació, ànsia, consideració i salvaguarda de l’acte de mirar’, que diu un estudiós citat per Cousins. Per a poder decidir.

D’això es tracta. Bon any que ve.