24.12.2022 - 20:40
|
Actualització: 24.12.2022 - 21:17
Aquests darrers mesos de protestes a l’Iran, les imatges de dones sense vel enfilades damunt cotxes de policia o capgirant retrats de l’aiatol·là s’han convertit en demostracions emblemàtiques de dissidència.
De fet, en la llista de les 100 millors fotografies del 2022 de la revista Time, n’hi ha dues de l’Iran: una d’unes dones que fugen de brigades de la policia militar i una altra d’una dona sense vel enfilada sobre un cotxe amb les mans enlaire.
Com a estudiosa de l’ús de les imatges en els moviments polítics, les fotografies de les protestes iranianes em semblen potents i atractives perquè juguen amb uns quants elements de desafiament. És una llarga història de dones iranianes que fan i comparteixen fotografies i vídeos d’accions considerades il·legals, com ara cantar i ballar, per protestar contra l’opressió de gènere.
For over 100 years, Iranian women have been bravely fighting for human rights.
They've instilled the same stubborn courageousness in their daughters.
Iranian women carry Iran on their backs.
And no matter what they fight for, they always bring the rest of us along. pic.twitter.com/Ml6ewQj47c
— Yashar Ali 🐘 یاشار (@yashar) October 28, 2022
Imatges en moviments iranians passats
Les dones iranianes es van passar gairebé tres dècades sense organitzar manifestacions públiques multitudinàries contra les restriccions a les seves llibertats després de la revolució islàmica del 1979, quan les protestes contra les lleis del vel obligatori van ser esclafades pel règim islàmic.
No obstant això, les dones van tenir un paper fonamental en el moviment verd iranià del 2009 contra el frau electoral. Les imatges d’una jove manifestant, Neda Agha-Soltan, que va rebre un tret mortal de les forces de seguretat durant la protesta, es van fer virals i van servir de catalitzador perquè milions d’iranians s’unissin a les protestes.
En protestes posteriors, les imatges han estat en el centre dels esforços de les dones per a mobilitzar-se contra la república islàmica. El 2014, les dones van començar a enregistrar-se caminant, anant en bicicleta, ballant i cantant en públic, sota el lema “La meva llibertat sigil·losa”. El moviment engegat per Masih Alinejad, periodista d’origen iranià establerta a Nova York, protestava contra l’ús forçat del hijab i més lleis restrictives tot mostrant dones que les infringien.
View this post on Instagram
Caminar sense vel pels concorreguts carrers de la ciutat, anar en bicicleta en parcs on és prohibit per a les dones i afegir-se a cercles de ball en les places de les ciutats van ser algunes de les maneres en què les dones iranianes van protestar contra les lleis i pràctiques opressives.
Quatre anys més tard, les protestes van tornar amb una dona, Vida Movahed, que es va enfilar en una caixa de serveis públics al carrer de la Revolució de Teheran per a onejar el seu vel en un pal com si fos una bandera. Aviat, unes altres s’hi van afegir i van replicar la seva acció en més espais públics de l’Iran. Les dones que hi van participar són conegudes com les “noies del carrer de la Revolució”. Les imatges de desenes de persones protestant contra el vel obligatori es van compartir molt a les xarxes socials i més tard van ser recollides per les cadenes de notícies mundials, cosa que va atreure l’atenció internacional sobre els esforços de resistència de les dones a l’Iran.
It was the quietest protest Iran has ever witnessed. Vida Movahed, a 31-year-old mother of a toddler, stood atop a large utility box and removed the hijab that all women are required to wear by law: https://t.co/O93RGaBDOe pic.twitter.com/7uoJ94I95a
— The New Yorker (@NewYorker) February 11, 2018
L’ús d’imatges pels manifestants també ha estat una pràctica central de resistència en més protestes arreu del món. Durant la Primavera Àrab, un seguit de protestes contra els règims governants que es va estendre pel Llevant i el nord de l’Àfrica a principi de la dècada del 2010, les imatges també van tenir un paper important en la mobilització de la gent perquè s’afegís al moviment.
La fotografia d’una dona arrossegada per les forces governamentals als carrers d’Egipte amb el cos al descobert va persuadir molta gent de protestar contra allò que era un clar exemple de violència estatal en l’aixecament egipci. Aquestes imatges van desafiar les interpretacions del règim dels manifestants com a esvalotadors i van ajudar a eludir les xarxes de notícies controlades per l’estat per mostrar al món allò que passava de debò.
Pic #KhaledSaid on the right and other martyrs on the left #Alex #Jan25 pic.twitter.com/UNmieK96
— Mona Eltahawy (@monaeltahawy) January 27, 2012
Què significa aquesta resistència?
Les dones iranianes han protestat contra les polítiques masclistes de la república islàmica i han mostrat al món què volen dir per elles la llibertat i la identitat de gènere per mitjà de les seves expressions corporals.
Les imatges de dones anant lliurement en bicicleta o assegudes amb un home sense vel són maneres de protestar mitjançant els actes quotidians que la república islàmica prohibeix a les dones. Amb la seva participació àmplia en aquestes accions, les dones han mostrat la seva solidaritat.
Com que a la república islàmica li és difícil de reprimir aquest mena de protestes, sovint respon amb la detenció d’activistes coneguts i els empresona durant anys. El 2019, una activista associada a aquesta mena de protestes, Yasaman Aryani, va ser condemnada a setze anys de presó arran de la publicació d’un vídeo en què repartia flors al metro de Teheran.
View this post on Instagram
Les imatges de dones iranianes que participen en actes desafiadors fan visible la seva opressió quotidiana. L’acadèmica Mona Lilja descriu aquestes protestes en termes de “cossos resistents” que parlen de maneres que no sempre són evidents al començament d’una manifestació o d’un acte públic de desafiament. Les emocions, les accions simbòliques i el compromís de les dones amb els espais on protesten es combinen i formen el significat de resistència que associem a aquestes imatges. Les imatges de protesta d’avui són basades en els esforços de resistència del passat i en una tradició de resistència al govern iranià.
Parichehr Kazemi és investigadora de la Universitat d’Oregon i estudia l’ús de la imatge en moviments polítics. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
